14/5/11
Ràpida teoria del porro
Confesse que mai no m’ha interessat «fumar», i no sé per què. Ho he provat cinc, deu, vint vegades, i sempre he retornat als meus tòxics subalterns, el tabac ros i el whisky. Deu ser cosa de l’edat. Però l’espectacle del porro m’apassiona. El trobe fascinant. Hi ha, per començar, el ritual de confeccionar-lo: és una operació meticulosa, que comporta calibrar la dosi de l’«herba» o el «xocolate», o la «merda», i barrejar-la amb els brins del tabac convencional, i enrotllar-ho tot amb un full de paper de fumar arcaic, d’una ja insòlita marca d’Alcoi. El resultat sol tenir un aspecte de botifarra, en el mal sentit de la paraula. Després, algú l’encén. L’iniciador fot una xamada, i de seguida posa cara d’èxtasi. És mentida, naturalment. La droga —si és droga, que ho dubte— no ha pogut produir-li un efecte tan immediat. El porro passa a la boca de l’amic del costat, que fa uns ulls decadents, d’una presumpta somnolència gloriosa. I passa a la boca següent, i a l’altra, i a l’altra... A tot estirar, el porro dura un parell de rondes. Els consumidors, si no «viatgen», ho simulen.
Oscil·len entre l’eufòria i la laxitud. I fa bonic. Però és evident que la droga, consumida tan modestament, no ha pogut commoure’ls. Potser un porro individual serà tota una altra cosa: el porro col·lectiu, però, és el més habitual, i suscita escenes increïbles. La meua conclusió és que la droga no és l’ingredient «herba-xocolate-merda», sinó la bava que cada consumidor aplica al cigarret, i que progressa a cada xuplada. Només Déu sap quants bacils passen d’un individu a l’altre. Tot són baves: el porro només n’és l’excusa. Freud, d’haver-ho presenciat, ens hauria fornit d’un «complex» més. O potser ho hauria inclòs en l’apartat de la «sexualitat oral». La porreria pobra s’acontenta amb les baves... ¡No hi tinc res en contra, alto! ¡I per molts anys!
Agost, 1979
De Notes d’un desficiós
Joan Fuster i Ortells (Sueca)
11/5/11
6/5/11
Subscriure's a:
Missatges (Atom)