Col·lisió

          He parlat amb qui sóc quan sóc infeliç i li he fet entendre que quan em perdi ja em sabré trobar tot sol, que remuntaré la carena si torna a venir pujada, que em recolzaré en qui em vulgui donar suport i em consolaré a mi mateix si fracasso de nou; però és millor que no torni més, que s’esfumi i es dispersi amb el vent; no el necessitaré perquè ara només et necessito a tu.
          Llavors tot torna a ser plàcid i lluent, i llisco avall, sobre l’olor de la teua pell, resseguint-te el perfil fins que xoquem els cossos i som-hi una vegada més, tot un terrabastall, el coixí cau, els llençols molesten, apartem amb força tot allò que no ens fa feliços i enllacem braços i cames. Ens acoblem l’un en l’altre.

Sergi Espanya Verger

Repartiment

-Hem de parlar.

-No ens convé.

-Calla i escolta.

-No podria no fer-ho.

-Això no pot seguir.

-Jo no en tinc cap culpa.

-No t’he acusat de res, encara.

-Però ho faràs.

-Saps que no anem bé.

-Vols dir?

-No en facis conya, tu ara!

-Però fa gràcia.

-No la hi sé veure, jo.

-Tu no et veuries ni davant d’un mirall.

-No comencis.

-Doncs acabem-ho.

-Això mateix, acabem-ho.

-Follem!

-Entesos, però aquest cop jo mano i tu obeeixes.

Sergi Espanya Verger

Infidelicitat

      La sang és escandalosa, i si surt del cap encara ho és més, perquè tothom hi veu una ferida lletja, profunda, que necessita punts i deixarà senyal.
     Alguns vianants s’hi han acostat en veure la caiguda i m’ofereixen consol i mocadors per tapar el trau i aturar el raig de sang que em surt del cap. Unes mates han esmorteït el cop del cos, però he picat amb el front contra terra i m’he fet mal. Algú m’agafa de les cames i un altre de sota els braços i m’aixequen, aturen un cotxe, m’hi fiquen i em duen a l’hospital.

     Una infermera em desinfecta la ferida, i mentre em cus em demana com és que vaig mig despullat. Com no em puc moure només li pico l’ullet i deixo que entengui el que vulgui.

Sergi Espanya Verger

Lluernes i fanalets

     He fugit de la contaminació lumínica de la ciutat i m’he deixat perdre pel nord de l’illa, entre Sant Miquel i Sant Mateu. Per aquí dalt la nit és més fresca i vigoritzant. He vist el sol pondre’s i esperar la volta de cel plena d’estels, d’una mica de llum entre tanta nit. 

     La cara ens resplendeix per la coincidència d’haver-nos retrobat i comprovar que encara et fa gràcia que et mostri les constel·lacions que jo sé i tu no.

Sergi Espanya Verger

Discutim al llit

-La senties ahir, mentre dormies?

-No acostumo a escoltar res si dormo.

-L’aixeta del nostre bany degota.

-Veuré què hi puc fer.

-Serà una goma desgastada o un cargol fluix.

-Hi faré un cop d’ull quan acabi el conte que escric.

-No em vull desvetllar aquesta nit perquè l’aixeta encara degota.

-Només necessito un bon final.

-Posa-t’hi ja!

-Deixa’m en pau!

Abraonats després. Burxant-nos els cossos per deixar de sentir les ferides de l’ànima. Tot ens ho confessem i perdonem mentre follem.

Sergi Espanya Verger

Corcó

No la té apresa, aquesta lliçó de mare que s’ocupa del benestar dels fills. El que s’ha de fer en acabar de menjar és rentar-se les dents. Segueix els passos sense alterar-ne l’ordre, com li ha ensenyat que s’ha de fer un pare absent però autoritari. Després de menjar, vomita i es renta les dents. S’escura la boca fent lliscar de dalt a baix un raspall empastifat de pasta aromatitzada amb menta fresca. Li agrada sentir la boca neta i acostar-se al mirall i dibuixar-hi el baf fresc d’una boca nova, com si no hagués passat res. La tempesta ha marxat amb els núvols, gola fora fins a les clavegueres. I ja torna a estar llesta per seguir amb el combat.

Sergi Espanya Verger

Infantesa

          Cremàvem vespers, formiguers, nius de processionària, caus de serp i cigarrets sense filtre. Cercàvem escorpins davall de les pedres i els féiem enfrontar-se amb escarabats indefensos, sargantanes sense cua, llagostes sense ales i amb altres escorpins. Caçàvem granotes, les féiem saltar fregant-los el cul amb el dit, les obríem amb vidres trencats panxa amunt i miràvem els òrgans i els budells, el cor encara els bategava. Els lligàvem un cordell a les potes de darrere i les llençàvem als esbarzers perquè s’espellofessin amb les pues. Els injectàvem barreges de medicaments que trobàvem per casa amb una xeringa de malalt crònic. I tornaven saltant cap a la bassa amb la pell esgarrinxada, mostrant-nos la carn viva i arrossegant els batecs del cor.

          Però també teníem cura de gats i gossos perduts. Els recollíem i els alimentàvem amb llet i pernil dolç que robàvem de casa. I empapussàvem teuladins caiguts del niu amb la mateixa xeringa de malalt crònic.

Sergi Espanya Verger

Entra l'estiu

L'aviram dorm al jóc i les llebres en llodrigueres. Furonarem els caus en obrir-se la cacera. Plomarem un pollastre i m'aguantaràs el conill en alt per poder espellofar-lo. Avui dinem paella en foc de llenya.

 Sergi Espanya Verger

Peixos petits

Hi entro a poc a poc. Noto les envestides de les ones primer a les cames i després contra la panxa. A la riba dos nens xipollegen, un esquitxa l’altre i surt corrents mar endins i l’altre l’encalça i tots dos cauen, un sobre l’altre. Les rialles em distreuen i les ones em gronxen. Les gavines volen baixes, un veler fa maniobres sobre la línia d’horitzó i un vesper de nens corre per una passarel•la de fusta que s’endinsa en l’aigua cimentada sobre pilars que van ser soca d’arbre i salten i fan figures en l’aire fins que xoquen contra la superfície de la mar i s’hi enfonsen uns segons, bracegen i surten de bell nou per tornar a respirar. El sol me’ls encega i peixos petits neden al voltant dels meus peus. Quan em mosseguen sento pessigolles.

Sergi Espanya Verger