Paternofília (2)

Primer un peu i després l'altre. Acompanyo els teus primers passos fins que decideixes que ja no em necessites. Caus. Des de terra mires si et miro. M'allargues la mà adolorida amb què has parat el cop. L'esclat del teu plor m'activa l'instint de sobreprotecció. M'hi acosto, t'acarono, et tranquil·litzo amb la veu i et curo amb un petó.

 Sergi Espanya Verger

Primer amor (2)

Mentre fem cua repassem l’assortiment de gustos i colors. N’hi ha tants que quan ens demanen què volem no ho sabem, de manera que deixem que els de darrere passin davant.

-Tu xocolata i maduixa, mig i mig, i jo mandarina i iogurt, mig i mig, i ho compartim(?)

No aconsegueixo destriar si preguntes o afirmes, si tinc opcions o me les imposes; però dic sí i ho compartim perquè els teus llavis i els teus ulls són el gust i el color que estimo.

Cinc puntes

Estel

Estrena mocador de coll, de tela fina, blau i allargat, perquè té una cita. També és perquè té una cita que s’ha passat la tarda davant del mirall. Primer pintant-se i pentinant-se, i després emprovant-se tots els vestits de l’armari per tal de decidir quin li convenia posar-se. I per això, ara, camina pel carrer pendent més del seu reflex als aparadors de les botigues que no dels vianants que l’han d’esquivar amb una finta ràpida per no xocar-hi de morros.

     Camina de pressa i a tothora regira a la bossa de mà. Busca una capsa de pólvores de colors amb mirall d'augment per observar amb detall el que s’hi reflecteix, però no la hi troba. Segurament han estat els nervis, pensa, els culpables que se l’hagi deixada sobre el prestatge del rebedor, on s’ha acabat de retocar el maquillatge davant d’un mirall de mig cos que hi va fer posar expressament per poder fer-se l’últim repàs abans de sortir de casa. També pensa que, ben mirat, és millor que se l’hagi oblidada, perquè aquesta mena de miralls exageren els defectes i mostren imperfeccions que ningú no veuria a ull nu per molt que s’hi esforcés.

     Finalment, s’atura davant de l’aparador d’una botiga de roba per posar-se a lloc els cabells que una ventada li ha despentinat només de posar els peus al carrer i per comprovar amb llum natural que el maquillatge li prova. A través del vidre pot veure’n l’interior. Hi tenen faldilles i vestits llargs de dona. El dependent es passeja amunt i avall de l’establiment i sembla que s’avorreix. Mentre l’observa, s’allisa els cabells amb les mans, com si fossin raspalls, i li ve al cap l’última tornada d’una cançó que li cantava la mare de petita, quan la pentinava.

     Després de fixar-s’hi molt, decideix que encara necessita una mica més de color als llavis, tot i que els té tan empastifats d’un vermell terrós que semblen fets d’argila. Es capbussa de nou a la bossa de mà fins que en trau un pintallavis. Mentre li desenrosca el caputxó i el fa rodar perquè surti la barra mira a un costat i a l’altre, mig avergonyida, i posa els llavis com si anés a escopir una u llarguíssima. Hi passa la barra per sobre, primer pel de dalt, fixant-s’hi molt a dibuixar una línia ben precisa que ressegueixi el perfil del llavi, i tot seguit pel de sota. Quan acaba, premsa un llavi contra l’altre amb força perquè el color s’estengui bé per tota la superfície. Finalment somriu, es pica l’ullet i s’envia un petó.

     Continua el seu camí, decidida. Fins i tot apressa el pas per por de fer tard, tot i que sap que té temps de sobra, perquè ha sortit de casa gairebé dos quarts abans de l’hora convinguda, i la cafeteria on ha quedat amb el cambrer d’un pub de moda és només dues illes més amunt.

Andreu

No ha tingut gaire feina durant tot el dia, per això fulleja el diari d’avui sense interès i només en llegeix els titulars amb els colzes clavats al taulell i aguantant-se el cap amb totes dues mans. De tant en tant aixeca els ulls, fixa la mirada en la porta d’entrada i deixa anar un esbufec de desgana que s’allarga uns segons. Sent el cansament de les hores mortes d’un dia de feina perdut com si li haguessin carregat a les espatlles un sac de sorra molla. Avui, més que cap altre dia, espera amb ànsia que arribi l’hora de plegar.

