22/6/13

Retòrica

I si no hi hagués nord i sud, occident i orient, dalt i baix i dreta esquerra? I si la terra fos aire i l'aire terra, l'aigua foc i el foc aigua? I si l'amor és odi i l'odi amor, el be ferotge i el llop tendre? I si la veritat diu mentida i la mentida veritat, la realitat fantasia i la fantasia realitat? I la mort en vida i vida en la mort, l'ocàs l'alba i l'alba l'ocàs? 

I si els déus dels que en necessiten es penedissin dels seus actes i per expiar-los fessin reset? Canviaria tot per continuar igual?

14/6/13

Contrapunt



-M'estimes, Walter? -preguntà de sobte.
Walter apartà els seus ulls castanys, un moment, de la corbata que es reflectia en el mirall, i contemplà la imatge dels ulls d'ella, tristos, que el miraven de fit a fit. Va somriure. Senyor -pensava-, si em deixés en pau!; però Marjorie no li tornà el somriure, i el seu rostre romangué trist, fixat en una expressió d'angoixa tibant. Als seus ulls aparegué una trèmula lluentor i, de sobte, hi hagué llàgrimes a les seves pestanyes.
-No podries quedar-te amb mi aquest vespre? -demanà, a despit de totes les seves heroiques resolucions de no aplicar cap mena d'exasperant coacció a l'amor de Walter, de deixar-lo lliure de fer allò que li plagués.
En veure aquelles llàgrimes, en percebre el so d'aquella veu trèmula i plena de retret, Walter se sentí envaït per una emoció que era, alhora, remordiment i ressentiment, ira, pietat i vergonya.
Però, ¿no pots comprendre -això hauria volgut dir, això hauria dit si hagués tingut prou coratge-, no pots comprendre que les coses no són ja com abans, que no poden ser com abans? I potser, si hem de dir la veritat, tal vegada no foren mai com tu vas creure que eren (vull dir el nostre amor), no fou mai allò que jo vaig pretendre que era. Siguem amics, siguem companys. Jo t'estimo; n'estic molt, de tu. Però, per l'amor de Déu!, no m'embolcallis així en el teu amor, no em forcis a acceptar aquest amor. Si sabessis com és d'espantós l'amor, per a una persona que no estima, quina violació representa, quin ultratge...!”
Però Marjorie plorava. Les llàgrimes fluïen per sota les seves parpelles closes, una gota darrera l'altra; el rostre li tremolava en una ganyota d'agonia. I era ell qui la torturava. S'odià a si mateix. “Però, per què he de deixar-me coaccionar per les seves llàgrimes?”, va preguntar-se, i, en fer-ho, l'odià també a ella. Una gota li lliscà pel nas. “No té dret de fer aquestes coses, no té dret d'ésser tan exagerada. Per què no pot ser raonable?”
"Perquè m'estima."
...

"Oh! Per què no pot deixar-me en pau?" Ho desitjava furiosament i intensa, amb una exasperació més salvatge perquè no la podia manifestar. (Car li mancava el brutal coratge de donar-li expressió; li sabia greu per Marjorie, li tenia molt d'afecte a desgrat de tot; era incapaç de mostrar-se cruel d'una manera franca i oberta. Walter era cruel només perquè era feble, contra la seva voluntat.)
Per què no pot deixar-me en pau?” L'estimaria molt més si ella volgués deixar-lo en pau! I també ella seria més feliç, molt més feliç. Fóra pel bé d'ella... Però, de sobte, descobrí la pròpia hipocresia. “De totes maneres, per què redimoni no pot deixar-me que faci el que vulgui?”
I què volia Walter? El que ell volia era Lucy Tantamount. I la volia contra la raó, contra tots els seus ideals i principis, follament, contra els seus propis desigs, àdhuc contra els seus mateixos sentiments, car ell no estimava Lucy; en realitat, l'odiava. Un fi noble pot justificar mitjans vergonyosos. Però si el fi ja és vergonyós, què? A causa de Lucy feia sofrir Marjorie -Marjorie, que l'estimava, que s'havia sacrificat per ell, que era desgraciada. Però la seva desgràcia el coaccionava.

...

Walter tancà la porta darrera seu i sortí a la frescor nocturna. Un criminal que s'escapés de l'espectacle de la víctima, que s'escapés de la compassió i del remordiment, no s'hauria sentit més alleujat. Una vegada al carrer, Walter respirà profundament. Era lliure. Lliure del record i del pensament del futur. Lliure, per una hora o dues, de negar-se a admetre l'existència del passat o de l'esdevenidor. Lliure de viure només ara i aquí, en el lloc on el seu cos s'esqueia d'ésser a cada moment. Lliure -però la bravata era inútil; Walter continuava amb el record. No era tan fàcil d'evadir-se. La veu d'ella el perseguia: “Insisteixo que surtis.” El seu crim havia estat un frau a més d'un assassinat. “Insisteixo.” I amb quina noblesa no havia protestat ell! I amb quina magnanimitat no havia cedit a l'últim! Això era fer trampes, de més a més d'ésser cruel.
Déu meu!”, va dir, quasi en veu alta, “com he pogut...?” Se sorprenia de si mateix, a més del fàstic que es feia. “Però... si volgués deixar-me en pau!”, continuà. “Per què no pot ser raonable?” La feble i inútil ira explotava altre cop dintre seu.




