People Are Amazing

Awaken Demons - Here Comes the Hot (2) Stepper

"Currículum Vitae" Núria Fusté Massana

Banda Bassotti

Formentera

Un altro giorno d'amore

Casa fa olor de cafè i pa torrat al dematí, quan tot just t'aixeques i et comences a deixondir. Encara no has acabat d'obrir els ulls, però ja l'ensumes. Aquesta olor ajuda a saltar del llit, desenganxar-se els llençols sense rondinar i estirar-se sense remugar gaire fins que el cap comença a estar clar. Les primeres idees noves desvetllen el pensament, i les fantasies dels somnis s'esvaixen a poc a poc, com el fum una mica mogut pel vent. La carn torna a sentir i reacciona als estímuls externs.

Anit els carrers eren plens. De cada local sortia amb força música alta que semblava acompanyar amb el seu ritme trepidant els moviments de la gent. Aquí ningú no camina per caminar. Tot pren un aire de desfilada. Se'ls veu en la postura, el balanceig calculat, la mirada mig perduda i l'expressió assuavida de la cara. Existeixen només si els altres s'adonen que existeixen. És un joc perillós i arriscat, una manera de perdre el cap, com qui es ven l'ànima conscient que fa un mal negoci, però així i tot tanca el tracte amb encaixada de mans i copets a l'esquena.

Seiem en puffs que s'acoblen perfectament a la forma de cada cos. Sobre les tauletes hi ha espelmes enceses i flors en gerros de vidre plens de pedres petites i rodones com perles de colors, sense aigua. Les deuen canviar cada dia. La cambrera parla italià. És menuda, rossa, un nervi que no para. Salta de taula en taula i parla una estona mentre pren nota de la comanda. Se'n va i torna amb la safata carregada. Serveix les consumicions d'una en una, aguantant la safata amb una mà mentre amb l'altra aixeca les copes i diu el que contenen: rom, whisky, gin, tequila..., després de cada nom sona una interrogació.

El lloc és agradable. Hi ha bon ambient. La música no molesta sinó que acompanya. És ple de gent. Grups d'amics, parelles, una mica de tot. Hi ha pressa i molta animació. A l'altra banda dels canyissos que delimiten aquesta sala exterior del local se sent el so del mar. Un vent suau fa menys calorosa la nit. Sense voler-ho, s'escolten perfectament les converses dels que hi ha prop. Per exemple: una parella que s'han assegut al fons s'expliquen els problemes. Sobretot parla la dona. L'home l'escolta amb interès i, de tant en tant, quan en té ocasió, diu el seu parer. De sobte, la dona s'aixeca perquè té necessitat d'anar al bany.

L'home es queda sol cinc minuts i aprofita per acomodar-se millor en el puff enfonsant-s'hi. S'encén un cigarret. Tenir necessitat d'anar al bany és una manera ben estranya de dir vaig a pixar. Fa pipades llargues mentre observa la gent. Quan la dona torna l'home esclafa el cigarret en un cendrer, tot i que només se l'ha fumat fins a la meitat. La dona se li asseu al costat, forçant-lo a deixar-li una mica d'espai. Li passa un braç per darrere del coll. Li pentina els cabells del clatell amb els dits. Li parla a l'orella. La cambrera se'ls acosta i pregunta rum? Li diuen sí amb una picada d'ullet i somriures perversos. Els ho agraeix bufant petons de la mà mentre se'n va. No és tan difícil ser amable, i fa de la vida un lloc una mica més agradable.

-Sergi Espanya Verger-

& 

Vides possibles

Imaginacions meues

El rebedor de l'hotel és ampli. L'entrada al bar queda a l'esquerra. El taulell, de fusta i amb la vora revestida de pell negra, va d'un extrem a l'altre del costat dret de la sala. Una cambrera eixuga copes amb un drap de tela blanc. Les fa girar passant-hi el drap primer per dins i després per fora. Frega amb insistència les vores. Abans de deixar-les al prestatge les mira a contrallum per assegurar-se que no hi han quedat restes d'humitat o de calç, però no puc evitar imaginar-me que en realitat desfà qualsevol rastre, com qui elimina pistes netejant tot el que ha tocat perquè ningú trobi cap empremta digital que pugui ser utilitzada com a prova inculpatòria d'un crim.