     Les últimes pàgines del diari ni les mira, en gira els fulls d’esma fins que s’acaben. Després el rebrega i l’abandona en un costat. Finalment, es decideix a sortir de darrere el taulell i passeja amunt i avall de l’establiment amb les mans a les butxaques. Acompanya els seus passos fent dringar unes quantes monedes al ritme d’una vella cançó infantil de la qual no n’ha sabut mai el final. Per això arriba un moment que s’atura i arruga el front com si s’esforcés a recordar algun pensament que li ha fugit del cap. Rastreja tots els plecs del seu cervell a fi de trobar el que cerca, i només en perd l’esperança quan el dring metàl•lic de la campana de la porta el sobresalta i li arrabassa, amb una estrebada neta i precisa, el fil del pensament.

     Quan es gira cap a l’entrada no troba el que espera. No ha estat cap client, sinó el vent, que bufa amb ràbia des de primera hora de la tarda, qui ha empès la porta i ha entrat amb força. La ràfega li arremolina els cabells i es passeja per l’establiment fent voleiar camises estampades i vestits llargs fins que tanca la porta. Abans, però, la ventada ha tingut temps de fullejar el diari rebregat que ha deixat en un costat del taulell i de fer caure un dels maniquins de l’aparador.

     Recull el maniquí del terra i, mentre li endreça la roba, fa una ullada al carrer. A fora, el vent escombra fulles d’arbre i de diari, i aixeca pols i faldilles. I dificulta la pixada a un vell borratxo que s’ha atansat a l’arbre que hi ha just enfront de la botiga amb la intenció d’alleujar-se i l’esperança que ningú no el vegi.

Martí

Escolta amb interès fingit els consells que li ofereix un vell borratxo que es repenja a la barra amb una mà mentre amb l’altra subjecta amb força una copa de globus amb quatre dits de whisky entre glaçons. De tant en tant mira de reüll l’hora en el rellotge de paret que hi ha penjat darrere de la barra, just al bell mig de les dues lleixes de metacrilat on hi tenen, alineades, les ampolles de licors. Encara és d’hora i, per fer temps, neteja la barra amb una baieta i recull els gots i les ampolles buides que hi ha escampats per sobre. Després buida el rentaplats, i diposita les copes netes en un prestatge de fusta que sembla roure però que no ho és. Les agafa d’una en una, i les aguanta uns segons entre les mans perquè encara són calentes de l’assecador i li agrada aquest tacte tebi com de pa acabat de fer. Les arrenglera una al costat de la que segueix amb una precisió mil•limètrica, deixant només un dit de separació entre cadascuna. Pensa que si les deixés tocant-se acabarien ratllant-se per la fricció. I no hi ha res de més brut que beure d’una copa que no saps si és bruta o només ratllada.

     Quan ja ho té tot endreçat torna al costat del vell, que no ha parat de parlar en cap moment. Ha estat xerrant pels descosits tota la tarda, fins i tot quan ningú no l’escoltava. Segurament ho fa perquè ha viscut massa i no té ningú disposat a escoltar tants anys i tants records. No fa pena, però no pot evitar mirar-lo com es miren els gats i gossos desvalguts que malviuen pels carrers perquè els amos els han abandonat.

     Va ser al cap de poc d’obrir el pub, una tarda de dissabte com aquesta, que hi va entrar per primera vegada, i des d’aquell dia hi torna totes les tardes a la mateixa hora, precís com un rellotge suís. Entra, seu a la barra i, amb un gest del cap, en té prou per fer saber al cambrer que vol el mateix de sempre: whisky on the rocks. No fuma. Només beu i parla. Quan s’acaba una copa en demana una altra, i continua bevent i parlant. Alguns cops l’escolta, i d’altres només ho fa veure perquè pensa que així fa content el vell.

     Aquesta vegada, però, no el mou la compassió. Si l’escolta és perquè d’aquesta manera no està tan pendent del rellotge, ni que es faci l’hora de plegar. Ha quedat amb la professora del conservatori de música a les set i mitja a la cafeteria de la cantonada d’enfront. Aniran al cinema i en acabat a sopar. El seu company de feina al pub, que l’ha de rellevar d’aquí a vint minuts, li ha recomanat un restaurant que hi ha vora el port, on el peix –li ha dit el seu company- és fresc i deliciós. Hi tenen una terrassa enorme que dóna al mar. Està suspesa sobre un grapat de pilars de fusta disposats en files. N’hi ha alguns de tan grossos que si algú intentés abraçar-los no es podria tocar els dits estesos de les mans. A sota hi ha les roques on trenquen les ones. El soroll és suau i rítmic. I s’hi respira l’olor de l’aigua i de la sal. Conec un dels cambrers –li ha dit el seu company- per això no li ha calgut reservar taula.