8/6/13

Sessió doble


Es desperta encara de nit amb la sensació d'haver dormit en pena. A mesura que es deixondeix les restes d'un somni inquiet s'enfonsen en la fosca del subconscient. Falten pocs minuts perquè soni el despertador. La rutina horària domina les seues constants vitals des de fa temps. El seu cos s'ha acostumat a un cicle del son sincronitzat amb el ritme vital quotidià, com si ell només hagués d'executar les accions que algú altre li dicta. Desperta. Aixeca't. Camina.

Davant del mirall del quarto de bany es palpa la cara, les galtes, la barbeta, resseguint els ossos de la mandíbula amb els dits com per a assegurar-se que res no s'ha mogut de lloc. Badalla i obre l'aixeta, es frega els ulls, para les mans fent cove fins que són plenes d'aigua, es renta la cara, s'eixuga amb una tovallola i amb un dit i molta cura es lleva una lleganya d'un llagrimal. Torna al dormitori. Tria la roba de l'armari i es vesteix a les fosques.

Desdejuna a la cuina, assegut en un tamboret i recolzat en una taula petita, quadrada i de fusta, on hi té la cafetera, el fruiter i els tovallons de paper. N'agafa un per torcar-se la boca, s'acaba d'un glop el que li queda del cafè, s'espolsa les molles que li han caigut a la falda i s'aixeca per recollir i deixar el plat i la tassa a la pica. Obre l'aixeta i deixa rajar l'aigua uns segons. Abans de sortir de casa, s'assegura que duu tot el que necessita: la cartera, les claus, el mòbil, la il.lusió i les ganes de treballar.

Baixa al garatge en l'ascensor i aprofita el temps del viatge per fer-se l'últim repàs davant del mirall. S'inspecciona la roba per si hi té alguna taca, s'estira les mànigues i s'allisa el pit de la camisa passant-hi el palmell pla. Obre els ulls i es mira tan de prop que es pot veure en el reflex de les ninetes, petit i fosc, com un fantasma indefens que sent un sobresalt pel sotrac de l'ascensor en aturar-se. Puja al cotxe, posa la clau al contacte i engega. Espera a la rampa de sortida que la porta s'obri del tot. Surt a poc a poc, parant atenció al pas dels vianants per la vorera.

Engega la ràdio. Amb el comandament instal.lat al lateral del volant fa avançar el dial fins que sona música. Apuja el volum. Segueix el ritme picant amb els dits sobre el volant. Xiula algun fragment de la melodia de la cançó i acompanya a duo la cantant quan es repeteix la tornada. Avança un cotxe que no passa de 60 en una recta sense rasant. El conductor és un vell amb ulleres de cul de got que va enganxat al volant i tirat cap a endavant, com si esperés una corba tancada o un senyal d'alerta imminent.

Quan enfila el carril d'acceleració per entrar a l'autopista el sol pinta els núvols i els fa visibles, de nit s'intueixen només perquè tapen els estels. La línia d'horitzó perd consistència, desdibuixada per l'efecte lluminós dels primers raigs. La llum enfoca el cel, que va del color ataronjat al malva gairebé blanc, com difuminat, i el blau pur que més amunt s'enfosqueix, barrejat amb el que queda de nit i amb els estels que encara lluen distants.

El fet perd la qualitat d'extraordinari quan ens hi acostumem, com l'efecte de les addiccions quan la tolerància ja no ens permet gaudir-ne plenament, sinó que el plaer minva fins que s'esgota i desapareix, però no la inquietud ni l'estripada violenta del desig a la boca de l'estómac. L'espectacle del dia quan comença li provoca el mateix efecte que el de quan acaba, com si el nus fos la pausa entre els moments realment importants.


3/6/13

Plaers de pobre


Als mesos d'estiu, els fanals del carrer s'apaguen a mitjanit i dormen fins a l'endemà al capvespre, quan els darrers colors del dia es tenyeixen foscos. Es pot dormir amb les persianes pujades i sense cortines, i les finestres obertes perquè la fresca ajudi a combatre la xafogor. Es pot caminar amb els peus descalços per sentir els taulells a les plantes, contacte directe sense entrebancs, cent per cent natural. Es pot llegir estirat al llit sobre el llençol, en samarreta curta i calçotets eslip. O pots estirar-te al mig del menjador, en qualsevol lloc on hi hagi prou espai per al cos allargat, i refrescar-te les idees panxa amunt o boca avall.
 

1/6/13

Addiccions

This video is about addictions, mainly to technology, but it’s open to various interpretations.
Years ago the idea behind technology was to give people more free time from work and give us a better life. So nowadays, with the possibility for the majority of people to have access to electronics and hi tech, is it true that we have more spare time and a better quality of life? Or have we become addicted to the technology that surrounds us everyday and it has suck us into it? But humans get addicted really easily to a lot of things in life and this video is also a metaphor about addictions in general, about being manipulated without even realizing it or without reacting.


Amanda Palmer - Want it Back