27/4/15

Molière (literatura - teatre)


Misantropia
Aversió al tracte de les persones
(misantrop, misantropa, misantrops i misantropes... quina tropa!)


a Molière, bien sûr

Eradicar la ignorància és vist com una causa noble i justa. La ignorància, diuen, és sinònim de pobresa i desigualtat; i els ignorants, afegeixen encara, una nosa amb repercussions que van més enllà de l'aspecte personal, individual, perquè fan un mal social, danyen el conjunt de la societat.
Acabar amb la ignorància, però, és també un objectiu presumptuós, perquè es fonamenta en una idea de superioritat intel·lectual que no sempre s'assimila a la saviesa (saber no és entendre, de fet, es pot saber equivocadament), però sobretot perquè suposaria la fi definitiva de la innocència, de la inconsciència pura, de l'error natural i de l'últim racó encara verge, de l'interior, de la base sobre la qual s'assenta bona part de la felicitat dels humans. Sí, la felicitat de l'ignorant.
Jo, de major, vull ser ignorant, desaprendre el que m'han imposat, anihilar tot rastre de civilització, l'educació antisentimental, la vida acadèmica, el postureig social, el màrqueting despersonalitzat que converteix ànimes en productes de consum massiu i ràpid. Vull viure d'instint i per instint, net de la metafísica embrutidora dels grans interrogants universals sense resposta, amb interpretacions de fantasia al·lucinatòria fetes en nom de i en contra de. Sense l'ego ni l'alter ego, sense el tu entre els altres. Sense cap es mira però no es toca.
Sabeu què, aneu-vos-en tots, del primer Adam a la darrera Eva, a pastar fang per fer-ne costellada. 

Harmoniaduuhac





«No sé si no és millor treballar per rectificar i per suavitzar les passions dels homes que voler suprimir-los completament.»


Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière (París, 15 de gener del 1622 - 17 de febrer del 1673), fou un dramaturg i actor francès.
Considerat com el mestre de la Comédie-Française, segueix sent l'autor amb més obres representades per aquesta institució. Inflexible amb la pedanteria des falsos savis, les mentides dels metges ignorants i les pretensions dels rics burgesos, Molière estima la joventut i la vol alliberar de tan absurdes càrregues i prejudicis.
En les 30 comèdies que va escriure després del seu retorn a París mostra un coneixement pregon de les incongruències de la vida humana i de la societat francesa del seu temps. Hi és capaç de tractar temes seriosos, i àdhuc tràgics, sense renunciar a l'alegria i a l'exuberància de la comèdia. Va ser un mestre en el maneig dels diàlegs i en l'ús de l'argot.[1]
Molt lluny dels rigors de la devoció o de l'ascetisme, el seu paper de moralista té els límits que ell mateix es va imposar: «No sé si no és millor treballar per rectificar i per suavitzar les passions dels homes que voler suprimir-los completament»,[2] i el seu objectiu és sobretot «fer riure la gent honesta».[3] D'aquesta manera fa seva la divisa que usaven els comediants italians dels anys 1620 a França: Castigat ridendo mores - corregeix els costums pel riure. 







>La felicitat ininterrompuda avorreix. Ha de tenir alternatives.< 

Molière was born Jean-Baptiste Poquelin in 1622, the son of a prosperous upholstery tradesmen. Educated by Parisian Jesuits, the young Jean-Baptiste had a promising inheritance awaiting him in his father’s trade; instead, however, he turned to acting, adopted the stage name of Molière, and aimed to become a great tragic actor. His first theatrical enterprise in Paris did not go well, and Molière spent the next thirteen years touring the provinces of France. During this time he began writing short comic farces, inspired by fashionable French verse comedy as well as the improvisational Italian commedia dell’arte. These comic trifles were the building blocks of The Misanthrope, Tartuffe, and the five-act verse comedies that would later prove to be some of the most enduring works of French drama.

Molière came of age as France was emerging into its Grand Siècle (“Great Century”). King Louis XIII’s chief minister, Cardinal Richelieu, maneuvered to weaken the power of the nobility and consolidate the king’s absolute authority, justified by a divine right to rule. This power play had a cultural strategy as well as a political and religious one; institutions like the Académie Française and, later, the Académie de Musique, put the monarchy at the center of France’s arts and letters. Every arena of French society fell within the orbit of the king and reflected his power; when Louis XIV took the throne in 1654, he promoted himself as the “Sun King,” demonstrating that, like the light of the sun, his power touched every corner of the realm.

A key symbol of this power under Louis XIV was Versailles, an opulent palace outside of Paris that served as a political instrument designed to hold visiting noblemen under the king’s watch. Instead of stirring up trouble far from the king’s influence, members of the court instead competed with one another for royal favor. They were rewarded with the privilege of taking part in royal ceremonies devised by Louis XIV, including the king’s “coucher", an elaborate ritual in which an inner circle of favored noblemen helped the king prepare for bed. This careful attention to style and comportment made Louis the paragon of his age; throughout Paris, affluent members of society invested themselves in the fine arts of conversation and politesse. The refinement of the honnête homme—an aristocrat of exceptional taste and manners—was exhibited and exalted at the famous Parisian salons, a fashionable new sphere of public life where inspiring hostesses curated a vibrant collection of intellectuals and socialites.

It was this extraordinary cultural moment that greeted Molière’s company upon their return to Paris in 1658. Over the next fourteen years, and under the patronage of the Sun King, the man who began his career with aspirations for tragedy finally achieved success and notoriety for his comedy. Molière’s greatest plays, all of which he wrote after the age of thirty-five, were biting satires of contemporary society: Les Précieuses ridicules (“The Pretentious Young Ladies”), L’École des Femmes (“The School for Wives”), Les Femmes Savants (“The Learned Ladies”), Le Misanthrope, and Tartuffe. In all of his plays, Molière took the starring comic role; among his favorite characters to portray were jealous lovers or husbands, monomaniacal members of the bourgeoisie whose character flaws were exaggerated to the point of extreme comedy.

Le Misanthrope (1666), a portrait of a man who holds the world in contempt for its social duplicity, is both exemplary of Molière’s comedic style but also a noteworthy exception: darker than his other comedies, it drew material from a serious but failed play Molière had once written called Don Garcie de Navarre. Le Misanthrope’s playful dance between comedy and tragedy, embodied in the ridiculous yet noble character of Alceste and his fated romance with Celimène, deepens the emotional stakes of Molière’s piercing wit.

An early version of Tartuffe, Molière’s satire about a religious charlatan who insinuates himself into a bourgeois family, was performed for the king at Versailles in 1664. Though Louis XIV reportedly enjoyed the play, powerful religious factions in the court took offence to Molière’s portrait of a false religious figure, and Tartuffe was officially banned from public performance. While Molière made one entreaty to the king after another, Tartuffe provided forbidden entertainment to private audiences who asked for the play to be read or performed in their homes. Tartuffe achieved major success when it was finally allowed to have its public premiere in 1667, but not before Molière had been publically denounced by church officials, including by a parish priest who called him a “demon dressed in human flesh.”

Molière suffered from tuberculosis for most of his adult life, and at the age of 51, his pace had diminished due to ill health. On February 17, 1672 he was performing his play The Imaginary Invalid when he became ill on stage; he managed to finish the performance, but died shortly thereafter. At the time, actors were not technically allowed by the church to be buried in sacred ground, but Molière’s wife Armande appealed to the king, and he was buried under cover of night in an unmarked grave. Molière’s troupe survived to see itself incorporated into the Comedie Française, the state theater of France that still performs his works in repertory today and is commonly known as the “House of Molière.” As for the plays themselves, they joined the pantheon of world literature as some of the greatest comedies every written, surpassing in stature even the greatest tragedies of Molière’s time. 




















Epitafi
escrit pel mateix Molière


Aquí jau Molière, el rei dels actors. Ara mateix fa de mort, i de veritat que ho fa bé.

26/4/15

Cant d'amor (literatura - microconte)




Ja no se sorprèn davant de la perspectiva, primerament intuïda i en poc temps certa, d'una topada. Des de fa dies, ella calla amb mala cara, provocant silencis que parlen per sols i diuen més que trilogies de best-sellers senceres farcides de malentesos connotats, diàlegs de pel·lícula i disgressions sobre la moral de tot plegat que no s'acaben mai (res més que merda comercial). 

Fila més prim a l'hora de jutjar-lo. Al detall, fixant-se amb deteniment, com fera que espera a l'aguait la presa per saltar-li al coll. Un descuit i haurà begut oli. Observa atenta, ordint l'estratègia d'atac que li permeti desafiar la seua inseguretat. Mira sense tocar, sense gosar, encara, iniciar el primer embat. Manté la distància de seguretat, posicionat en una falsa neutralitat, sense implicació que malmeti l'anàlisi de la situació amb judicis fruit de la subjectivitat. 