Ernest

Sembla que ja en té prou per avui. Deixa sobre la barra un grapat de bitllets rebregats i marxa com sempre, sense esperar-ne les tornes. La llum del sol de mitja tarda l’encega i el vent l’assota. Durant uns segons pensa en la possibilitat de recular i refugiar-se de nou a l’interior de l’establiment. Podria tornar al tamboret i a repenjar-se sobre la barra. Però finalment s’aixeca les solapes de l’americana, se l’estreny contra el pit amb els braços encreuats a sobre i camina una mica tirat cap a endavant per compensar els embats del vent. Els camals dels pantalons se li aferren a les cames com una segona pell. La tarda comença a esllanguir-se, però el sol encara s’aguanta per sobre dels edificis. Sent que tot, al seu voltant, és estrany i desagradable. Els carrers són bruts. Pel terra corren, endutes pel vent, fulles d’arbre i de diari. I els vianants que li passen pel costat el miren com es mira aquesta mena de bojos que ho són perquè parlen sols.

     Quan arriba al final del carrer trenca cap a l’esquerra. Continua endavant uns cinquanta metres i, de cop, s’atura. Aixeca el cap i mira a banda i banda del carrer com qui té el pressentiment que el segueixen i vol assegurar-se’n. S’atansa a un dels arbres de la vorera, es gira i mira de nou a un costat i a l’altre. No hi veu ningú, de manera que s’obre la bragueta, se la treu i pixa. Mira com, als peus de l’arbre, creix un bassal de pixum, i de tant en tant es torna a girar i vigila per si l’enxampen.

     Quan acaba, continua caminant fins gairebé el final del carrer, on ha deixat el cotxe. Hi puja i arrenca. Pitja l'embragatge i posa primera. Mira pel retrovisor i surt a poc a poc. Quan ja té el morro fora ha de frenar per no topar amb una motocicleta que li passa, brunzent, a un pam. El motociclista s’allunya fent senyals que semblen maleir-lo. El deixa fer, desentenent-se’n, i encara el carrer en segona. En un encreuament ha d’aturar-se davant d’un semàfor en vermell. Mentre espera, engega la ràdio i busca una emissora que faci informatius i que no tingui programes musicals. El locutor del Noticiari Tarda, el programa de notícies de la cadena Top1, pregunta al reporter de la unitat mòbil l’última hora sobre la situació del trànsit i l’estat de les carreteres d’accés a la ciutat.

     El semàfor passa a verd. Acciona l’intermitent i gira a la dreta. Accelera, posa segona i després tercera. Dubta si encendre els llums del cotxe o esperar que el sol acabi d’amagar-se. Els fanals del carrer sí que són encesos. Accelera de nou, però no té temps de posar quarta, un cotxe l’avança rapidíssim i l’obliga a rectificar. El carrer és estret i li passa tan a frec que gairebé li arrenca el retrovisor. Frena en sec i, segons després, sent unes rodes que s’arrapen a l’asfalt i un grinyol metàl·lic estrident i allargat.

Joel

Ha sortit de casa amb temps de sobra per arribar a la feina, gairebé mitja hora abans que comenci el seu torn d’entrada. Però el trànsit de darrera hora de la tarda farà que faci tard. Alguns accessos a la ciutat estan pràcticament col•lapsats. Ho diuen a tota hora a la ràdio, que escolta amb atenció per si d’aquesta manera aconsegueix estalviar-se més embussos. Enfila una avinguda i pensa que el seu company del pub, a qui hauria d’haver rellevat ja fa cinc minuts, el matarà.

     Es maleeix per no haver-ho previst i accelera. Gira a la dreta i després a l’esquerra per estalviar-se un semàfor. Dos carrers més endavant ja no es pren la molèstia d’intentar fugir-ne. Té temps de veure com el següent semàfor passa de taronja a vermell i com la furgoneta de davant frena i s’atura. Canvia de carril per esquivar-la i pitja l’accelerador a fons per saltar-se’l, esperonat per la pressa.

     Sent els clàxons dels altres conductors, que sonen a malediccions, però no en fa cas i emboca la primera a la dreta sense indicar-ho amb l’intermitent. És a prop. Només dues cantonades més amunt i ja hi serà. Davant només té un automòbil que no tarda a avançar, tot i que el carrer és estret i els retrovisors gairebé es toquen.