Hi he vingut només per gastar una mica de temps. Prenc un refresc assegut en una butaca encoixinada comodíssima. Observo la gent. Com vesteixen, si van amb presses o relaxats, si esperen algú més o han vingut per estar sols. A partir de quatre trets m'imagino la resta de circumstàncies. Els poso nom i m'invento les seues vides. A alguns fins i tot els assigno un passat. És important tenir records, una història feta de rastres, del que ha deixat la vida. Es necessiten uns pocs pilars ben fonamentats on assentar la base de les esperances de futur, sobre els quals aixecar-nos cada dia al dematí. I poder dormir tranquils en arribar la nit.

Sergi Espanya Verger

DANFORTH - PREDATOR

Pal major (2)

Carrer del mar

Juny s'endú la calor sufocant. Juliol comença amb una treva. El matí m'ha saludat amb una ruixada en alçar la persiana i obrir la finestra. Es pot tornar a estar a gust al balcó. Un oreig suau i fresc fa ballar el fullatge dels arbres i repicar les campanetes de ceràmica que vaig penjar un mes de maig de fa cinc o potser sis anys. L'aire és fresc. A l'horitzó es veuen núvols blancs a clapes, però no li fan de capell a tota la volta del cel, que és d'un blau esclarissat, diluït i no tan lluminós com els de dies enrere.

El dia transcorre pausat. De mica en mica, el carrer recupera la vitalitat. Hi ha qui es passeja, amunt i avall. Passa alguna persona corrent, amb la samarreta xopa de suor i gotims regalimant-li per la cara. Un grup de ciclistes pedalen alhora, com parts d'un mecanisme de rellotgeria perfectament compassat, i decorat amb els colors llampats dels mallots. No hi ha gaire trànsit de vehicles, però gairebé tots els cotxes que passen estan bruts de terra. Al dematí ha plogut fang. Quatre gotes grosses com monedes i molta pols.

No fa olor de res. El vent escombra l'ambient i allunya qualsevol aroma. Davant dels ulls em passa un camió-grua carregat amb un veler. Duu llums d'advertència taronges en cada punta. Giren mudes. No sona cap sirena. Avança a poc a poc perquè el carrer és estret, de doble direcció, de manera que els cotxes que es troba de cara han d'arrambar-se contra la paret. Algun conductor ha hagut d'abaixar el vidre de la finestra i replegar l'espill retrovisor per guanyar quatre centímetres més, l'espai just per passar. Sembla que faci l'entrada al port, i que les altres embarcacions li reconeguin la preferència deixant un corredor lliure pel qual pugui navegar fins arribar a terra.

L'èpica quotidiana

Descric atenent, només, allò que percebo. El veig un pèl desorientat, perdut entre massa pensaments que li ocupen tota l'atenció i el superen. N'hi ha que li fugen momentàniament, però els que es deixa avui els recuperarà demà, res no quedarà sense fer, cap cap deslligat, això i res més és el que importa.
L'ajudo a descarregar el pal major. L'hem de baixar de damunt del casc a terra. De bon principi no veu clar com hem de començar. Potser si pugés seria més fàcil. L'aixecaria i l'arrossegaria un mica endavant. El problema són les baranes. I les cordes que van soltes, que es poden enganxar en qualsevol costat.
Fa volta i mitja mentre estableix els passos a seguir. Observa amb atenció els punts claus, calcula els problemes possibles, imagina les conseqüències probables i s'enretira caminant d'esquena. Pren distància. Admira el conjunt després d'haver repassat cada detall.
Duu les mans brutes de pintura. Acaba de pintar el casc amb la primera capa i no ha pensat a posar-se guants. Aquest tipus de pintura s'aferra com un dimoni i costa desfer-se'n del tot, una setmana més tard encara te'n queden restes entre carn i ungla, als plecs dels artells i als solcs dels palmells. No n'hi ha prou amb aigua i fregall. T'hi has de posar algun dissolvent. I després l'olor se't queda enganxada dies.
Au va!, i s'enfila d'un salt al casc. Jo em quedo baix. Estiro els braços en alt fins a tocar amb els dits el pal major, tombat en horitzontal a poc més de dos metres de terra. L'aixeca i l'arrossega endavant. Una part del pes descansa ara sobre les meues mans, i em fa sentir en part la responsabilitat de tenir la força necessària per descarregar molt a poc a poc la punta de dalt a terra, de manera que quedi en diagonal, amb la base encara assentada sobre la proa. Fa un triangle.

-La mar compensa -diu. És per això que puc afegir el qualificatiu èpic per descriure'l.

Sergi Espanya Verger