26/1/12

Jane's Addiction - Underground






Underground


I try to find some love from up high.
There just ain't enough to go around.

How you doing, bro? Is New York.
Holding you up or is it letting you down?
I have missed you all heaps.
And I've re-planted my feet back in the underground.

I'm a hustler, hustler.
I'll never give up the underground.

I came back to pay respect.
To another fallen angel at the old canteen.
Someone had to float the cash.
To pay up for the wake and so we all agreed.

We're all hustlers, hustlers.

I try to find some love from up high.
There just ain't enough to go around.
Someone had to pay up for the wakes.
Taking place down in the underground.
Oh, come on, I couldn't get up.
We're all hustlers, hustlers.

I try to find some love from up high.
There just ain't enough to go around.
Someone had to pay up for the wakes.
Taking place down in the underground.
Whoa, oh, oh, oh, oh, oh...


Underground        Jane's Addiction


25/1/12

Reflexió del dia (4)


Creients

Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ens vam remasteritzar. Érem l’orgull de casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja teníem feina, o ja havíem canviat de feina, o ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ens ho havien dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients vam fer-nos autònoms, vam llogar locals, vam reformar-nos pisos, vam brindar amb els amics en restaurants, vam poder comprar un parell de llums al Vinçon, vam començar a tenir fills. 

El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que ens vam llevar més cruixits que no de costum vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular ens havia esclatat a la cara. 

El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si ‘encara’ fas d’això o d’allò altre, si saps de ningú que necessiti algú per fer ‘el que sigui’. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d'aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure: que qui ens hem pensat que som, que encara gràcies, que guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor i, en fi: que s’ha fet justícia divina. 

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a l’escoleta. La historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen les carmanyoles setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur.

L’endemà, en una ràdio, un tertulià s’esgolarà: Privilegiats, consentits, fills de la democràcia! Al diari, un economista predicarà l'error de càlcul de voler obrir el ball a tants balladors i ara, té: llicenciats en frustració que se’ns han tornat massa fins per a doblegar l’esquena. Un conseller ens alliçonarà que no podem pretendre culpar el sistema de la nostra dissort laboral, si en el seu moment vam voler estudiar filologies o filosofies o com sigui que es diguin aquestes 'mariconades'. A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ens advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però les velles inèrcies, allò de ‘en veritat us dic’, ja ho ha donat tot de si, ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que alguns teníeu raó: no ens calia estudiar tant.


Marta Rojals



Vist i llegit a...

accentsgirats.blogspot.com

Amor...

...raonat

L'enamorament durarà entre pocs mesos i un parell d'anys. La passió primera, feta d’inconsciència, mossos, arraps i saliva calenta, passarà de flamarada ardent a brases reposades, sobre les quals renaixerà el foc de tant en tant, com un estel fugaç que deixarà  marca sobre el negre d’una nit que ja no serà qualsevol, sinó especial. Començaran a haver-hi problemes, discussions, malentesos, friccions. Ell/a voldrà parlar i tu l’escoltaràs. Recorda: si no té solució, no és un problema.


Sergi Espanya Verger

Reflexió del dia (3)


1
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta, i alhora, no respecta un bé cultural essencial.

2
Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

3
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

4
Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

5
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

6
Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

7
Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

8
Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

9
I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.


I sempre, però sempre, plantaré cara.


(Carles Capdevila – Director de l’”Ara”)

20/1/12

14 de gener



Roger i Júlia jeuen a terra, ella estirada damunt d'ell. Es fan els morts, tots dos quiets. La música calla i es fa un silenci que ho abraça tot. Corren el teló, com una flassada que els tapa cap i tot. Els llums s'apaguen en degradat, a poc a poc, i el teatre queda a les fosques. El director pica de mans fins que se li desfan. Acaba l'assaig general. Demà és l'estrena.

Júlia i Roger s'aixequen de terra, ell l'ajuda estirant-la d'un braç. S'abracen, més vius que mai. La música els sona al cap. Descorren el teló, com la flassada del llit en llevar-se al dematí. Els llums s'encenen en degradat, a poc a poc, i el teatre llu mil cares d'admiració i felicitat. El públic pica de mans fins que se les desfan. Acaba l'estrena. Demà hi tornaran.

