Recordo
totes les carícies, també les que faig inconscientment. Ahuixo les
que noto aspres o massa atrevides, perquè ratllen la desconsideració
per mor de la confiança, com quan sento que les mans troben en
l'altre el que necessito per guarir-me, el bàlsam que calma el dolor
que em provoca viure entre límits que no he fixat jo sinó altri.
Obeir no és mai una decisió. Només obeeix qui no pot no fer-ho.
Un so metàl·lic serpenteja arrossegant-se sobre l'empedrat. Algú tiba d'una punta i la cadena, enravenada, m'obliga a recular. Em tapo amb la nit, la lluna partida i estreles al llit. T'imagino estirada, llegint. L'esquena reposada sobre el coixí i el llibre desplegat sobre les cames flexionades. Vas descalça i sense ser-ne conscient del tot joguineges amb els dits d'un peu fent-los tamborinejar, com si toquessin una simfonia en un piano que només sona al teu cap.
Que bé que senta un bocí de llibertat. Pensar no fa mal, penso per esbandir-me la culpa de davant. No permeto que res em faci nosa quan m'estiro al teu costat, t'acaricio fins que t'abraço i pregunto què llegeixes. Et remous entre els meus braços fins que et sents acollida i respons no res amb un fil de veu, com qui s'espanta una molèstia amb un gest ful de la mà, una interferència entre la comprensió i les paraules que recorren els teus ulls. Llegeixes amb tant d'interès que començo a sentir-me gelós. Mous els llavis sense arribar a emetre cap so. Rosegues els mots el temps d'assaborir-los. Et desfàs de la pell i t'empasses el significat. Puc seguir la lectura només mirant-te. Reconec les pauses breus de les comes i les llargues dels punts en el ritme de la teua respiració. Aprecio la melodia de les preguntes i la intensitat de les exclamacions. Quan acabes, recuperes l'aire com després d'una immersió. Fas les últimes connexions, resemantitzes la narració, i un somriure et fa encara més dolça la cara.
Sento pressió al coll, com si tractessin d'escanyar-me. Les baules de la cadena han tornat a sonar. M'apunto un altre límit i desfaig el camí. Torno al rodal, d'on no hauria de sortir, pres de la normalitat. Però m'espavilo i esquivo el domini que em vigila, desconnecto les alarmes i el telèfon, apago els llums i encenc espelmes al terrat. Des d'allà dalt, cara al cel destapat, al mig de la nit, sota la lluna i les estreles, fos amb la fosca, ho veig clar. D'ara fins a l'alba la nit és nostra. Tanques el llibre. El deixes caure per abraçar-me. Em busques els llavis. Em beses. Em cures una a una totes les ferides del coll. Carícies a l'ànima, petons al cor.
Sergi Espanya Verger
