Contrapunt

-M'estimes, Walter? -preguntà de sobte.

Walter apartà els seus ulls castanys, un moment, de la corbata que es reflectia en el mirall, i contemplà la imatge dels ulls d'ella, tristos, que el miraven de fit a fit. Va somriure. Senyor -pensava-, si em deixés en pau!; però Marjorie no li tornà el somriure, i el seu rostre romangué trist, fixat en una expressió d'angoixa tibant. Als seus ulls aparegué una trèmula lluentor i, de sobte, hi hagué llàgrimes a les seves pestanyes.

-No podries quedar-te amb mi aquest vespre? -demanà, a despit de totes les seves heroiques resolucions de no aplicar cap mena d'exasperant coacció a l'amor de Walter, de deixar-lo lliure de fer allò que li plagués.

En veure aquelles llàgrimes, en percebre el so d'aquella veu trèmula i plena de retret, Walter se sentí envaït per una emoció que era, alhora, remordiment i ressentiment, ira, pietat i vergonya.

“Però, ¿no pots comprendre -això hauria volgut dir, això hauria dit si hagués tingut prou coratge-, no pots comprendre que les coses no són ja com abans, que no poden ser com abans? I potser, si hem de dir la veritat, tal vegada no foren mai com tu vas creure que eren (vull dir el nostre amor), no fou mai allò que jo vaig pretendre que era. Siguem amics, siguem companys. Jo t'estimo; n'estic molt, de tu. Però, per l'amor de Déu!, no m'embolcallis així en el teu amor, no em forcis a acceptar aquest amor. Si sabessis com és d'espantós l'amor, per a una persona que no estima, quina violació representa, quin ultratge...!”

Però Marjorie plorava. Les llàgrimes fluïen per sota les seves parpelles closes, una gota darrera l'altra; el rostre li tremolava en una ganyota d'agonia. I era ell qui la torturava. S'odià a si mateix. “Però, per què he de deixar-me coaccionar per les seves llàgrimes?”, va preguntar-se, i, en fer-ho, l'odià també a ella. Una gota li lliscà pel nas. “No té dret de fer aquestes coses, no té dret d'ésser tan exagerada. Per què no pot ser raonable?”

"Perquè m'estima."

...

"Oh! Per què no pot deixar-me en pau?" Ho desitjava furiosament i intensa, amb una exasperació més salvatge perquè no la podia manifestar. (Car li mancava el brutal coratge de donar-li expressió; li sabia greu per Marjorie, li tenia molt d'afecte a desgrat de tot; era incapaç de mostrar-se cruel d'una manera franca i oberta. Walter era cruel només perquè era feble, contra la seva voluntat.)

“Per què no pot deixar-me en pau?” L'estimaria molt més si ella volgués deixar-lo en pau! I també ella seria més feliç, molt més feliç. Fóra pel bé d'ella... Però, de sobte, descobrí la pròpia hipocresia. “De totes maneres, per què redimoni no pot deixar-me que faci el que vulgui?”

I què volia Walter? El que ell volia era Lucy Tantamount. I la volia contra la raó, contra tots els seus ideals i principis, follament, contra els seus propis desigs, àdhuc contra els seus mateixos sentiments, car ell no estimava Lucy; en realitat, l'odiava. Un fi noble pot justificar mitjans vergonyosos. Però si el fi ja és vergonyós, què? A causa de Lucy feia sofrir Marjorie -Marjorie, que l'estimava, que s'havia sacrificat per ell, que era desgraciada. Però la seva desgràcia el coaccionava.

...

Walter tancà la porta darrera seu i sortí a la frescor nocturna. Un criminal que s'escapés de l'espectacle de la víctima, que s'escapés de la compassió i del remordiment, no s'hauria sentit més alleujat. Una vegada al carrer, Walter respirà profundament. Era lliure. Lliure del record i del pensament del futur. Lliure, per una hora o dues, de negar-se a admetre l'existència del passat o de l'esdevenidor. Lliure de viure només ara i aquí, en el lloc on el seu cos s'esqueia d'ésser a cada moment. Lliure -però la bravata era inútil; Walter continuava amb el record. No era tan fàcil d'evadir-se. La veu d'ella el perseguia: “Insisteixo que surtis.” El seu crim havia estat un frau a més d'un assassinat. “Insisteixo.” I amb quina noblesa no havia protestat ell! I amb quina magnanimitat no havia cedit a l'últim! Això era fer trampes, de més a més d'ésser cruel.

“Déu meu!”, va dir, quasi en veu alta, “com he pogut...?” Se sorprenia de si mateix, a més del fàstic que es feia. “Però... si volgués deixar-me en pau!”, continuà. “Per què no pot ser raonable?” La feble i inútil ira explotava altre cop dintre seu.