Noir Désir - Le Vent Nous Portera

At Versaris - A cada passa

"A cada passa"

Després d'entrar de cul a l'era del telèfon mòbil,
escriure mòdul sis en una adreça,
saber que no és la pressa que t'ha fet incrèdul,
entendre que la peça clau era el llenguatge.
Habituar-nos a l'argot, a l'enèsima gota que vessa el got,
al placatge del mercat.
La pòcima del mastegot,
l'aprenentatge, les hòsties, i la marca del foc.

Després de l'era digital. Informatius, tolerància,
arxius il·legals, ànsia de llibertat sota videovigilància.
Control quirúrgic.
A cada passa malgrat la distància.
Després de convertir-nos en una llista negra de violents
quan picàvem pedra a contracorrent, perseguint la nostra Venus,
inoculant el virus del subjecte insurgent a cada passa.

Després d'haver estimat una gentada de persones,
que han donat sentit a la bondat i han desmentit a Hobbes.
Després d'avorrir snobs bufaclatells a les tertúlies
i cops i manilles que ens obrissin els canells.

Després que ens aplatanés la semàntica demòcrata
que estigmatitza el canvi amb la navalla més subtil,
que esquinça el fil que havíem guardat en mil cabdells
perquè arribin ells i jutgin violent cada perfil de nosaltres.

Després d'humanitzar-nos sols, autodidactes a la força a cada passa,
perquè el mercat va tornar a sortir a la classe
i col·locà una diana a la universitat,
i la veritat va subhastar-se a classe.

Després d'estudiar escèptics cada opció pacífica
per plantejar un nou paradigma, on viure sense por
i sense armes ni dolor, vam plorar amb Allende a la foscor
de cada passa i ara sols somiem en ales.

A cada passa, a cada passa, només somiem en bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant en bales.
A cada passa, a cada passa, només somiem en bales.
I com que sempre véns a males seguim a cada passa, nen,
només somiant en bales.

Després de sentir que la violència és tirar ous
i quatre pals, i l'elegància d'immortals yuppies és sana
Després que aquesta gent, tan ufana i tan superba,
no deixi parlar el meu poble mentre expulsa ma germana immigrant.

Després de l'escamot Dixan i de les ràtzies al Raval
i deixar els àrabs tremolant.
Després que el que és fonamental i inqüestionable marxi
i deixi sensacions de pesadesa i seguim vomitant.

Després de pregar per un salvavides miserable i, condescendents,
ens donéssiu l'atur.
Després d'equiparar, treballar-nos un futur,
amb competir, ser responsable i mediocres però pur.
I a males bategéssiu la propietat intel·lectual, els intel·lectes més mediocres
a l'assalt de la cosa més bonica, la música.
Ens és igual si véns a males:
seguim a cada passa sols somiant en bales.

Després d'haver abraçat tanta gent,
cridar el nostre odi als quatre vents
no hem vessat cap llàgrima de més
per cap mort que no s'ho valgués
i menjar-nos assassinats que són accidents.
I buidar-nos l'ànima, contractes d'obra i servei
quan legislava l'Opus Dei, estupefactes,
llàstima, canvi de gos però els mateixos amos
la paraula màgica és el pacte entre marranos.

I què ens queda? La sàvia, que corre per les venes.
La ràbia ofega les penes, la gàbia de les nostres il·lusions
Cobertes de seda, les ferides i els nostres marrons.
Avui encenem bengales de buidor,
baixem les escales del terror
i ens és igual si véns a males:
seguim a cada passa, i només somiem en bales.

A cada passa, a cada passa, només somiem en bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant en bales.
A cada passa, a cada passa, només somiem en bales.
I com que sempre véns a males, seguim a cada passa, nen,
només somiant en bales.

 

 At Versaris - A cada passa

 

Sortim?

Documental produït per Hokusai Films sobre joves, festa i drogues

Anissos

Entre tu i jo cap punt ni cap coma, ni signes que interroguen ni exclamacions per donar èmfasi a les exhortatives, ni els dos punts previs d'una enumeració ni els suspensius que indiquen indecisió. Entre tu i jo només l'espai per on corre l'oreig suau d'olor de salobre que ens duu la mar, per on s'escola la carícia càlida del sol de primera hora del matí o de la darrera de la tarda. El tros personal, vital, propi, on som com som, on guardem la nostra llibertat personal, vital, pròpia, quan hem d'atendre la de l'altre. La cua de l'ull i de l'orella el cau, la línia d'horitzó entre la terra roja i el cel blau. El temps de sentir-nos venir sense veure'ns, a poc a poc i per darrere, per fer-nos el joc de tapar-nos els ulls amb les mans i esperar a endevinar qui és que ens ha encegat. Entre tu i jo la mirada insinuada, l'instant previ a la besada, el que tardem a recórrer la distància que ens separa, a desplegar els braços i acollir-nos en abraçada, el que necessitem per despullar-nos de tot el que ens amaga, i l'olor intensa del descans després de la batalla, de l'orgasme reposat, només un parèntesi per recuperar l'alè i emprendre de nou el combat. Només el que ens fa feliços.

