Els manobres joves, també els fornits, tornen de l'obra que ja és de nit. Arriben a casa rebentats i desfets, preguntant-se si els convé dutxar-se, sopar i dormir; o millor anar a colgar-se directament en l'escalfor del llit, només per somiar i viure adormits.
2
Parla amb mi? No ho sé cert, no del tot, perquè no mira i es pregunta a si mateix i a ningú més. Que no ho veus?, crida girant els ulls endins mentre alça les mans amb els dits separats i les puntes cara amunt, com arrels girades del revès que remunten el cel coronades, amb el perfil marró ennegrit en línia fina i bruta entre carn i ungles llargues. Vols dir que no ho saps i t'ho he de dir?, pregunta qui sap a qui. I ell mateix respon. La propina de la feina és, que què?
Obriré l'aixeta perquè ragi l'aigua i ompli la bassa fins a dalt. Assentada sobre una base rasa de formigó en tirada horitzontal, venç el desnivell d'a pam entre costat i costat. Mentrestant, li trec profit a l'espera mirant... El cel destapat, les plantes per regar, les teranyines dels cantons de la tanca que continuo negant-me a netejar -ni són brutor ni fan cap mal-, les ombres llargues esteses a terra com morts i el reflex de la llum del sol en l'aigua que ja vessa i em mulla els peus perquè m'he tornat a encantar.
Dic el que sé
Jo no m'hi veig i tu a contrallum! Què hi fas, a l'ombra? Vine de cara i dreta en planta a la claror, que vull mirar-te tota! Així, vestida de nit, no et destrio les mentides de la sinceritat. Passa avant sense pensar, com la felicitat. Ensenya només el perfil bo, els trets dolços que amaguen la intenció, com tots.
Actitud
Perdona la gosadia, si vols i si pots, per donar esperança a les possibilitats d'error, d'equivocar-se en malbaratar el confort per la il·lusió, d'abandonar l'estabilitat d'efecte plàcid però a la llarga decebedor en triar la incertesa d'un potser millor. És a dir, de no conformar-se amb les molles perquè el pa sencer fa por suportant la covardia de qui mor en vida per témer la mort.
Les estreles lluen mortes
Descorre la via ràpida endarrere per tornar a començar. L'obligació presa amb reixa i doble volta de clau. Els deures fets i les dependències satisfetes. Aboca la quotidianitat a l'oblit, que no en fugi ni et pugui seguir. Camina sobre les arrels dels peus per sentir l'escalfor de la terra. Escala l'escala fent salts fins arribar al terrat. Rere aquesta porta tancada neix la nit, el cel tintat, l'ocàs del sol amb la lína de l'horitzó encesa contra el blau fosc i tons violats. Ni vent ni núvols a l'abast de la volta sencera que lluu la cara al descobert i l'interior despullat mentre en l'ambient sobrevola del mussol el cant, l'aüix allargassat amb què guia en la fosca els passos dels orats quan la llum velada de la Lluna comença a minvar. És ara, que et necessito al meu costat per espantar-me les pors i mantenir a ratlla l'ansietat del què serà, del si condicional, de la part irracional exagerada i convertida en un monstre tan gros i malvat que només les teues carícies el poden matar.
A Ponent platja de codolar, a Llevant estanys de salinera.
Com un pont de paral·lel alhora límit i enllaç, una llenca de terra separa i uneix coordenades. L'horitzó a ras de mar sobre el reflex del cel d'una banda i el mirall de la sal sedimentada per substrat de l'altra. Salts de dofí, el gris perlat i lluent com l'argent d'aletes dorsals solcant la superfície llisa de la mar; i ales flamenques, el foc rosa sufocat, amb potes finallargades que acaben en collbecs encorbats, sedassos per filtrar l'aliment que els tinta les plomes de color apassionat.
Camí
de l'extraescolar del vespre dels divendres -avui faran muffins,
magdalenes amb pastanaga i mel que els sortiran dolces i aromoses,
esponjades i tendres, encara calentes quan les hem tastades-, em
demana si podem escoltar la del change.
La
cantem junts a cor sencera fins que acaba just a porta de destinació. Besadabraçada
i adéu passa-t'ho bé, en una estona ens veiem.
Mentre
juga aprenent o aprèn sense saber-ho -encara no sé què prefereix-,
me'n vaig de Passatemps en companyia literària.
La
cambrera, una noia jove, potser 20? 22?, em rep amb una pregunta que
ressona amb accent i melodia argentins. -
Cafè amb llet? -
Cafè amb llet amb gel -la completo ventant-me amb una mà i
assenyalant-li el sol amb l'altra.
Passada
l'hora de l'esplai entre lletres sobre coixins, el cafè pres, i sí,
un parell de cigarrets; recullo i avanço fins al taulell, on
m'espera qui m'ha atès.
-
Què et dec, del cafè amb llet? -
I amb gel -em completa i somriu.
- Sí.
- Tot, u seisenta. Es diu así? -
U seixanta -li he de repetir i fer dir per quatre, cada cop més a prop i a poc a poc, fins
que la seua veu és l'eco de la meua.
I
sí, coincidència o destí, aquesta vegada vull sentir que ens
mereixem un canvi, un pas decidit cap a un demà diferent al d'ahir.
Toquen obligacions, quadrar càlculs per tancar les caixes, cada cosa a lloc i a temps de matar pendents abans no venci el termini establert. La rauxa, per tant, a ratlla, lligada de peus i mans i emmordassada, presa d'autocontrol al racó fosc del soterrani. I endavant l'automàtic... somriure compromís de cara disfressa per a l'ocasió de dir el que volen i actuar en conseqüència, a voluntat, de fer el que diuen i assentir amb elegància, a favor de la circumstància, natura d’anguila i anhel de soldat.
Like a dog without a bone, Snoop, des de darrere, em passa a frec, m'ensuma i esbufega o estossega. Serà la primavera, el pol·len de la flora contra les al·lèrgies animals. El cas és que se'm presenta de sobte, insospitadament, la qual cosa m'espanta fins que em giro, el veig i ho comprenc. Ara, cara a cara, m'acarona barbeta i galta dreta d'una llepada que l'oreig d'horabaixa converteix en refresc hidratant.
Amb un cop de cap i el gest reflex estirant el braç en ple vol per assenyalar cap direcció concreta, li dic vés, cerca l'amo, on és?, vas perdut?, que guapo que ets! I així, tustant-li el llom i gratant-li la rel de les orelles, en comptes de fer-lo fugir, l'acabo de convèncer que segui al costat meu per companyia. I seu de gatzoneta, amb el cul reposat a terra però la cua tibada seguint el batec en pèndol de tic-tac cronometrat, amb les potes de darrere plegades i les de davant en vertical, pilars mestres de l'estabilitat.
Need for speed vora mar per mirar junts més enllà, amb el dipòsit ple contra la calma mansa dels passavolants que avancen -és un dir- macilents, arrossegant les sandàlies amb mitjons blancs bruts de la pols del camí. N'estan tan farts, de ciment i d'asfalt, que tocar de peus a terra els pareix fonyar núvols al cel. Amunt sense parar fins a dalt de tot d'un penya-segat on el temps s'atura per poder guaitar, amb una mà de visera i volta panoràmica de cintura a banda i banda, per trobrar-se l'horitzó plomat d'un dia núvol, gris el cel i grisa la mar.
Miren i alenen. Escolten i senten. A parts iguals, un dels teus per un dels meus, hi aboquen l'esma, les desganes, el plomissol negre estarrufat de temps, de moments penjats sobre-passats; mentre s'apropien del medi natural que s'estén ample i llarg, enduent-se'n a pleret l'ànim del coratge mariner, la pell salinada, tacada pel sol ple i tocada en fases de lluna, les aromes turqueses, el blau natural mineral, si bé es mira astral, del xipolleig d'una galàxia en aigua i sal parida escuma lluent al caire del llagrimal. Plores per tristesa o de felicitat?
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
