Eivissa Time Lapse

On anem?

Fórmula per tancar l'estiu

Els dic el que penso. Es Caló d'en Serra, Cala Mastella, Es Pou des Lleó i s'Illot des Renclí són petites, solen ser tranquil.les, encara que aquests dies són els més forts i et pots trobar voltat de gent en qualsevol lloc, ni que costi de trobar i d'arribar-hi. Cala Martina és més prop, diuen que hi ha bon ambient, gent jove alternativa que dormen en caravanes i fan música fins que es fa de nit. Aigües Blanques, Cala Boix, Cala Nova són més grosses i conegudes, amb millor accés, i segurament hi haurà molta més gent. Com Sa Cala de Sant Vicent. Tot té avantatges i inconvenients. Tot depén del que vulgueu.

La tranquil.litat justa per no sentir-se a disgust entre una multitud disgustada però tampoc sol, sense que ningú sigui testimoni de la nostra felicitat, perquè de res no serviria si els altres no saben que som feliços, o almenys que ho semblem i els ho demostrem sense que se'ns noti gaire, sense que se'ns vegi la preocupació de mostrar-nos als ulls dels desconeguts d'una manera postissa i desnaturalitzada, en versió rebaixada de la percepció que hauríem de transmetre dels nostres anhels. Amb tan poc ens conformem. L'aprovació aliena, l'opinió externalitzada i la responsabilitat deslocalitzada.

Pleguen el mapa malament. Comença a estripar-se pels doblecs de tant que l'han utilizat. Han encerclat els noms que els he dit. Alguns els han destacat amb un estel al costat. Hi ha senyals, de manera que tot ho podran trobar amb certa facilitat. Potser s'hauran d'aturar en algun encreuament o fins i tot recular part del camí recorregut per mor d'una equivocació. És fàcil distreure's amb el paisatge si no és familiar. Ens solem deixar captivar més pel que no coneixem, ens sotmet de manera més intensa si és el primer cop que hi passem, la primera vegada que ho veiem. No ens en volem perdre cap detall. Ens sentim obligats a guardar-ne un bon record, exactament com és, i de quina manera transcorre el temps.

Dematí

Visc al balcó, on no molesta el fum i corre una mica l'aire que fa que la temperatura sigui més suportable. M'acomodo en un racó, seient i respatller esponjats amb coixins, la taula al costat i el cendrer curull. Les tovalloles esteses a la barana s'assequen a poc a poc, perquè al matí no hi pega el sol directe, és al vespre quan cau a plom com una sabata encesa. 

Preparo cafè i el trobo agre. Només per l'aroma, que estén per tota la casa una boirina torrada que desvetlla els sentits, decideixo no llençar-lo a la pica. Me'n poso en una tassa i me'l vaig prenent a glopets perquè de gust no ha sortit bé. Fumeja baf espés i lluita fins que es dilueix contra la brisa salabrosa que arriba de la mar, just a quatre passes trenquen les onades contra les roques, s'enfila l'aigua fins a tapar la sorra de les platges. Hi ha algunes clapes de fons baixos il·luminades, els peixos que hi neden es mostren com són: petits i de colors. S'hi veu tot, el reflex del sol a dins del mar també. Irisada de tonalitats, la llum llampega.

Sergi Espanya Verger

Cala Mar

No hi ha més de tres metres escassos de sorra. De posidònia morta assecant-se al sol n'hi ha molta més. També pins que fan ombra a clapes, on descarregar i estendre les tovalloles. Reculls còdols grossos i rodons, en fas muntons, els tires a les onades i no sempre hi arribes, xiscles i recules perquè l'aigua et llepa els peus. Pastes amb les mans la sorra humida de la riba, i t'estens concentrada el fang sobre les cames. Per la senda que la travessa s'aturen i somriuen els que et miren. Com que no en saps el nom, l'anomenes com vols.

Sweet night

Escric culalmar. No sé per on corre la xiqueta, segur que va darrere de tota la resta; com que és la més petita, compleix les ordres dels grans. En totes les fires fa la mateixa calor que s'enganxa perquè no corre ni una gota d'aire i en aquesta zona la humitat es fa notar. Tot això duc al cap, que no em puc llevar de la boca aquesta manera de parlar ni de dins del cervell els pensaments clarobscurs, les idees travessades, l'angoixa i tota la càrrega de convenciment i responsabilitat, d'ordre establert fixat per la rutina, les cosetes del dia. Ara, de fet, m'han començat a interessar les estreles. I vinc fins aquí per mirar-les de nit.

Escric culalmar, negant-me l'aigua i encara sense assedegar. Ens riem de les rissagues, de la mànega en forma de fibló que fa baixar els núvols per lliscar sobre la superfície moguda de la mar. Les serralades, com onades, fetes aigua, amb l'aroma salpebrat de la Mediterrània, sangloten a les roques perforades, s'enfilen platja amunt fins que la sorra se les engul. Mentrestant la lluna somriu encara; és mitgera i del teu color preferit. Sobrevoles tots els meus pensaments, d'una manera o de l'altra sempre hi ets present. L'aigua i la seua mida, la mesura de cadascú. Per a mi potser és petita i gran per a tu. Les preguntes que fas i que no sap respondre ningú, només jo i tots els llibres que he llegit, les paraules que he vist, els camins oberts i els corredors que s'han eixamplat en desenvolupar la imaginació, històries de tots els colors, personatges de ficció que assumeixes com a reals perquè sabem que s'acaben quan es deixa de somiar.

 

Sergi Espanya Verger

Jane's Addiction - Ocean Size & Mountain Song