Sergi Espanya Verger

 Little Bunny Sunshine * Burning Kiss of Fire

Autoretrat

Cada dia el desperten els crits del pare. Els sent com si formessin part del malson que li altera la son, com si dormís malalt, inquiet i febrós. Obre els ulls encara somiós. Una altra ràfega atronadora de retrets l'acaba de deixondir. Ara crida la mare. L'habitació és a les fosques, però no encén cap llum perquè la persiana de la finestra mai no ha tancat del tot, de manera que sempre queden un parell de clevills a dalt per on s'escola la llum del sol en fer-se de dia, i en té suficient per veure-s'hi mentre es lleva el pijama i es vesteix. Mentrestant, a fora, encara discuteixen. 

     Té fam i pixera, però s'aguanta fins que un dels dos acaba la discussió amb un cop de porta que fa tremolar els batents de les portes i els vidres de les finestres. Ell ni s'espanta ni tremola perquè ja s'hi ha acostumat. Només espera, intentant pensar en qualsevol altra cosa que no siguin la panxa buida i la bufeta plena. 

     Llavors surt. Normalment és el pare qui se n'ha anat de mala manera, i  la mare, en veure'l, prova de contenir el plor i amagar els ulls. Diu bon dia i va directe al quarto de bany.  Es tanca amb pestell i enganxa l'orella a la porta. Sent els laments queixosos de la mare esmorteïts.  Pixa, es renta les mans i la cara, es raspalla les dents i es pentina. Ho fa tot d'esma, com qui enrosca taps en una cadena de muntatge vuit hores al dia. Es mira al mirall i es frega la barbeta i les galtes amb una mà. Només hi té un borrissol esclarit, quatre pèls que només es veuen a contrallum. Al pubis ja en té molts, més foscos i una mica cargolats. L'any que ve potser ja li podrà demanar al pare que l'ensenyi a afaitar-se.
     Surt del bany i va directe a la cuina. La mare escura. En sentir-lo entrar es gira. Ja no plora. Li diu bon dia. Ell no contesta. Agafa pa, en talla dues llesques i les posa a la torradora. Mentre es torren esprem dues taronges grosses. Sempre desdejuna pa torrat amb oli i sal i suc de taronja. Quan acaba recull les molles i deixa el plat i el got que ha utilitzat a la pica. 

     Va a la seua habitació, obre la persiana i la finestra perquè entri el sol i s'airegi. Fa el llit, recull el pijama de terra, el plega i el deixa sota el coixí amb cura de no rebregar els llençols. Consulta l'horari que té penjat en un suro sobre l'escriptori. Omple la motxilla amb els llibres de les assignatures que li toquen els dilluns, l'estoig, un quadern i un llibre que li va recomanar el de català. Abans d'anar-se'n, fa un petó a la mare i diu adéu, fins després, no t'amoïnis més, segur que no és res, ja saps com és. 

De casa a la parada de l'autobús hi ha un quart d'hora caminant. Mentre l'espera assegut en un banc, repassa apunts de matemàtiques. A primera té examen i no ha pogut estudiar en tot el cap de setmana. Massa crits i baralles per concentrar-se en el raonament lògic de la matemàtica aplicada. Durant el trajecte, llegeix. Estira les cames sobre el seient del costat deixant els peus penjant del reposabraços del costat del passadís, descansa el cap sobre la motxilla, encastada en el buit entre el respatller i la finestra, i es tapa amb la jaqueta. 

     Quan arriba a l'institut encara falten deu minuts perquè soni la sirena. Espera el professor assegut al passadís, amb l'esquena recolzada contra la porta de l'aula. A mesura que van arribant, saluda els companys i els que coneix d'altres classes. La majoria fan com ell i s'estiren a terra, d'altres fan rotllana d'empeus i s'expliquen el cap de setmana. Quan arriba el professor, s'aixeca i saluda. El primer d'entrar encén els llums. Entre tots baixen les cadires i separen les taules. Seu al seu lloc: segona fila a l'esquerra mirant cap a la pissarra. Obre la motxilla, agafa el llibre de matemàtiques i cerca el tema set. Aprofita que sempre n'hi ha que fan tard per repassar.  

