Gravació de l'any 1972 on la Secció Femenina de la ciutat de València
interpreta el vetlatori, ball per la de l'u compost pel mestre de ball
de comptes xativí José Richard inspirat en els saraus que ell recordava
quan era jove a la mort d'un albat. Ell sempre reivindicà el vetlatori
com a cosa seua, no heretat del repertori familiar. Gravació conservada a
la Subdirección General de los Archivos Estatales i pujada al Google
Earth (més informació a http://www.mcu.es/archivos/MC/AGA/DAN
La dansa del vetlatori
La dansa del vetlatori, originària del País Valencià, és un ritus funerari celebrat a la mort d’un infant menor de set o vuit anys, que en realitat es convertia en una festa alegre on es bevia i es ballava. La dansa tal i com la coneixem actualment la podríem situar al segle XVIII, tot i que ja se'n té notícia a l’any 1520 (Biblioteca municipal de Xàtiva) i es va ballar fins al 1915. La dansa del vetlatori està inclosa dins del ritme del “Fandango”, que al País Valencià pren el nom d’”u”, amb un ritme compàs mantingut al llarg de tot el ball.
A la casa on moria un infant, anomenat albaet, (per haver mort trobant-se a l’alba de la vida), es preparava tot abans de la nit. A la cuina i, sobre una taula arreglada amb llençols o teles blanques, es posava l’albat, dins d’un taütet, vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques de tela o paper. I és que prevalia la creença que els nens morien sense haver pecat per la seva curta edat, i per tant anaven directament al cel convertint-se en angelets que intercedirien per tots els parents i amics.
En una altra taula es preparava el menjar per convidar als assistents, generalment fruits secs i de temporada (cacaus, panses, ametlles, etc.) i vi i mistela. En fer-se de nit acudia la gent del veïnat, generalment gent jove, i començava la dansa. En principi es cantaven les primeres estrofes ja codificades i de manera organitzada sortien les parelles a ballar, però no acabava aquí la dansa sinó que continuava de manera més espontània allargant-se fins a la matinada i sortint a ballar al carrer. Aquí ja tothom podia cantar les estrofes que sabia d’altres balls o estrofes versades. Les parelles entraven i sortien del ball segons les seves ganes de ballar, la seva resistència o el seu coneixement de passades suficients.
La nit de la dansa de vetlatori era un motiu més per sortir, trobar-se amb la gent i fins i tot per "lligar". Així doncs, era molt gran la importància d'aquella vetlla en les relacions socials de la gent, tenint en compte que eren èpoques en què les circumstàncies per veure i conèixer gent solien ser prou escasses si no era per aquest tipus de celebracions.
Les vetles eren organitzades solament per famílies humils; els amics i veïns d’aquestes famílies pertanyien a la mateixa classe social. Famílies amb un mateix índex de pobresa com de natalitat i per tant amb una mortalitat infantil molt elevada (epidèmies, manca d’higiene i assistència mèdica, etc.). Això suposava una constància molt gran en l’organització de vetlles. La classe dominant, amb menor índex de natalitat i mortalitat infantil i a més a més poc amiga de barrejar-se amb el poble, quedava totalment al marge d’aquestes celebracions.
Lletra
(segons la versió)
A
La dansa del vetlatori
vingueu dones a ballar,
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat.
Al vetlatori acudeixen
del veïnat i parents;
que no ha aplegat a patir
aquell pobre albaet.
La cosa més dolça i fina,
més que el millor pensament;
a tots els presents mos dol
que estiga de cos present.
Els pares desesperats
ploren pel seu xiquet
que els han arrencat del cor
siguent tan rexicotet.
Esta nit estem d'albat:
me s'ha mort el meu xiquet;
els jóvens estan dansant,
nosaltres estem dolents
i per dins estem plorant.
B
La dansa del vetlatori
dones vinguen a ballar
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat
En este poble s’ha mort
un albaet molt bonic,
però no ploreu per ell
que ja ha acabat de patir.
El pare i la mare ploren,
no ploren “per el” xicot,
que s’ha mort la criatura
sense saber el que és món.
Quin goig més gran que deu tindre,
la mare d’eixe xiquet,
que se n’ha pujat al cel
i s’ha tornat angelet.
La dansa del vetlatori
senyores ja s’ha acabat
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat.
A la casa on moria un infant, anomenat albaet, (per haver mort trobant-se a l’alba de la vida), es preparava tot abans de la nit. A la cuina i, sobre una taula arreglada amb llençols o teles blanques, es posava l’albat, dins d’un taütet, vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques de tela o paper. I és que prevalia la creença que els nens morien sense haver pecat per la seva curta edat, i per tant anaven directament al cel convertint-se en angelets que intercedirien per tots els parents i amics.
En una altra taula es preparava el menjar per convidar als assistents, generalment fruits secs i de temporada (cacaus, panses, ametlles, etc.) i vi i mistela. En fer-se de nit acudia la gent del veïnat, generalment gent jove, i començava la dansa. En principi es cantaven les primeres estrofes ja codificades i de manera organitzada sortien les parelles a ballar, però no acabava aquí la dansa sinó que continuava de manera més espontània allargant-se fins a la matinada i sortint a ballar al carrer. Aquí ja tothom podia cantar les estrofes que sabia d’altres balls o estrofes versades. Les parelles entraven i sortien del ball segons les seves ganes de ballar, la seva resistència o el seu coneixement de passades suficients.
La nit de la dansa de vetlatori era un motiu més per sortir, trobar-se amb la gent i fins i tot per "lligar". Així doncs, era molt gran la importància d'aquella vetlla en les relacions socials de la gent, tenint en compte que eren èpoques en què les circumstàncies per veure i conèixer gent solien ser prou escasses si no era per aquest tipus de celebracions.
Les vetles eren organitzades solament per famílies humils; els amics i veïns d’aquestes famílies pertanyien a la mateixa classe social. Famílies amb un mateix índex de pobresa com de natalitat i per tant amb una mortalitat infantil molt elevada (epidèmies, manca d’higiene i assistència mèdica, etc.). Això suposava una constància molt gran en l’organització de vetlles. La classe dominant, amb menor índex de natalitat i mortalitat infantil i a més a més poc amiga de barrejar-se amb el poble, quedava totalment al marge d’aquestes celebracions.
Lletra
(segons la versió)
A
La dansa del vetlatori
vingueu dones a ballar,
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat.
Al vetlatori acudeixen
del veïnat i parents;
que no ha aplegat a patir
aquell pobre albaet.
La cosa més dolça i fina,
més que el millor pensament;
a tots els presents mos dol
que estiga de cos present.
Els pares desesperats
ploren pel seu xiquet
que els han arrencat del cor
siguent tan rexicotet.
Esta nit estem d'albat:
me s'ha mort el meu xiquet;
els jóvens estan dansant,
nosaltres estem dolents
i per dins estem plorant.
B
La dansa del vetlatori
dones vinguen a ballar
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat
En este poble s’ha mort
un albaet molt bonic,
però no ploreu per ell
que ja ha acabat de patir.
El pare i la mare ploren,
no ploren “per el” xicot,
que s’ha mort la criatura
sense saber el que és món.
Quin goig més gran que deu tindre,
la mare d’eixe xiquet,
que se n’ha pujat al cel
i s’ha tornat angelet.
La dansa del vetlatori
senyores ja s’ha acabat
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada