31/12/14

Festa de l'Estendard




Festa de l'Estendard, 31 de desembre
Palma celebra avui el 785è aniversari de la seva conversió en societat occidental després de la ferotge batalla que va propiciar l'entrada dels homes de la Corona del Drac a Madina Mayurqa.
La festa del 31 de Desembre a la plaça de Cort és la més antiga d'Europa de caràcter civil en continuïtat. El seu protocol més antic data de 1313, encara que és probable que ja es va commemorar a partir de 1232, tres anys després de la conquesta de la ciutat i any en què les tropes de Jaume I van concloure l'ocupació de Mallorca, pràcticament en paral·lel a la celebració del Nadal.
Actes programats a Palma amb motiu de la Festa de l'Estendard – 31 de desembre 2015-
10.15 h Col·locació de l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i de la Cimera del Rei Martí, amb el cerimonial acostumat, a la plaça de Cort.
10.30 h Solemne missa concelebrada, presidida pel Bisbe de Mallorca.
12.00 h Representació de La Colcada, de Pere d’Alcàntara Penya, a càrrec de Miquela Lladó i els al·lots i les al·lotes de l’Escola de Música i Danses de Mallorca, a la plaça de Cort.
12.20 h Lliurament de les Medalles d’Or de la Ciutat al saló de sessions de l’Ajuntament:
- CineCiutat
- Auditorium de Palma
- Associació de lluita anti-sida de les Illes Balears (ALAS)
- Cáritas Diocesana de Mallorca
- Creu Roja Illes Balears
- Sr. Martí Mora Moragues
- Sra. Margarita Crespí Jaume
12.45 h Parlament del batle.

26/12/14

Prozak Soup - Més enllà del vel





La sorra engul el cant
de les nostres rondalles
La veu suau del vent
encén els nostres cors

Sabem,
que no hi haurà pau en la vostra alqueria
fins que no vengem la calúmnia 
i seguem els barrots amb les dents.


La virtut del que calla, plora i no resa,
és l'arma que s'adreça més enllà del vel.
La pobra i tímida tendresa és l'esperança
que fa un soroll com la terra quan es seca.
El temps, passa! El temps que passa i no t'espera
i la sang dels infants morts
que marquen el ritme de la venjança
d'un planeta que agonitza entre fam, fum i cendra.


Lluitem per avançar. 
Obrim els panys de la seua derrota.
Llaurem-nos el demà!
Llaurem-nos el demà!


Hem heretat la injustícia de viure en la corda fluixa.


Va passar la tardor i tal volta demà no quede 
ni un mal racó per esperar-te.
S'afanyen en construir
furioses presons per furtar-nos el nostre horitzó d'amanéixer.
Nosaltres somiàvem en créixer 
a la calor suau de la nostra terra feta cançó.
Pedrega en el sostre de la vostra mansió.


Lluitem per avançar. 
Obrim els panys de la seua derrota.
Llaurem-nos el demà!
Llaurem-nos el demà!


Hem heretat la injustícia de viure en la corda fluixa.


Entre el suau vincle amb l'oceà, tot s'enlaira molt ràpid.
Ja no tens temps per respirar. L'esperança feta cançó.

Perquè som com notes al vent.
Un sol poble, un cor valent...
on estan els nostres somnis?
Soterrats al fons del calaix.




Realització: Clàudia Marconell i Maria Estrada
Enregistrament: Mark Dasousa
Producció: Joan Palomares i Maria Estrada


Prozak Soup | Atòmic Studio | Mel Media | Embolic Media



16/12/14

John Holcroft - Crítica Social











































































Sessió d'avaluació





Sospesant suspesos

Com que fa vent i ha d'esperar, decideix quedar-se al cotxe. Per tal d'entretenir-se i fer córrer ràpid el temps, engega la ràdio. No té preferències, de manera que simplement fa avançar el dial fins que troba un programa musical. No para gaire atenció ni a les cançons ni a la locutora que les anuncia amb una veu que embafa per engolada. Més que escoltar-la, la sent, l'acompanya sobreposant notes i paraules al silenci. Així i tot, de tant en tant i de forma segurament inconscient, fa repicar els dits contra el volant seguint el ritme de la bateria.

El que més odia de la feina, se li ocorre de sobte, és haver d'oferir consell. Ell, que no sap què n'ha de fer, de la seva vida, ha d'aconsellar els altres sobre la seva. Ningú no hauria d'estar obligat a dir què n'han de fer o no, els altres, de la vida. Ni tan sols algú que sabés perfectament bé què fer-ne, de la pròpia. Cada cas és cada cas, i cada persona, un món a part. I la situació personal i les circumstàncies de cadascú, en realitat, qui les coneix? Com pot saber ningú, doncs, què convé o no a ningú? Què en sabem, dels altres? I els altres de nosaltres? Coneixem bé la nostra dona o el nostre home? Els fills? Els amics, companys de feina i veïns? Sabem qui és qui? Com són en realitat, quan ningú no els mira? Són com jo? Sóc com tots? Iguals? Tantes preguntes que són la mateixa. Tantes respostes que en podria ser una. Qui sóc? Una persona, com tu, com tots, com ara i com abans, i com els que vindran, si no s'acaba o es canvia a temps, perquè al pas i en la direcció que anem, si no ens afanyem farem tard o les passarem ben putes. Anar a pitjor sempre és possible. No calen gaires esforços. Només has de deixar-te dur, seguir el corrent principal sense resistir-te ni posar cap entrebanc, amb el pensament en blanc, net i clar, en pau, fluint i fruint diluït en la societat líquida, com cagalló per sèquia, i cauràs. Ni tan sols hauràs de ser-ne conscient. En estimbar-te contra terra i tocar fons, ja te n'assabentaràs, de la profunditat de la caiguda i de l'altitud del salt. Serà el moment de sospesar les possibilitats, les ganes i les energies de remuntar, de pensar en què t'has equivocat, valorar si la situació és greu o no passa de daltabaix lleu, i com s'arregla tot plegat, si és que hi ha voluntat, si hi ha solució i què t'ha de costar. Tot és difícil, fins i tot impossible, fins que s'aprèn, fins que es fa. Pels qui ho viuen de primeres, sense la previsió i la cuirassa protectora calada a l'ànima, errar és la norma. És guanyar el que sentim com un seguit de límits, fites i objectius, marcadors personals, la competitivitat, les medalles i els pòdiums, més i menys positius o negatius, del 0 al 10. Tan fàcil com seria reconèixer la mútua necessitat.


El cotxe es gronxa per l'efecte de l'embat d'una ratxa de vent rabiüda. Sent renou de fulles remogudes i el repic de les branques dels arbres plantats a la vorera en xocar entre sí. Mira a través del retrovisor lateral del conductor. El brancam pelat dels plataners s'agiten en l'aire, com mans nuoses amb els dits allargats, prims i retorts. Un cimal s'esqueixa per la base. L'esguerro, acompanyat d'un so agut i alhora profund de fusta seca partint-se, obre una esquerda a la juntura, just al punt on s'unia al tronc. Veu en el reflex del retrovisor com cau després d'escoltar un xerriqueig lent que acaba amb un cop fortíssim, i deixa sobre l'asfalt branquillons fets miques i un núvol de pols i de fulles seques. La branca queda al bell mig del carril de la dreta, barrant el pas al trànsit.

Després d'un moment de desconcert, just el temps que necessita la seua ment racional a processar un fet sobtat i poc habitual, surt del cotxe i s'hi acosta amb l'objectiu d'estudiar la situació. Dos transeünts, recuperats també del trasbals, observen l'obstacle amb intenció de trobar una manera adequada d'encarar-s'hi. Només necessiten un parell d'instruccions ràpides per posar-se d'acord, i a força de braç, un agafant d'una punta, el segon de l'altra i el darrer des del mig, aconsegueixen aixecar la branca i descarregar-la sobre el voral, deixant el carril transitable. S'espolsen picant de mans i contra les cuixes per netejar-se els camals. Els conductors que havien sortit dels vehicles per veure millor l'espectacle, tornen als cotxes i el trànsit es reinicia amb normalitat.


Harmoniaduuhac