(Una mica improvisat per imprevist,
però la intenció és bona.)

Molts i bons!

Oval

Ha d'anar a la ciutat. Si agafa el cotxe de línia de primera hora tindrà tot el dia per passejar per la zona comercial i, abans no es faci fosc, tornar a casa amb els recanvis per a la bicicleta que necessita. Una nit se la va deixar al ras i al dematí se la va trobar coberta de gebre. Des de llavors que la cadena ranqueja en canviar de pinyó.

Abans de sortir de casa s'ha enllustrat les sabates, i li han quedat residus de betum entre carn i ungla, per això, mentre espera assegut al banc de la parada, s'entreté netejant-se amb un raspall petit de pues dures, amb el cos curt i estret, i el cap espigat, més llarg que ample, com un raspall de dents de viatge.

Quan acaba i aixeca el cap, la veu per primera vegada. Se li ha assegut al costat amb tanta delicadesa que no l'ha sentida. És tan bonica que de seguida perd la vergonya de mirar-la descarat. Es fixa en els cabells llisos i igualats, com si li'ls haguessin acabat de tallar amb tisores de tall pla i anivellador; molt negres i llargs, fins més avall dels muscles; en la cara: ovalada, proporcionada i simètrica; en el perfil dels llavis, que semblen dibuixats amb un sol traç, del mateix color que els ulls i el cel; i en la cicatriu de  la barbeta, una veta fina i breu que s'endevina perquè és d'un color més clar que la resta de la pell.

L'autobús arriba i, en obrir-se les portes, deixa anar un esbufec, com si es desinflés. Els amortidors i les molles que aguanten el xassís s'afluixen per permetre que els passatgers baixin gairebé a peu pla, sense necessitat de fer-hi un salt. Espera fins que els descarrega tots, puja i seu en el primer seient doble que troba buit. Mentre els altres passatgers pugen, observa els que acaben de baixar. La majoria semblen contents. S'expliquen coses i riuen gesticulant amb grans braçades i moviment de mans. Fins que el conductor no engega el motor i es torna a sentir la inspiració de les portes, en tancar-se recuperen l'alè que havien perdut, no s'adona que encara seu al banc de la parada, raspallant-se les ungles, i que a la finestra a través de la qual es veu no s'hi reflecteix la seua cara vulgar, sinó un oval perfecte.

Sergi Espanya Verger

18/1/12

Anna Roig




                                                                               




At Versaris - No Apte




Si t'equivoques et diuen pobre noi,
surts del camí correcte i et diuen paranoic.
És absurd, la gent es compara,
Has retingut cada cara com una polaroid.

Saps molt bé que són la plaga
els que baixen del vaixell si naufraga.
Seguim la saga dels qui disparaven els de verd
per deixar-los de vermell.
Pel cantó salvatge de la vaga
del que no cau la moneda.
Una altra gerra d'aigua freda,
plou sobre mullat.
La decisió incorrecta,
per defecte, apunta els meus consells i crema la llibreta.
Dieu que no podem, doncs fem-ho!
Si la vida són dos dies, pregunta-li a un "buseru".

Et tallen les ales o et desplomen.
L'encert és el diploma, estalvia't prolegòmens.
Ho preguntes?
Tinc indicis, no sé com els aguantes,
el sol està tapat per edificis de milers de plantes.
Els terrats planten antenes.
Pillem càncer de cervell mentre ens expliquem les penes.
Aquí els carrers fan trenes,
són les venes del consum.
El barri és color de merda
si mires a contrallum.
Toquen el clàxon, pugen els fums,
Jo porto MF Doom als cascos i em pujo el volum.
Dius que ens clitxes?
Doncs som-hi, no?
Tens totes les fitxes?
Perquè et fonem el dòmino.
La racionalitat i el cor estan com gat i gos.
Esnifes clenxes d'un color blanquinós.

Vaig quedar-me a la sortida, tots corrien...
No hi ha cap tensió mal resolta
resulta que el que pots oferir-me ja no em fa falta
i clar que sí...
Vaig quedar-me a la sortida, tots corrien...
És absurd la gent es compara....
No has aconseguit que m'espavili ni a base de txapes.