No sol haver-hi gaire trànsit en aquesta zona de la ciutat. És un barri tranquil, amb voreres amples, contenidors de reciclatge i passos de vianants. El que està a punt de travessar, però, no el veu. Tampoc qui el creua. Només sent el cop, inesperat i metàl•lic, contra el frontal del cotxe.

     Frena en sec, però l’automòbil tarda uns segons a aturar-se completament. De seguida li arriba l’olor de la goma cremada dels pneumàtics, que s’han arrapat amb força a l’asfalt i hi han dibuixat un rastre de línies desiguals. La violència de la frenada ha bloquejat la direcció, però el cinturó ha esmorteït l’envestida del cos i l’airbag ha impedit la col·lisió contra el volant. Del capó nyacat, degota avall l'aigua que fuig per una esquerda del radiador i en surt amunt un baf bullent que sona amb un xiulet agut i discontinu, com el d’una olla de pressió. I enganxat al para-xocs davanter voleia, mogut pel vent rúfol que no ha parat de bufar en tota la tarda, un mocador de tela fina, del color blau clar del cel ras i tacat del vermell fosc de la sang coagulada.

Harmonia Duu Hac * Sergi Espanya Verger

 

El peix secret

Si malvius en un d’aquests edificis d’apartaments minúsculs i fastigosos de la maleïda ciutat i encara ets viu i tens estómac i pulmons és normal que, més d’hora que tard, et vinguin ois i una mena d’ofec que t’obliga a pujar al terrat a buscar una mica d’aire que no estigui aviciat ni faci gust de resclosit, de podrit, ni de res. Has de pujar ben alt, a dalt de tot, i treure el nas d’aquest toll pudent que és la maleïda ciutat encara que només sigui durant uns minuts al dia, perquè si no ho fas et pots morir de fàstic o de ganes de vomitar. Has de pujar a la superfície i respirar, si no, la dinyes com un porc. Per això vaig pujar al terrat, perquè m’ofegava i tenia desig de vista llarga i d’aire net i no volia dinyar-la com un porc.

      A dalt em vaig trobar la Niça, que viu a la mateixa escala que jo i sempre em ve al darrere perquè algú, encara no he aconseguit esbrinar qui, li ha dit que m’agrada i tot això. I no és veritat que m’agradi i tot això, només és que té una cara curiosa que et recorda algú que has vist o alguna cosa que no saps què és; i de vegades m’agrada mirar-la. Sembla no sé què, amb la seva cara inflada, galteruda com un préssec i amb aquestes ulleres tan grosses que du. Per això una vegada em vaig encantar mirant-la i potser algú va veure el posat de bambo i va pensar que si la mirava així, amb la boca a mig badar, com quan dorms i un refilet de bava et cau galta avall i després el coixí n’és xop, de bava fastigosa, devia ser perquè m’agrada o perquè n’estic enamorat i l’estimo. I, de fet, sí que és veritat que n’estic enamorat i que l’estimo, però no vull que ningú ho sàpiga. No perquè tots els de la colla diguin que és idiota i que té cara de no sé què inflat i idiota, sinó perquè em fa vergonya i, només de pensar-hi, em poso roig com un rave i no puc parar de somriure amb una mena de somriure que em fa semblar estúpid.

     Vaig suposar que havia pujat al terrat per la mateixa raó que hi havia pujat jo: aire net. Estava asseguda sobre la barana, amb les cames penjant per la banda de fora, sobre el buit, i per un moment em vaig espantar perquè vaig pensar que potser es volia llençar de dalt a baix o alguna cosa així, perquè la Niça, a més de tenir una cara ben estranya, fa coses estranyes i tota ella és molt estranya. O això diuen. Tothom que la coneix ho diu, que és rara rara, perquè, tot i que ja en té gairebé dotze i el curs que ve anirà a l’institut, de vegades fa coses com si fos una nena d’escola infantil. Però a mi m’agrada que sigui com és. Vull dir, que faci coses de nena petita i que sigui així, especial. No m’agrada dir que és rara ni estranya, encara que de vegades jo també pensi que ho és una mica, però no està gens bé dir aquesta mena de coses d’una persona que estimes, per això dic que és especial, o que és única, o que és així, com és, i prou.