Així i tot, n'està segur, ara mateix nodreix la memòria amb records gravats a foc lent però creixent, d'armament ofensiu. Omple el carregador amb retrets esmolats alhora que ajusta el fiador personal amb justificants de l'ànsia per discutir, de reduir la relació a un combat eternament intermitent. 

S'aixeca de la butaca on seia emmurriada, se li apropa per plantar-se-li davant, s'acota per acostar la cara a la seua i l'apunta amb l'índex d'una mà. Una a una, entoma cada bala sense que li toquin cap òrgan vital, necessari per poder-la després perdonar, i continuar com si res, estimant-la com és. 


Harmoniaduuhac


La Casita Verde (agricultura ecològica)






















































 























Juliette Lewis (música & cinema)








































"Sucking Cady's Thumb" - Cape Fear (1991) 

 

 

 
 
Natural Born Killers - First Scene



25/4/15

Rebel Hearts (música & fotografia)





















































































Blue Orchid (en viu - live) Es Racó Verd (Eivissa)






Rebel Hearts

Vocals: Nell
Guitar:Cristina
Bass: Sara
Drums: Zoe
Guitar: Nathalie


Decret lleure (literatura - microconte)


La noia que seu a la taula de davant, just enfront, aprofita cada glop per mirar per sobre del núvol d'escuma de la cervesa que ha demanat amb un tall de llimona i coronada, tirada en dues fases, la primera perquè reposi i la segona per vessar-la. Només aparta la vista en topar amb la seva. Els ulls són de vidre, tan fràgils i sensibles que reaccionen a l'efecte immaterial d'una mirada, com una descàrrega elèctrica que desperta el sentit de la vergonya, la nosa del ridícul i la cautela animal contra el desconegut. Observa i s'amaga en descobrir-se al descobert. Així i tot, reitera. Fa córrer el temps parlant amb qui té al costat, desentenent-se de les conseqüències per dissimular, però aviat hi torna, present des de la llunyania, com un sentiment de malenconia. Com tothom qui alguna cosa vol, primer pica la pedra caravista per tombar la primera capa i poder valorar-ne la vertadera. 

Feia temps que no es divertia. L'obligació programada que li exigia el manament de la feina ben feta l'ha mantingut anys fora de circulació, dedicat gairebé en exclusiva a l'estudi d'arxiu amb l'objectiu d'elaborar una tesi profundament reflexiva que suposi el punt culminant del seu projecte final de carrera. Sempre a casa. Dies feiners i dies festius. També les nits. L'habitació de presó i els llibres i els plecs de fulls que ha anat acumulant i classificant per temàtiques i rellevàncies, de grillons. Piles i més piles de documents sobre la taula d'escriptori, tan atapeïda que per poder desar-hi res havia de fer-hi lloc primer. Diaris i revistes abandonats en quasevol racó lliure, davall de la taula mateix. El terra cobert d'una catifa impresa amb un corredor prim per poder-hi passar entremig de costat. Fins i tot damunt del llit, ple del capçal als peus d'escrits, de manera que cada nit havia de recollir-los i cercar un altre indret on dipositar-los abans d'anar a dormir.

És guapa. Té els cabells molt negres, agraïts i llargs, que li cauen sobre els muscles mig ondulats i continuen avall fins a emmarcar-li els pits, que ressalten per contrast, car té la pell clara, i un trau obert de botons alliberats al coll de la camisa. Després de beure mirant-lo, aguanta la copa en l'aire amb la mà esquerra, de manera que quan parla i gesticula, en vessa un regalim que s'escola seguint la corba del vidre, i ja al peu, degota mica en mica sobre les cames, que manté encreuades, una a cavall de l'altra, tot sense adonar-se'n. Les gotes, daurades i lluents d'anada, perden la tornada en ser engolides per la tela de les calces, d'un gris perlat, on hi deixen petites taques fosques, rodanxones i allargassades com els capcirons dels dits, palpebres mascarats de carboner en remuntar-li el pendent de les cuixes, com el rastre d'un desig culpable a les palpentes, cendra reposada i caliu que reviu amb una espurna sola, origen primari d'un foc violent.