Diuen que estàs perdent el temps noi,
l'exemple cristal·lí perquè comprenguis
que no saben viure en pau
i perquè t'inundi la calma.
Sents que estàs en un reialme
amb una barca sense rems, oi?

Mira, no vols ser un exemple.
Sempre has pensat que era una pretensió ridícula,
per l'inepte un temple.
Hi ha qui somia que ejacula en una brètola
que somia ser Elsa Pataki,
però a tu no t'omple ni la faràndula ni la pija de l'escola
que s'anul·la i recula a cada paraula.
I dius: "Mira, no hi ha cap tensió mal resolta,
resulta que el que pots oferir-me ja no em fa falta."
Clar que sí, carabasses a mansalva.
Res et pertorba, levitant a l'habita en un beat gran reserva.
La tele sempre estorba,
quan parla el camí es corba.
Escarba el Vapor Badia i amb un llibre jeu a l'herba.

Projectes, llistes, el llapis sobre l'orella.
Literatura, música i política entre cella i cella.
Saps que mentre hi hagi una explotada en aquest món
hauràs de mostrar com tremola el gos a cada ovella.
On, entre amics i bona gent,
algun dirà que "buah", que "sona bé",
T'abraçarà. Dirà que li havien dit
que eres bo però que ni somiar-ho
que te'n sortissis tant.
Callaràs.
Quan te la foti un flanagan comença a afalagant, man.

Vaig quedar-me a la sortida, tots corrien...
No hi ha cap tensió mal resolta
resulta que el que pots oferir-me ja no em fa falta
i clar que sí...
Vaig quedar-me a la sortida, tots corrien...
És absurd la gent es compara...
No has aconseguit que m'espavili ni a base de txapes.

Baules


1
He pausat les baules del camí

per escantellar-me les vores del perfil, 

encetambollades les mans,

entre carn i ungles, sangtraïts

foscs roigs morats,


més mort que viu,

més erm que fluid.






2

Deixa't la caputxa, nua sota capa i llaç. 

Lleva't l'anell, cadena i temps. 

Ensenya’m les orelles, urpes i dents.




harmoniaduuhac



8/1/12

D'on vinc

La Nit de Cap d’Any arrossegàvem costera amunt costera avall les “matraques” per donar la benvinguda al nou any, per desvetllar gatzara i alegria. Era un costum que s’ha perdut. A una corda lligàvem cassoles, perols i poals, tot de metall i estiràvem amb força del cap de davant. Esteníem el dring drong aleatori i metàl·lic de cassoles, perols i poals pels carrers del poble. Amb el frec contra l’asfalt o l’empedrat, saltaven espurnes. Cara avall, la càrrega s’alleugeria i ens permetia córrer gairebé sense resistència. La serp de metall sibil·lejava sobre una llera de foc, com un coet solt, guiat només per la força de la pòlvora premsada i engabiada i per la forma cilíndrica.

Dijous de Carnestoltes ens vestíem de pastorets. La mare havia cosit l’armilla, el barret i el sarronet amb llana de borreguet. Amb el garrot de la fira d’agost, eixíem a pasturar sense ramat. Per Pasqua regolàvem la mona, volàvem catxirulos, acampàvem als Banys. Cantàvem les “Catalinetes” mengen culleretes, i els “Catalinots” mengen cullerots. Pescàvem cullerots, caçàvem granotes, aranyes enteranyinades entre la boga dels joncs, parots, vespes, formigues, lluernes, cucs, escarabats, "rectorets", “allacraes”, “xeus”... Cremàvem vespers, formiguers, nius de processionària, caus de serp, puros de boga per espantar rantelles i mosquits, i cigarrets sense filtre com els homes.

Cercàvem escorpins davall de les pedres i els féiem enfrontar-se amb escarabats indefensos, sargantanes sense cua, llagostes sense ales i amb altres escorpins. Torturàvem granotes, les féiem saltar fregant-los el cul amb el dit, les obríem amb vidres trencats panxa amunt, i els examinàvem els òrgans i els budells, el cor encara els bategava. Els lligàvem un cordell a les potes de darrere i les llençàvem als esbarzers perquè s’espellofessin amb les pues. Els injectàvem barreges de medicaments que trobàvem per casa amb una xeringa de malalt crònic. Després les soltàvem i miràvem com tornaven saltant cap a la bassa amb la pell esgarrinxada, mostrant-nos la carn viva i arrossegant els batecs del cor.