     I segurament per això mateix, perquè és així i prou, estava asseguda amb les cames penjant per la banda de fora de la barana, d’esquenes a l’única porta que dóna al terrat. I com que encara no m’havia vist ni res vaig pensar que m’hi podia acostar sense fer soroll i donar-li un bon ensurt, però de seguida em va semblar que no era gaire bona idea, perquè podia espantar-la i fer-la caure de dalt a baix, per això vaig trepitjar amb força quan m’hi vaig acostar, perquè sentís els meus passos i no s’espantés ni caigués ni li passés res de dolent. I els va sentir de seguida, els meus passos, perquè van sonar molt forts, molt més forts que no em pensava que sonarien, amb un ressò metàl·lic, i es va girar i em va veure, però no va dir hola!, ni ei!, ni res, sinó que va somriure amb un somriure que només sap fer ella i que no saps mai si és que s’alegra de veure’t o si només es riu de tu.

     Va somriure tota l’estona mentre caminava cap a ella, i em va semblar que el terra tremolava sota els meus peus, però qui tremolava era jo, perquè les cames em feien figa i ja tornava a tenir dins de l’estómac aquesta mena de sensació de buit que tinc sempre que la veig i que em fa sentir més feble i més petit que un nen petit de debò. I quan per fi vaig arribar al seu costat i li vaig dir hola què fas, i ella em va contestar hola no res, em vaig abocar a la barana i m’hi vaig repenjar per veure què passava per allà baix al carrer. I no hi passava res, com sempre.

      Ara mateix no recordo ben bé qui va ser que va començar a parlar. Vull dir després de dir hola i tot això que es diu quan veus algú que coneixes i el saludes. El que sí que recordo és que hi va haver un moment que només parlava jo, i ningú no em podria haver fet callar perquè em sentia molt a gust amb ella al meu costat, escoltant tot el que deia encara que només fossin ximpleries, perquè quan parlo amb ella em poso d’una manera de nerviós per por d’espifiar-la i que es pensi que sóc beneit que només dic bestieses.

     Tot plegat em feia sentir realment bé, tots dos allà, respirant l’aire net de la superfície, i segurament per això vaig començar a contar-li una cosa que no he contat mai a ningú. Vaig explicar-li que de vegades m’imagino que sóc un peix. I que els de la colla, i ella, i els pares, i tothom que viu a la maleïda ciutat també són peixos. I que la maleïda ciutat és un mar immens i fastigós on tothom hi aboca les deixalles. I l’aigua és tota bruta de petroli i d’altres brutícies. I el fons és una catifa de llaunes buides i de vidres trencats, d’enderrocs i de ferralla.  I si volem respirar una mica d’aire bo i net per no dinyar-la com un peix porc hem de nedar fins a la superfície, perquè, en aquest mar que és la maleïda ciutat, fins i tot l’aire que hi ha a dins de l’aigua és dolent i brut.

      Mentre li explicava tot això dels peixos escoltava amb molta atenció i anava fent que sí amb el cap tota l’estona per donar-me a entendre que em seguia. I quan vaig acabar li vaig demanar que no ho contés mai a ningú de la colla perquè no entendrien que de vegades m’imagini peixos i mar i tota la resta, i de ben segur que se’n burlarien o pensarien que sóc boig i estrany. I ella em va jurar que no ho diria a ningú i que tot plegat seria el nostre secret. I jo me la vaig creure i em va agradar molt poder compartir amb ella el meu secret.

     Llavors em va agafar de la mà i em va fer estirar al terra del terrat, panxa amunt, amb el sol encegant-me els ulls. Ella es va ajeure al meu costat. Amb el colze li tocava el colze i vaig tenir la sensació més viva que recordo i la voluntat d’aturar el temps, de congelar-nos a tots dos així, l’un al costat de l’altre, tocant-nos sota el cel i sense mirar-nos. La Niça va assenyalar un núvol i va dir aquest núvol és un peix.

     Després d’això, cap dels dos no va tornar a obrir la boca. Respiràvem i miràvem en silenci. I, tot i que jo tenia moltes ganes de dir-li més coses, com ara que n’estic enamorat i que l’estimo, al final vaig callar, perquè vaig pensar que, en aquell moment, entre nosaltres dos hi havia alguna cosa que no s’havia d’interrompre amb paraules, ni tan sols amb sentiments, encara que fossin com vidres trencats i cantells vius i pues d’eriçó, encara que em cremessin el cor i els budells i tot el que tinc amagat sota la pell. 

      L’endemà, però, tots els de la colla van començar a fotre-se’n de mi i a dir-me que si era un peix que els ensenyés les escates i les aletes i tota la pesca. No els vaig fer cas, com si no sabés de què parlaven, però era evident que la Niça havia trencat el seu jurament i els ho havia explicat tot. Per això ens hem barallat i ja no li faig cap cas tot i que encara em ve al darrere i em demana perdó sempre que em veu.

