Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?
No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin
per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una
mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de
l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la
cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs
dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el
nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que
només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre,
corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que
la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova
trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que
expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora?
Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia
i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles? Ara, sembla
que cal fer-ho d’una nova manera; segons el conseller Mascarell, el model de
transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. Cal que una
nova tropa de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí.
Una
nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però
no és l’únic. Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració
del
tricentenari del 1714 a dues persones que també en són, de símptomes: en
Mikimoto i en Toni Soler. Per a commemorar els tres-cents anys de la
gran derrota no
es té en compte ni a historiadors ni a pensadors ni a escriptors ni a
artistes… gent mediàtica! Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar
història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada
també és
un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar
als
quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. Jo no
dic que tots ells
no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat
per
Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels
mass media, ell, doncs, un altre
símptoma. Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho
expresso amb ironia, però en la vida cadascú és responsable de la seva
trajectòria i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a
la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. El govern del país no volia
pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. Dins del
periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor,
amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. La cultura
institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció
cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les
riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!
En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar
la cultura? En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir
gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla
que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta
gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan
la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem
la seva caricatura televisiva? És això el que es busca? Hi ha algun ingenu que
pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges
mediàtics? Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són
substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l'humorista Cassen… “és broma”.) L’últim
programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans
sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà
dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació
també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la
televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat
veritat. Entre la gent de la televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa,
que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a
canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la
seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em
fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per
escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.
La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden
formar part de la cultura, és clar que
sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les
paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva
creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara
més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la
cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la
riota i al ha! ha! ha!
Joan M. Minguet Batllori
