La Nit de Cap
d’Any arrossegàvem costera amunt costera avall les “matraques” per donar la
benvinguda al nou any, per desvetllar gatzara i alegria. Era un costum que s’ha
perdut. A una corda lligàvem cassoles, perols i poals, tot de metall i
estiràvem amb força del cap de davant. Esteníem el dring drong aleatori i
metàl·lic de cassoles, perols i poals pels carrers del poble. Amb el frec
contra l’asfalt o l’empedrat, saltaven espurnes. Cara avall, la càrrega
s’alleugeria i ens permetia córrer gairebé sense resistència. La serp de metall
sibil·lejava sobre una llera de foc, com un coet solt, guiat només per la força
de la pòlvora premsada i engabiada i per la forma cilíndrica.
Dijous de
Carnestoltes ens vestíem de pastorets. La mare havia cosit l’armilla, el barret
i el sarronet amb llana de borreguet. Amb el garrot de la fira d’agost, eixíem
a pasturar sense ramat. Per Pasqua regolàvem
la mona, volàvem catxirulos, acampàvem als Banys. Cantàvem les “Catalinetes”
mengen culleretes, i els “Catalinots” mengen cullerots. Pescàvem cullerots, caçàvem granotes, aranyes enteranyinades entre la boga dels joncs, parots, vespes,
formigues, lluernes, cucs, escarabats, "rectorets", “allacraes”, “xeus”... Cremàvem vespers, formiguers, nius de processionària, caus de serp, puros
de boga per espantar rantelles i mosquits, i cigarrets sense filtre com els
homes.
Cercàvem escorpins davall de les pedres i els féiem enfrontar-se amb
escarabats indefensos, sargantanes sense cua, llagostes sense ales i amb altres
escorpins. Torturàvem granotes, les féiem saltar fregant-los el cul amb el dit,
les obríem amb vidres trencats panxa amunt, i els examinàvem els òrgans i els
budells, el cor encara els bategava. Els lligàvem un cordell a les potes de
darrere i les llençàvem als esbarzers perquè s’espellofessin amb les pues. Els
injectàvem barreges de medicaments que trobàvem per casa amb una xeringa de
malalt crònic. Després les soltàvem i miràvem com tornaven saltant cap a la
bassa amb la pell esgarrinxada, mostrant-nos la carn viva i arrossegant els
batecs del cor.
Teníem cura de gats i gossos perduts. Els recollíem i els alimentàvem amb
llet i pernil dolç que robàvem de casa. I empapussàvem teuladins caiguts del
niu amb la mateixa xeringa de malalt crònic. Féiem fogueretes,
cabanyetes, clots, “uacs”, forats. Pastàvem fang. Lliscàvem el pendent argilós
i lluent d’un tram del barranc de la Foia, avall sobre sacs i tapadores de
plàstic, fiuuuuuuu; i pujàvem a peu o en bicicleta el port de Càrcer, i el
baixàvem en carros de fusta i rodes de rodatges de camió, i ningú no s’hi va
matar.
Sergi Espanya Verger
