Henry Miller

Sexus
(fragment, Ed. 62, MOLU, 65. pàgs. 27 i 28)

En la fosca vaig començar a obrir-me camí de retorn al centre. Vaig començar a pensar en els dies més feliços de la meva infància, els llargs dies d'estiu en què la mare m'agafava de la mà i em duia al camp a veure els meus amiguets, en Joey i Tony. De petit m'era impossible de comprendre el secret de l'alegria que prové d'una sensació de superioritat. Aquell sisè sentit, que et permet de participar i al mateix temps d'observar la teva participació, em semblava patrimoni normal de tothom. No m'adonava que gaudia de tot molt més que els altres nois de la meva edat. Fins que no vaig ser més gran, no vaig prendre consciència de la diferència entre els altres i jo.

     Escriure, meditava, ha de ser un acte desproveït de voluntat. El mot, talment el corrent profund de l'oceà, ha d'emergir a la superfície pel seu propi impuls. L'infant no té cap necessitat d'escriure, és innocent. L'home escriu per expulsar tot el verí que ha acumulat a causa de la seva falsa forma de viure. Intenta de recuperar la seva innocència, però l'única cosa que assoleix (escrivint) és inocular al món amb el virus de la seva desil·lusió. Cap home no posaria ni un mot per escrit, si tingués el valor de viure allò en què creu. La seva inspiració es desvia a l'origen. Si allò que desitja de crear és un món de veritat, de bellesa i de màgia, per què col·loca milions de mots entre la realitat d'aquest món i ell mateix? Per què ajorna l'acció..., si no és que , com d'altres homes, allò que verament desitja és el poder, la fama, l'èxit? "Els llibres són accions humanes en la mort", deia Balzac. I, això no obstant, a desgrat d'haver copsat la veritat, va sotmetre deliberadament l'àngel al dimoni que el posseïa.

            Molt recomanable, si no et fan por la veritat i altres mentides.

Joan Salvat-Papasseit

MESTER D'AMOR

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

                            i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Divisa

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Segona pell

Tot i que hi ha qui no ho vol reconèixer, sovint és millor enganyar-se i viure amb la mitja mentida que cadascú cregui més convenient. Però aquesta vegada, potser perquè la meua inèrcia congènita a fer disbarats em facilita la resolució de dubtes i la presa de decisions, m’he permès la vanitosa satisfacció de no enganyar-me. Sense fer cas de causes i conseqüències, he arribat a un pacte amb la meua consciència. He reconegut que em convenia ser sincer, almenys amb mi mateix, i així m’estalviaria bregues i maldecaps. He acceptat el fet que, més que la boca, llavis i llengua inclosos; més que els ulls i les mirades; i més encara que els pits i el cul, el que més m’agrada d’ella és que, quan em mira, somriu.

          I quan somriu, només separa els llavis i ensenya les dents i la punta de la llengua. I xiuxiueja un “ha, ha” o un “he, he” que mai no he sabut de quin color pintar ni quines lletres emprar per representar-ne el so. Com tantes altres coses, els detalls se m’escapen perquè no m’hi fixo mai. Les persones destres en gestos incerts, aquelles que amb una mirada remouen sentiments i que disposen i alternen paraules i silencis, em fan sentir mal·leable. Llavors, les meues pretensions de mantenir-me sempre indòcil se’n van en orris i m’he de resignar a esperar un missatge que no sigui xifrat ni encobert, sinó tan entenedor com diàfan. De petit havia fantasiejat amb la possibilitat de llegir el pensament dels altres. Saber no el que diuen sinó el que pensen els altres. Allò que tots amaguen i tantes vegades és el contrari del que diuen les paraules. Saber què diu el seu somriure quan em mira, per exemple, o quin pensament el provoca.

          D’embulls, la vida n’és plena. I tractar d’encertar les circumstàncies més idònies és una tasca feixuga. Per això mateix he decidit estalviar-m’ho tot. Les explicacions i les discussions. Els debats eterns que no duen enlloc. Els raonaments i els arguments d’una banda i de l’altra, d’un bàndol i del contrari. No n’he volgut fer cas i m’hi he ficat de cap, com no ho havia fet mai abans, i l’he convençuda perquè fugim tots dos. Li he promès que la carretera farà olor de frenada i de gasolina cremada; que posarem rumb a l’horitzó, per tal com sabrem que mai no el podrem abastar; que el sol de l’estiu estendrà miralls sobre la carretera i sabrem que només són miratges; que conduirem amb el mapa desplegat, escoltarem la ràdio i que ens abraçarem estirats al llit d’un hotel de carretera fins abans de les dotze de l’endemà i continuarem plegats la resta del dia. Que estarem junts.

          Somriu i deixem endarrere el llast i l’àncora, despleguem les veles d’una barca nova i ens arromanguem les arrels perquè no s’ofeguin en les llàgrimes dels qui ens acomiaden, a peu d’andana, vora la carretera, al final de l’embarcador, a l’altra banda de la ratlla que hem traçat per barrar-los el pas. Mudem la pell.

Sergi Espanya Verger

La Revolució del Xandall

Número 1 - Octubre 2011

PoesiaNarrativaLiteraturaOctubreXandall

RaülBéjar MiguelChinasky ConxaRoviraAnna Mercader SergiEspanya DanielIzquierdo MiguelAngelOliver AlbertGuerrero MaikelVàgamons JosepManelVidal MireiaSegado MargaridaMinguella RaülCastelló PauFerre SalvadorLauder JoanRomanGaüll

Poesia Narrativa i altres vicis

No tenim cap manifest. Tampoc no estem en contra dels que escriuen manifestos. Nosaltres som gent senzilla. Ens costa fins i tot admetre un elogi i, en canvi, acceptem la crítica més dura amb normalitat. Som gent treballadora. I si en cap moment algú ha preguntat sobre com escrivíem les tonalitats del color, tampoc no hem tingut massa interès a discutir una resposta amb una certa sonicitat. Som gent normal, gent com tu que ara obres aquesta humil publicació per descobrir que només i també som escriptors. Escriptors. Ferits de lletra amb ganes de pujar als terrats i estendre les paraules al Sol, a la Lluna i a la pruna.

Bertolt Brecht

Si els taurons fossin persones

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: "Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?" "Evidentment, -va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien -com és lògic- la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones."

 Extret d'Històries del senyor Keuner

Pere Calders

L'esperit guia 

(inici)

     Totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen.

     Jo, potser perquè la realitat no m'acaba d'anar bé, m'he mogut sempre pel més enllà amb un gran deseiximent. Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora d'èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma.

El desert 

(inici)

    

     A la fi d'un mes de juny amable, aparegué l'Espol amb la mà dreta embenada, marcant el puny clos sota la gasa. La seva presència, plena d'aspectes no coneguts abans, feia néixer pressentiments, però ningú no podia imaginar l'abast del cop que l'ajupia.

Els bons costums

     El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

Pels volts del paller

     Buscava en el comerç un bon forat per a la meva agulla, però al final va resultar que només se’l podia fer ella mateixa. Per la por d’espuntar-la, la vaig deixar nua tal com havia vingut al món.

No se sap mai

     De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

Qüestions de tràmit

     Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

Balanç

     Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

     Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Confessió

     La meva estimada em va dir que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista, vaig perdre l'únic que quedava disponible.

                           

Pere Calders

Aretha Franklin - Think

                                                                               Fa venir ballera.

Kings Of Leon - Sex On Fire

                                                                  Em somou alguna cosa...

Eivissa immaculada

                                                                     Eivissa m'encisa

Jane's Addiction - Stop

Punk i psicodèlia. Hippyrastes surfers.

Pep Gimeno - Malaguenya de Barxeta

                                               Cant d'estil valencià. Popular i vibrant.

Raimon - Al Vent

                                         La cara, les mans, els ulls, el cor... al vent del món.

Primer amor

1

En veure el manobre lluint la paret amb una esponja humida decideixo repenjar-me en un marge, l’esquena recolzada contra la pedra seca, i esperar que se’n vagi. 

M’hi acosto com qui no sap quina veta ha de seguir i guspires d’innocència em guien el dit des que l’enfonyo al ciment tou fins que acabo d’escriure primer el meu nom i després el teu.

2

Mentre fem cua repassem l’assortiment de gustos i colors. N’hi ha tants que quan ens demanen què volem no ho sabem, de manera que deixem que els de darrere passin davant.

-Tu xocolata i maduixa, mig i mig, i jo mandarina i iogurt, mig i mig, i ho compartim(?)

No aconsegueixo destriar si preguntes o afirmes, si tinc opcions o me les imposes; però dic sí i ho compartim perquè els teus llavis i els teus ulls són el gust i el color que estimo.

3

Torna la nit, emperifollada d'estreles i lluna, fosfolluent, pinta de raïm i verdet les teuloses, i de bafarafosca la serra envernissa. És desembre i mentre l'any s'acaba comença l'hivern i el fred de sempre. Sé que en fa perquè tu el sents. I que el fanal no fa llum perquè ens hem empalmat al corrent de l'enllumenat publicipal per encendre bombetes, cadascuna d’un color, i escoltar música de casset, primer punxes tu i després jo. Rebento l'aire saltant al vent fins que em canso. Respiro i vaig fora. És bon moment per treure el nas i saludar la nit. El sucre tendre tecnopop m’embafa i acompanyo el desig que em segueixis amb el riff slasher de Sweet Child O' Mine. Camines sobre les meues petjades. Res no et desguia i arribes on sóc. T’espero. Discutim. Com que no en sabem més, ens enfaprenyem com ho fan els nens, per cridar-nos l'atenció. Comencem el joc de derrotes, el ball d'indecisions, l'amor adolescent. M’hi acosto a espaiet, temerós de tu i de mi mateix. Els teus ulls m’han convençut que taco el que toco, que trenco el que agafo, que ofego el que abraço, però em moro si no et beso.

4

Caminem sobre vies de tren mortes. L'herba ha crescut alta entre les travesses de fusta, n'hi falten algunes i d'altres són velles, corcades, clevillades, partides. Hem deixat endarrere l'estació buida i el túnel fosc. Encara ha de venir un revolt i en passar-lo ja haurem arribat al pont. Jo llisco sobre el carril de l'esquerra, pas a pas, primer un peu davant i l'altre que espera, i els braços desplegats als costats per ajudar-me a aguantar l'equilibri, i tu vas saltant de travessa en travessa per sentir les pessigolles de l'herba a les cames, fins que te'n canses i m'envesteixes per fer-me caure, i jo em tambalejo, una cama mig enlaire, l'altra encara aguantant-me, i l'aleteig dels braços, fins que recupero el punt de gravetat i torno a descansar els dos peus sobre pla. Rius amb ganes. Una brisa suau d'abril, de vespre net, cel ras i colors clars, entra per mestral i ens acaricia de costat. A tu et fa volar les vores de la faldilla i els cabells lluents i a mi em refresca la cara, els ulls i la mirada. La piuladissa dels ocells ens acompanya, i l'aroma de l'herba a la solana, i el zum-zum estrident de les cigales, que només callen si hi passem a prop. Canteu fins que rebenteu!, els hem dit. Ja es veu el pont. És de pedra. Sembla molt antic. Diuen que el van alçar els romans, però que després, en passar les vies per sobre, van haver d'eixamplar-lo i reforçar les bases dels pilars. A simple vista s'aprecia la diferència entre la part original romana i la reforma posterior perquè el color de la pedra és diferent. Té ulls per deixar pas a l'aigua d'un rierol. De banda a banda deu haver-hi uns dos-cents metres llargs, i és alt, de dalt a baix n'hi deu haver més de cinquanta.  Mirem avall per satisfer la curiositat i se'ns desperta la inquietud de voler saber què passaria si... Tu crides contra el fons i llences pedres de bon braç, i jo m'escuro la gola i escupo gargalls. Tu tanques els ulls i et tapes la cara amb les mans mentre jo me la trec i pixo i miro com el pixum arriba fins a baix. I travessem el pont, però abans d'arribar a l'altre costat dius que has obert els ulls i has separat una mica els dits i m'has vist. I tornes a riure amb les mateixes ganes que tinc jo de saber si també riuràs quan et faci un petó.

5

Els dos a la cuina, cara enfarinada i davantal posat, primer esperem que la massa pugi i després que es refredi, salivant. Ens conformem que no cremi per fer-ne el primer tast perquè l'aroma i l'aspecte ens vencen la voluntat. N'assaborim el primer tall, tendre i gustós perquè hi hem afegit raigs de sol d'estiu i pessics de lluna minvant. Ens llepem els dits i ens els arrebossem per oferir-nos-els ensucrats.  En acabat, ens espolsem les molles picant de mans. Plouen dolços i cap dels dos no ens volem aixoplugar.
  

6

Descomptem hores al vespre, llarg i tendre, mos de préssec i tast de vi entre bresques de mel sobre formatge, pebre bo i oli i sal, mentre parlem del dia que acaba, de la nit que fa, dels records que compartim, dels que no s'han perdut en l'oblit. El teu somriure clar i llis, el meu tic quan t'apropes, el caire viu dels palpissos lliscant sobre coixins mentre el sol a poc a poc s'amaga rere el capçal del llit. Mantenim la llum necessària per véncer la foscor, per conservar de cada moment l'instant precís i de les paraules el veritable sentit, dels nostres cossos el perfil i de la pell nua caliu. Demà al matí, la meua abraçada serà el teu abric.

 

7

És quan agonitzo que hi veig clar, ple d'una amarga consciència. Les estreles despleguen les puntes abans d'iniciar el descens. Deixen rastres lluents, traus permanents al llenç negre de la nit sobre el qual dibuixen els límits que conformen el cos d'un univers que creia infinit, amorf i caòtic, sense sentit. El conjunt de marques i senyals dispersos, amuntegats de mala manera com els mals endreços, prenen la forma d'una quadrícula de corbes mestres, dels traços sinuosos dels teus llavis fosos amb les meues lletres fetes solcs d'una profunditat abismal perquè serveixin de guia a la vida plena. Les sendes velles, i també les novelles, qualsevol direcció o pas, les cruïlles senceres que ens obliguen a triar, els camins recorreguts o abandonats, totes les possibilitats, de l'origen al final, se m'apareixen ara com ferides obertes impossibles de curar. Les cicatrius, deies, són el record present d'un dolor passat.

Sergi Espanya Verger



Insegurança

- Sempre fas igual! –m’etzibes, com una escopinada a la cara, davant del venedor que ens atén amb simpatia fingida i que no sap on mirar i es fa fonedís perquè se’ls sap de memòria, els inicis de les discussions de parella.
I jo, que no sé com dir-te que no és que no m’importi ni que no m’interessi ni que no m’impliqui ni que no vulgui, empasso saliva, inspiro fort i expiro lentament fins que compto deu.
Finalment, com sempre en aquests casos, decideixes pels dos: l’entapissat de color crema.
L’endemà ens el duen a casa, però no tinc temps ni d’estrenar-lo. M’atures amb un espera que els colors clars són bruts i és per això que has comprat una funda un pèl més fosca. La despleguem, la fem volar i la deixem caure sobre el sofà.
Ara sí, m’hi escarxofo i reflexiono sobre la decisió que prenc quan et dic t’estimo.

Sergi Espanya Verger

Carnestoltes

1

Arribats a la celebració de les aparences, hem hagut d’entrar per la porta dels descarats i ningú ens ha presentat. A dins, tu aguantes la copa i jo me la bec. El glop em dura el que tardo a envolar la mirada, que ha de fintar vestits de nit i pentinats de moda i suggerències de pell i taló alt abans de guipar el cambrer, que fa equilibris amb la safata en alt sobre una mà mentre a les copes lluen gotes d’aire condensat per formar la constel·lació del nord. Ara no em puc perdre, si és que em vull orientar.

     Sóc qui t’acompanya, qui et conviu aquesta nit que la màscara pesa més que altres nits. La sento afluixar-se i lliscar, però no aconsegueixo reaccionar a temps i em cau als peus. Quan pica contra terra es bada: un trau la travessa de la barbeta a la cella esquerra. La recullo pensant que se m’acabarà de fondre a les mans, però manté la forma, i el clevill, com una cicatriu tendra, em fa voler lluir l’actitud dels forts.

     Encerto la intenció i el gest d’ironia, flexiu de cella i somriure tibat. M’agrada que riguis quan dic que odio els que han d’amagar qui són, desplegant tot l’or encadenat, cua de plomes de paó i corona de llaços i brodats fins que no saben qui és la disfressa i qui el disfressat.

2

Llanço l’ham i ets tu qui pica. Els ulls et lluen, aquesta nit més que altres nits. I ja no sé qui m’ha de guiar, entre tanta carassa i multitud, si la constel•lació de cambrer safata i copes o la dels teus ulls la teua boca i la baixada nua de l’esquena, en eslàlom i m’envolo fins a tocar el dibuix del sostre, fet d’emmotllats de guix, que amaguen arestes i cantons, disfressen la casa i els racons.

     M’estires fort del braç, com si em volguessis despertar, però aguanto l’envestida fins que entenc on em vols menar. Em deixo perdre, fosca i pedra el camí, però no hi ha res que m’hi faci caure si la temptació em regala una picada d’ull, una mossegada a cada galta i una besada a cada ferida, tantes com en tinc.

3

He perdut, o potser he volgut perdre, les ganes de resistir-me, de discutir i llistar pros i contres, avantatges i inconveniències. M’he deixat convèncer de bestreta, abans d’escoltar l’argumentació contrària. I m’he abraonat a la llepada de les teues pestanyes amb la força del convers, de qui renega de qui és per ser un altre, per poder mirar-te més enllà de les parpelles, abocat a les ninetes dels teus ulls, que lluen, aquesta nit més que altres nits, més fort i diferent.

     En vèncer la cautela, m’encegues la vergonya i les pors. Bufada al cau de l’orella i et segueixo la voluntat. Em fas córrer i saltar, finestra tanca i bardissa. Al teu costat i alhora, m’envolo i enfilo el cel. A recer dels estels del nord, ningú no ens vindrà a cercar. No caldrà que ens mudem si sabem que les màscares només representen un gest. El tastem fins que l’avorrim i ens en desfem. El teu em fibla i travessa la pell la carn la cicatriu. Esclata la primavera i es barreja amb l’estiu.

Sergi Espanya Verger

"Corrandes de l'exili" Pere IV - Joan Oliver

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra.

Abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la plana un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita,

i una pàtria tan petita

que la somio completa.

Busy Bees

Al meu cistell i dins del fons del copalta on dorm el conill, entre la costura de les butxaques on reposa la borra, al cul del melic on em fico el dit,  a l'infern de l'americana, ben a la vora del foc, i més tard de mitjanit, quan la lluna distreu la mar i guia les naus, quan només ens queda l'estiu i tenim la tardor per endavant i la nit ens mossega la carn fins a tocar os , he trobat una bresca de mel.

Sergi Espanya Verger

Magdalenes

Ploma’ls, crida la mare en veure que m’he encantat mirant a contrallum els ous de les lloques i les cries dels conills. I recordo que el pare va deixar al magatzem les canonades velles quan les va fer canviar per unes de PVC.

Ploma’ls, repeteix el pare en veure que m’he encantat picant una canonada contra les altres per fer-hi mosses i bonys. I recordo que la mare va deixar al rebost una paella rovellada quan va estrenar l’antiadherent.

Ploma’ls, torna la mare en veure que m’he encantat gratant el cul de la paella per fer saltar el mascarat i el rovell. I recordo que el pare va deixar al cobert un costal de llenya quan encara enceníem la llar de foc.

Ploma’ls, insisteix el pare en veure que m’he encantat asclant la llenya per fer-ne branques i branquillons. I recordo que la mare va deixar a la porxada una capsa de llumins quan sortia a fumar perquè s’avergonyia d’haver-hi recaigut.

Canonades de plom, paella vella, llenya seca i llumins llargs de cuina de foguer de gas.

Els conservo plomats, els bons records. 

Sergi Espanya Verger

Primera sang

Si ho hagués sabut, que un cos mort pesava tant, hauria fet el clot una mica més a la vora d’on li he saltat a sobre des de darrere, l’he escanyat amb fil de pescar en alta mar i l’he degollat amb una fulla de doble tall.

     Em carrego el mort sobre l’espatlla esquerra i sento com la seua sang em recorre l’esquena, el pit i la panxa i se m’enganxa com el vesc al voltant i per dins de dreceres i camins.

     El deixo caure a plom dins del forat i em recupero. Em revinclo endavant i descanso les mans sobre els genolls. Respiro com puc, mastego la nit i el gust ferrós de la sang se m’estén pel vel del paladar sec i per la llengua inflada.

     El colgo sota cent vint-i-set palades. Amb el revés de la pala pico fort sobre la terra per compactar-la. Així i tot, encara en surt un bon caramull bombat per damunt del ras.

     M’encenc un cigarret perquè necessito pensar, però no aparto la vista d’aquella tomba trista i anònima, perduda en una clariana al bell mig d’una pineda. Mai ningú no  s’aconsolarà en recordar qui hi reposa, ni hi deixarà flors, ni escoltarà pregàries ni lamentacions, ni trobarà la pau que jo he recuperat.
     Quan acabo respiro fondo i intento allunyar-me'n, però la terra s'ha barrejat amb la sang i la suor, i ara és un fang pudent que, en assecar-se, em deixa la roba encartonada i l'ànima compactada dins.

     M’hi acosto només perquè no puc apartar-me’n. Volto el jaç del mort, presa entre boires de penediment, i em deixo caure de genolls. Els ulls, negats de llàgrimes, em cremen. Rosego precs i escupo laments desendreçats, sense sentit ni ordre establert. Sense poder fer res per evitar-ho, m'ofereixo ja sense resistències al poder d'una força que neix i creix arrelada a terra i em fa ballar els budells i em regira l'enteniment. El meu cos, guiat per alguna altra consciència que no era la meua, va caminar àgil entre la fageda per poder collir les flors per fer el ram al difunt.

     El diposito als peus del nínxol. A la capçalera hi he plantat una creu feta amb branques, una més llarga que l’altra. He hagut d’estripar-me una de les mànigues de la camisa per fer-ne un cordell i lligar-les. I al cim del caramull bombat que sobresurt del ras escric el dia.

     Quan enfonyo el dit, la terra s’esberla i s’escola avall com un rellotge d’arena. El forat amplia el seu diàmetre a mesura que la terra cau i desapareix com l’aigua pel desguàs. 

     Guaita des de l’altra banda, passada la ratlla, enfonsat en l’ultima llera que l’ha de dur fins a la riba d’on ningú no torna. Els seus ulls miren, però no enfoquen. La cara, com una màscara de cera, fa el gest de la tristesa, de la vida apagada, del repòs sobtat.

     Als forats del nas, a dins de la boca i de les orelles, i a les conques dels ulls, la terra que hi reposa li fa el semblant sinistre. Li aguanto la mirada uns segons fins que no puc més i la desvio. Penso que potser em sabrà llegir als ulls la raó per la qual l’he mort.

     M’hi estiro a sobre, i em sento acollida, a recer d’un sentiment que m’esguerra l’ànima afligida i ploricona. En sento l’escalfor, la respiració dels somnis, la lluna a les espatlles i el cos arraulit. Perdo el seny, se’m fon la resistència que em limita la gana i no puc no besar-te.

    Tasto la terra. Ens despullo. A la gatzoneta i encamallada, cavalco sobre el rigor mortis que t’ha vençut el cos. Un eixam d’estels ens miren des d’allà dalt. No saben que els bojos tenim l’instint dels animals.

Sergi Espanya Verger

Sèrie Negra



Lletra de convit

Escrit per (a) joves

Me la topo quan surt del lavabo. S’afanya a tancar la porta, però tot i que el soroll de l’aigua que s’escola pel desguàs m’arriba embolicat amb cotompèl, no necessito res més per saber que hi ha tornat.

-Hauríem de parlar.

-Parla si vols, jo no t’escolto.

-Doncs t’hi convindria.

-…

-Fer la sorda no t’ajudarà gaire.

-…

-Per què ho fa, això!

-No cal que parlis com si no hi fos, saps que em fa odiar-te encara més.

-Així ara m’escoltaràs.

-Deixa’m, papa.

-No, filla.

-…

-Més tard discutirem, t’ho prometo. Discutirem sempre que ho vulguis i et deixaré en pau si ho vols, però ara vine, t’he d’ensenyar una cosa.

L’arrossego fins al meu despatx agafada del braç. Em queda la sensació que l’estic forçant, però finalment la hi faig entrar. No l’he convençuda, només s’hi resigna. L’habitació és petita, però vaig aconseguir fer un racó entre els mals endreços per posar-hi un ordinador, una butaca còmoda i una prestatgeria plena de lleixes i de llibres. Sembla una cova, però m’hi sento a recer d’un jo que no deixo conèixer a ningú.

-Ja ho sé.

-Què saps?

-Això de la maria. Te n’agafo de tant en tant.

-Perfecte. Així som dos els que ho sabem, perquè jo sabia que tu sabies això de la maria, i que n’agafes de tant en tant. I posats a descubrir-nos els secrets, també sé que no saps que sé que ho saps… però deixem els embarbussaments, obre ja saps quin calaix, agafa ja saps quina caixa i embolica un plegaet mentre l’ordinador arranca. El primer que has de saber és que la nostra llibreria, en un món d’an(alfabeta)contents, més que un negoci és un refugi per a desencantats. Tant de conformisme ha fet que llegir esdevingui un acte de rebel·lia d’una minoria absoluta que s’ha atrinxerat entre línies i que no gosa dir les veritats perquè només sap disparar paraules.

-Tu també?

-Jo també… però això no importa, ara. Mira, escolta, llegeix, creix, agafa el que necessitis i deixa el que et sobri. És per (a) tu.

Sergi Espanya Verger

No em descomptaré...

...si les pigues te'm deixes comptar

El llamp parteix la nit i ens la il·lumina fins que el tro ens desvetlla i vessa un raig de besades a cau d'orella i cua d'ull. T'he cobert el cos de moixainetes i en llepar-te el peçó t'he mossegat el dring de les arracades. He perdut les mans en tractar d'acollir-te, resseguint el límit que ens hem posat, desfent els nusos que ens separaven, les cames i els braços i els ulls i els nassos, galtes i bescolls sofrages i engonals.

Sergi Espanya Verger