1i2

La platja en dos passos

M'amanyaga i em llisca la pell, em segueix el contorn, em pinta de perfil. Qui no s'estendria sobre l'arena, l'amat o l'amada al seu costat, un de cara a l'altre girats? I l'eternitat de l'instant previ cada cop que es mosseguen els llavis i enllacen les llengües, des que es clouen els ulls per anul·lar la vista i centrar-se en el gust i el tacte. Tot m'ho noto més. El sol al cap, l'aigua als peus i l'oreig per tot el cos. La mar em guareix les ferides d'anit.

Com que encara és freda, en sortir de l'aigua m'estiro al sol sobre la terra humida de vora mar. Les ones em piquen les plantes dels peus. Només són tres minuts, els que necessiten els raigs per eixugar-me i escalfar-me. Després vaig a jeure una mica més enllà, on comença l'ombra dels arbres que circumden la cala. Els raigs es filtren entre el fullatge, i si mires de través hi veus lluentines trèmules que canvien de forma, com si bateguessin, mogudes pel vent, que eixampla i empetiteix els forats pels quals s'escola la llum del dia. Estenc la tovallola al límit, mig en penombra, i el sol em taca només a clapes. M'adormo. En despertar-me lluiré un bronzejat entre dàlmata i zebra. I riuré.

Sergi Espanya Verger