     Només és que a mi ja comença a saber-me greu que ens hàgim barallat i em sembla que no tardaré molt a perdonar-la, perquè, si no, no podré dir-li que n’estic enamorat i que l’estimo, i que la raó per la qual n’estic enamorat i l’estimo és que el que més m’agrada són els peixos, i quan m’imagino que sóc un peix i que tots són també peixos, no em cal esforçar-me massa a l’hora d’imaginar-me que ella és un peix, perquè en té tota la cara.

Sergi Espanya Verger

 

Correspondència

La carta és, ara, al fons de la paperera, feta bocins. Podria recompondre-la, tornar a unir-ne tots els trossos com si fos un trencaclosques. Però no em cal. Me la sé de memòria. Si volgués reescriure-la no em caldria fer res més que demanar al meu cervell que me la tornés a dictar. Però no ho vull. Encara no sé si ho vull. És per això que, després de llegir-ne l’última paraula, l’he estripada amb ràbia i l’he llançada. L’he convertida en paperí perquè em cal l’alegria que he perdut i que ja no sé com recuperar. O només perquè no sé què vull i què no vull.

     Ja res no em farà content. Cap cosa no em farà feliç. Ni tan sols tinc la certesa de voler tornar a sentir-me’n. Ara no. Potser demà o despús-demà. Però ara no en tinc cap ganes. En aquest moment l’única cosa que desitjo és sentir-me com em sento. Desvalgut i atabalat. Perdut i aclaparat. Trist i trist. És per això, també, que ja no em ve de gust llegir res que no sigui trist, ni escoltar cap cançó ni cap paraula que no siguin tristes; de manera que ja no llegiré, ni escoltaré música, ni pararé atenció al que em diguin.

     I quan els ulls em desobeeixen i fixen la mirada a la paperera, fits en aquest munt de papers que fa poc n’eren un de sol, m’he de contenir per no llançar-m’hi a sobre desesperat, com un famolenc sobre el menjar. M’he de resistir per no recuperar el que ja he decidit que vull oblidar sense més convicció que la que m’ha encomanat la ràbia i el despit sobtats, per no entrebancar-me en aquest obstacle que he decidit que puc esquivar amb una finta ràpida, per no caure en aquest pou contra el fons del qual  he decidit que no vull tornar a esberlar-me el cap mai més.

     I tot ho dic sense força, amb un fil de veu del tot inaudible, que ningú més no pot escoltar perquè només sona dins del meu cap. I tot ho dic amb pensaments, perquè sóc incapaç de dir-ho amb paraules, perquè no goso sentir-ho. I tot ho penso sense creure-m’ho, sense entendre-ho, sense voler-ho.

     Estimar algú més que a tu mateix costa moltíssim. Però quan ja has arribat a aquest extrem costa molt més oblidar aquest algú. El cervell i el cor, i tot el cos, se t’hi han acostumat. I és trist saber que només una ferida molt més grossa i profunda farà que oblidis l’altra ferida. Més que trist és fotut, perquè és una espiral sense fi. Després d’una, una altra. I així sempre. I, tot i que sempre només són dues síl·labes i sis lletres i sembla poca cosa, és una paraula llarga i pesada, tant com milers d’encluses apilades una sobre l’altra i totes sobre mi.

     Així i tot, encara tinc la ràbia, aquesta fiblada revestida de ressentiment que em crema per dins i que em fa serrar les dents, i inflar el pit al màxim, i fer força amb l’estómac, i tancar els punys perquè els artells es tensen i despunten com ganivets. Copejar l’aire, però, només em cansa. Ha estat llavors que he entès què és el que em cal. M’ho ha fet saber un odi cec que m’ha encegat, i un sentiment brut i salvatge, de fera engabiada i apallissada, i un pensament que m’ha fet reviure i sortir de casa disparat,  baixar les escales saltant els esglaons de quatre en quatre i córrer fins al Passeig de les Flors per comprar la rosa roja com la sang que m’he penjat a la solapa de la jaqueta fent-ne passar la tija per un dels traus. És per això que he obert bé els ulls, he fet via amb pas àgil i he somrigut a una dona que caminava al meu costat i que m’ha mirat la flor, m’ha mirat a mi, i m’ha retornat el somriure.

     I també és per això que, ara, dels bocins que hi ha al fons de la paperera, d’aquesta carta feta miques i del que hi havia escrit, no me’n queda ni recordança. 

Sergi Espanya Verger