Teníem cura de gats i gossos perduts. Els recollíem i els alimentàvem amb llet i pernil dolç que robàvem de casa. I empapussàvem teuladins caiguts del niu amb la mateixa xeringa de malalt crònic. Féiem fogueretes, cabanyetes, clots, “uacs”, forats. Pastàvem fang. Lliscàvem el pendent argilós i lluent d’un tram del barranc de la Foia, avall sobre sacs i tapadores de plàstic, fiuuuuuuu; i pujàvem a peu o en bicicleta el port de Càrcer, i el baixàvem en carros de fusta i rodes de rodatges de camió, i ningú no s’hi va matar.

Sergi Espanya Verger

Danielle Tunstall





































































7/1/12

Rafeef Ziadah - "We teach life, sir"





Palestina


PASTILLAS PARA DORMIR

Párate y lee
No pases
Párate... ¡Cuidado!
...
¿Qué hay en los periódicos de hoy?
Un anuncio en color rojo.
¡Coge una pastilla para dormir
coge una pastilla
una pastilla para dormir!
No dormiré.
No tomaré precauciones.
Dormiré sin necesidad de pastillas.

*   *   *

Irradia la luz roja.
Un niño lee... Dame una pastilla.
Un hombre lee... Dame una pas...
Una niña lee... Una pastilla... una pastilla.
Mi madre desearía leer.
¡Ay, madre mía!
No leeremos... No leeremos... No.
Dormiremos sin necesidad de pastilla.

*   *   *

Párate.
Párate...
¿Qué hay en los periódicos de hoy?
Nixon lanza un discurso en el Congreso
sobre el bien y la paz del mundo.
¡Qué!...
Hay unas declaraciones del Papa Pablo
sobre el bien y la paz del mundo.
...
¡Dormid en paz,
tinieblas de Jerusalén!
Porque el mundo conversa sobre el bien y la paz,
con los cadáveres de los niños muertos en el Vietnam.
¡Dormid en paz!
Pues que la línea roja,
como el color rojo,
como la luz roja,
piden una pastilla para dormir.

Párate.
Párate...
¿Qué hay en el periódico de hoy?
Nixon lanza un discurso en el Congreso.
Las declaraciones del Papa Pablo.
Un banco que se arruina.
Una danza en las plazas de ejecución.
Pero el mundo, en los periódicos de hoy,
habla de bien y paz,
de pastillas para dormir
para los muertos de Vietnam,
para los muertos de Jerusalén.
Un niño lee... Dame una pastilla.
Un hombre lee... Dame una pas...
Una niña lee... Una pastilla... una pastilla.
Mi madre desearía...

*   *   *

¡Duerme en paz, madre mía!
El mundo sigue hablando
aún de bien y paz.

*   *   *

- Dame una pastilla para dormir.
- ¡Toma una pastilla, hijo mío, para que duermas!

*   *   *

Agoniza, rueda,
la voz del vendedor,
tiembla la calle.
Son algo formidable,
formidable,
las pastillas para dormir.
¡Coge una pastilla para dormir!
...
- Dame una pastilla... Dormiré.
Una pastilla para que duerma.
...
Y se duerme la calle.
Son algo formidable... formidable,
Las pastillas para dormir.

                                                      (Bland Al-Haydari)




ABISMOS

No temas
a ese viento que va
de puerta en puerta,
a ese confín que crece en temor y zozobra,
a esas sendas.
Son campo  de mis sueños juveniles,
algo de mí, a secas.
Se enroscan como sierpe,
sí... pero tú no temas:
que son algo de mí,
esos abismos míos que ignoran lo que sean,
esos gozos que silban
en mis desiertas selvas.
¡Cuántas veces ahí los deseos infantiles
fueron casas de arena
o colinas de polvo!
¡Ay, cuántas, cuántas veces, mancebo del ayer
-las ilusiones, frescas-
vine para cantarles a tus ojos
mi amor,
mi juventud...
Pero no temas.
Sólo soy, ese viento que va
de puerta en puerta.
Tan sólo, ese confín
que un terror y zozobra se acrecienta.

                                                                (Bland Al-Haydari)