     Alguns companys demanen al professor si no poden començar ja, que si no se'ls oblidarà i a més no tindran temps d'acabar. El professor respon que esperin, que el que saben encara ho sabran d'aquí deu minuts, que hi ha temps suficient perquè la prova és justa i adequada, i que aprofitin el temps per repassar, com fa ell, i l'assenyala amb un moviment del cap, apuntant-lo amb la barbeta perquè té les mans ocupades comptant les fotocòpies de l'examen, no fos que n'hi faltessin i hagués d'anar a fer-ne més un cop repartits. 

     Set minuts després el professor demana que llevin tot el que no sigui imprescindible (un o dos bolígrafs) de la taula. Reparteix els exàmens i un full en blanc per si necessiten més espai del que ha cregut convenient deixar entre preguntes per respondre.  

-Poseu el nom, el grup i la data, llegiu dos cops cada enunciat i, si teniu algun dubte, demaneu-lo.

     Escriu el nom, el grup i la data. S'encara amb el primer problema. Llegeix l'enunciat dues vegades. Es revincla endarrere fins que la cadira queda en equilibri, amb les potes de darrere a terra i les de davant en l'aire. Mira al sostre. Pensa. Al seu cap, els nombres i els signes matemàtics suren suspesos en un buit negre delimitat només pels crits del pare i pels retrets de la mare. S'espolsa els mals pensaments negant amb el cap, movent-lo ràpidament d'un costat a l'altre.  

     Llegeix l'enunciat del segon problema. Recorda que en van fer un parell de semblants a classe. En recorda els enunciats i fins i tot el resultat final, però per molt que s'hi esforça, és incapaç de recordar el procediment a seguir per obtenir la solució. Al cap, encara ressona el cop de porta del pare i els plors de la mare. 

     Llegeix el tercer problema. Com que no l'acaba d'entendre el rellegeix més a poc a poc, parant atenció en el que li demanen, però així i tot tampoc no acaba de copsar-ne el sentit complet. Es frega la barbeta i les galtes amb una mà per ajudar-se a pensar, però l'únic que li ocupa la ment és si l'any que ve el pare l'ensenyarà a afaitar-se. 

     Llegeix els enunciats dels set problemes que encara ha de resoldre. Tots li sonen, uns més que altres. Els troba justos i adequats. Fins i tot n'hi ha un parell que són calcats del llibre de text. El professor de matemàtiques sol comportar-se en els exàmens. A classe els exigeix molt, però explica bé, i sempre que introdueix un concepte abstracte tracta de relacionar-lo amb algun referent de la realitat, més pròxim i tangible. I després demana si tothom ho ha entés, o si cal que ho torni a explicar, potser d'una altra manera s'entendrà millor.  

-Ara mateix passem l'equador. Encara us queden vint-i-cinc minuts, però no us encanteu, que la dificultat dels problemes va "in crescendo". 

     Només vint-i-cinc minuts i tots els problemes sense solució. Torna a començar. S'encara de nou amb el primer. Si el que ha dit el professor és cert, hauria de ser el més senzill. Inspira profundament pel nas. Exhala lentament per la boca. El llegeix. Pensa. Arracona els problemes personals i es concentra en els matemàtics. L'entén. Fa els càlculs mentalment. Escriu les operacions. Arriba a un resultat. En fa la comprovació. Li surt bé. Torna a respirar. Ara el segon. Recorda el procediment que ha de seguir. El segueix i arriba a la solució. La comprova. Bé. Agafa aire i se submergeix en el tercer. Entés, processat, solucionat, comprovat i bé. Així tots. 

-Cinc minuts! 

-He acabat, el puc lliurar ja? 

-Tens deures pendents? 

-Sí, un autoretrat per a classe de català. 

-Cap problema, doncs. 

     S'aixeca per donar-li l'examen, torna al seu lloc, seu, treu el quadern de la motxilla, el deixa sobre la taula, cerca una pàgina en blanc. Escriu: "Cada dia em desperten els crits del pare. Els sento com si formessin part del malson que m'altera la son...

Sergi Espanya Verger

 

Junts

No ens veiem fins a la nit, a sopar a casa. Mentre jo cuino tu arribes, i junts parem taula i sopem. Jo poso la cafetera al foc i tu treus tasses i culleretes, i junts prenem cafè i desparem taula. Jo escuro els plats i tu els eixugues, i junts els deixem a l'armari o al calaix i ens estirem al sofà. Jo llegeixo una novel.la que no m'enganxa i tu mires la tele, i junts ens avorrim i ens encomanem la son badallant. Jo tanco el llibre i la porta i tu apagues la tele i els llums, i junts anem a l'habitació i ens fiquem al llit i ens abracem i ens acariciem i ens besem. Jo et despullo a tu i tu a mi, i follem i ens escorreguem junts, jo pensant en el cul d'una administrativa i tu en el paquet del cap de personal.

harmoniaduuhac

Tots els camins

Piazza Rigattiere

És petita, però sembla ampla perquè és ovalada i els edificis que la circumden són baixos, de dues o com a molt tres plantes, de línies mediterrànies mesurades, amb terrassa cara al cel, balcons i finestres obertes al carrer, amb les façanes emblanquinades amb calç; i com que el sol cau pla i li pega de ple, el ressol l'encega. Per això ha d'aclucar els ulls i mirar mig de gairell, com esforçant-se. És llavors que la veu.

És jove, però sembla gran perquè té el cos desenvolupat, els malucs de contorn sinuós clàssic, les cames llargues, els pits tendres i els cabells llargs i llisos, que li cauen avall, sobre el ras dels muscles i sobre el desnivell dels omòplats, del color ros del blat a punt per segar; i com que el sol cau pla i li pega de ple, el ressol l'encega. Per això ha d'aclucar els ulls i mirar mig de gairell, com esforçant-se. És llavors que el veu.

Fa estona que he deixat d’escoltar les paraules del meu amic. Seu en un banc de pedra, sota l’ombra d’un ullastre, i jo plantat al davant. Em sembla que, de tant en tant, encara faig que sí amb el cap, per donar-li a entendre que l’entenc, però no és veritat, ara mateix ja no em preocupa què li hauria d’aconsellar perquè t’he vist i ara ets tu qui m’ocupa tota l’atenció.

Fa estona que he deixat d’escoltar el que m’expliquen les amigues. Seiem sobre un mur baix, amb les cames penjant, a recer del sol sota uns xiprers llargs com espelmes, els troncs la cera, i les branques i el ramatge la flama. De tant en tant encara somric per fer veure que segueixo el fil del que em diuen, però no és veritat, ara mateix ja no em preocupa què hauria de contestar perquè l’he vist i ara és ell qui m’ocupa tota l’atenció.

T'aguanto la mirada sense parpellejar, sense que el somriure se'm despengi dels llavis. Em sento els batecs al pit, bum-bum pic-pic, sota la pell i la carn, ben endins, mentre penso què t'hauria de dir, mentre camino cap a on ets i em planto davant de tu.

Ens mirem, encara. Cap dels dos no vol cloure els ulls per si en tornar a obrir-los l'altre ha desaparegut, per si la plaça, els edificis baixos que la circumden, el sol que ens encega i tu es fonen, per si en realitat somiem. 

Somriem, encara. No fos que un gest esquerp ens faci perdre l'interès, l'atreviment d'aguantar-nos la mirada, directa i clara, sense cap paraula, descobrint-nos l'ànima a través dels ulls, mostrant-nos com som. Nus.

Pensem, encara. No consentirem que una mala paraula precipiti el final d'aquest inici. Les triem conscientment. No deixarem que l'atzar jugui amb el nostre destí, ni que la sort o la dissort ens esborri el desig, ni que res ens impedeixi emprendre el camí que em du a tu i et du a mi.

-Ti amo -dius.

-T'estim -dic.

-Sergi Espanya Verger-

CD

Contradïccions

Surar o enfilar-me ben alt quan vull capficar-me, pensar, meditar, submergir-me o baixar al fons del pou. Enfonsar-me ben abaix perquè el que necessito és impulsar-me cap 

amunt.

Sentir-me a gust al buit, arrecerat a dins, sense arribar a tocar-ne els límits, així de gran és, que no l’omplo amb res, però el sento a tothora i sempre el tinc, com un pes mort 

viu.

Cansar-me de qui sóc si no sóc jo i haver de rebel·lar-me per tornar-ho a ser. Entendre que totes les rebel·lions comencen amb una passa i no estar convençut de voler-la 

fer.

Sergi Espanya Verger

Detalls

Només són detalls

L

Més que al març,

que enceta la primavera.

No puc no tacar-me. És un tret de la meua personalitat. I sempre que em taco faig allò de quedar-me mirant la taca entre incrèdul i sorprés, sense reaccionar. Llavors et miro i faig el gest que només tu entens i que vol dir m’he tacat i no puc no tacar-me perquè és un tret de la meua personalitat. I ets sempre tu i no jo qui sap com i amb què l’he de fregar perquè no en quedin restes, qui m’estalvia allò de posar-se roba neta però que és bruta perquè li han quedat restes d’una taca que no s’ha sabut com ni amb què fregar perquè no es té ningú com tu. Per exemple.

S