Harmoniaduuhac






21/4/15

Parla en silenci (literatura - microconte)


Calculo la distància a ull nu mentre flexiono els genolls abaixant el cul endarrere per agafar embranzida. Balanceig de braços i m'estiro per saltar endavant aprofitant l'impuls enèrgic inconscient dels ignorants. Volo amunt un segon relatiu que me'n pareixen mil abans d'aterrar doblegant els genolls per esmorteir el cop de recepció. Aixeco els braços en creu, desplegats als costats per estabilitzar el cos cercant el centre de gravetat. Recupero l'estabilitat de la seguretat i mantinc l'equilibri. M'aturo sobre les puntes més altes per guaitar el paisatge que s'estén cara avall banda nord del vent i banda sud del sol fins que es perd en l'horitzó més llunyà que he vist mai.  

Quin goig de raigs que il·luminen i escalfen! Quin plaer d'oreig que acarona i refresca! Quina aroma de serralada amb clapes de pebrella!

Avanço sobre el tall d'un espadat saltant de roca en roca. Cresta alta amb dues cares i vessants, l'una que cau avall en vertical de vertigen, salt de base i vol lliure, mentre l'altra llisca en pendent de tartera somorta de pedres seques que rodolen en allau en trepitjar-les. Em crec la gravetat, de la situació personal que m'ocupa l'atenció sense poder-me'n desempallegar i de l'axioma elemental provat pel mètode científic com a llei física natural, però no em fa por la realitat. En canvi, tot i que no hi crec, temo els fantasmes, els esperits errants i les ànimes, els ésser incorporis que habiten entre llimbs, saltant mons, terrer i celest, vida i mort, en l'eternitat sencera del dubte, de les cruïlles vitals, dels camins divergents oberts al pas en dir sí.



Harmoniaduuhac


20/4/15

Eco (literatura - mitologia)


-Tu i jo?
-Sí!
-Junts?
-Sí!
-Al llit?
-Sí!
-Ara i aquí?
-Sí!
-Per dormir?
-Sí!
-Abraçats?
-Sí!
-I obrir els ulls al matí de demà com si fos ahir?
-Sí!
-No!
-Per què?
-Perquè no podríem.
-Si ho volguéssim.
-Volem?
-Sí!
-No!
-Per què?
-Perquè no!
-Així i prou, com un nen?
-Sí, però no.
-Llavors?
-El no dels nens és irracional, gairebé innat, el meu, conscient i meditat.
-Però si t'ho acabo de demanar.
-Hi ha respostes que duc preparades, pensades de fa temps, redactades amb una meticulositat escrupolosa, repetides mil cops en mil versions diferents, dies, setmanes, mesos i anys, de manera constant, la veu estéreo del pensament. Respostes a preguntes futures, esperades, anhelades. Respostes fredes. Respostes venjança.

Harmoniaduuhac




"Eco"
Alexandre Cabanel
(1823 -1889)






 "Dànae"
 Ticià





"Dafnis i Cloe"
Jean-Pierre Cortot






Eco (Echo, Ἠχώ) és una nimfa dels boscos de la mitologia grega; és una Orèada (una nimfa de la muntanya) de l'Helicó. Va ser criada per nimfes i educada per les Muses.

Eco i Narcís

La nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seves paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni romandre callada quan algú havia parlat.
Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seva vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.
Després un noi que també s'havia enamorat de Narcís i que també havia estat rebutjat per aquest, va demanar als déus que Narcís sofrís un amor no correspost, com el que havia fet passar als altres. La pregària va ser escoltada per Nèmesi, la que arruïna els superbs, i aleshores va maleir Narcís i el va fer enamorar-se del seu propi reflex a l'aigua.
El jove va acabar morint de desamor i va baixar a l'Hades on va ser turmentat per sempre pel seu reflex al riu Estix. En el lloc on va morir va néixer una flor que va portar el seu nom, narcís.

Eco i Pan

Eco era una nimfa que cantava i ballava molt bé i menyspreava l'amor de tots els homes. Això va enfurir el luxuriós déu Pan, que va ordenar als seus seguidors que la matessin. Eco va ser esquarterada i repartida per tota la Terra. Gea va rebre les parts d'Eco, la veu de la qual continua repetint les últimes paraules dels altres.


Evocacions artístiques

Trobem Eco i Narcís en el teatre del segle d'Or espanyol (Pedro Calderón de la Barca, Eco y Narciso; Sor Juana Inés de la Cruz, El Divino Narciso). El diàleg amb l'eco passa a ser en el Renaixement un tema recurrent en poesia, il·lustrat en les pastorals dramàtiques, en la poesia lírica, en l'òpera. Alguns poetes com, per exemple, Víctor Hugo, fan servir de bona gana la figura de la nimfa Eco o el fenomen de l'eco per designar la veu i l'activitat poètica.