Mar La mar és
el que més estimo
La mar calma i amorosa, la mar bressol.
De la posidònia i l'aigua clara,
com la teua mirada, acollidora i blava.
I abraçar-te per sentir-te el cor,
i oldre't el salobre de la pell i els cabells.
Del ple migdia i de la lluna el somriure,
com quan clous els ulls en riure.
La lletra va ser
escrita el 1985 arran de la fuga de la presó de Martutene (Guipúscoa), el 7 de
juliol d'aquell any, de dos presos condemnats per la seva suposada
pertinença a ETA, amagats a dins d’uns altaveus després d'un concert del
cantant Imanol Larzabal. Es tractava d'Iñaki Pikabea (Piti) i de Joseba Sarrionandia (Sarri), sobrenom que dóna títol a la
cançó.
Zu atrapatu arte
Gazte bat drogaz
hiltzen da.
Atrakoak. Hilketa terrorista bat.
Denak, denak paperetan daude.
Zu, zu, atrapatu arte! Hi burges, madarikatua,
ez duzu inoiz ezer ulertuko. Zuretzat: kalean gertazen dena:
beti besteen arazoak dira.
Cuan siento dizir ziertas cosas d’a muller.
Que nomás serbimos ta parir y fregotiar.
Muito asobén infrabaluradas,
maltratadas, bioladas, mutiladas, dispreziadas.
Dende chicorronas educadas ta serbir,
chusmesas baxo as leis d’o masclismo.
Muito asobén infrabaluradas,
maltratadas, bioladas, mutiladas, dispreziadas.
Muitas no s’atriben á denunziar-ne,
bibindo con medrana y sin tartir.
Ya ye prou d’endurar.
Somos millons. Somos una unidá capaz d’acotolar
ixos güeitres que mos han abalau y rancau
a riseta d’o rostro mientres muitos años.
Cuan siento dizir ziertas cosas d’a muller.
Que nomás serbimos ta parir y fregotiar.
Muito asobén infrabaluradas,
maltratadas, bioladas, mutiladas, dispreziadas.
Emos d’aprender á querer-nos
dimpués de tantos sieglos de rebaxadas.
Y soi fablando d’autoestima, de rispeto,
igualdá… de a nuestra liberazión.
Mullers d’o mundo, o camín ye largo,
pero ixo rai, porque a bitoria ye nuestra.
Muller, para cuenta, ista canta la femos ta tú.
Ta que no plores y contines combatiba.
Nomás demando una miqueta de rispeto.
Porque bel diya imos á espazenziar-nos,
en Zimbabwe, Palestina u Sobrarbe,
imos á capar á ixe masclista babulloso.
Asinas que, crabón, para cuenta,
porque será a zaguer begada que me poses as mans,
porque sera a zaquer begada que me poses as tuyas zarpas.
Tinc
una vena hardkore que em naix al capciró de
l'indicador esquerre i se m'enfila per l'avantbraç, finta el colze, entra i
surt de la sofraja, puja i baixa les carenes del bíceps (del solell a l’obaga) abans
d'enfonsar-se en la carn i connectar amb el cor on hi aboca l'actitud perquè
cada batec la distribueixi per tot el cos, del cor al cervell, de cap a peus. Em
fa ballar fent salts, cantar fent crits, i divertir-me suant. M’encresta els
cabells que he perdut, em fa menjar amb les mans, a bocí ple i la boca oberta,
parlant, i badallar sense tapar-me amb la mà si el que m'expliquen m'avorreix.
Em fa de cuirassa contra tanta mirada burleta i descarada, contra el dit que
m'assenyala, contra l'allau d'ignorància que odia el que no entén, i no entén
res.
&
Tinc una neurona punk que viu de dol sota el sol de la
primavera i de l’estiu, que transita els estats de son i vigília, que tasta
veus i escolta sabors, que no deixa de veure el que té davant quan llença la
vista llarga per mirar més enllà, que sense crear problemes imagina solucions,
que es disfressa d’inconsciència per fer coses d’amagat i que s'automargina per
fugir dels pensaments-clixè que l'envolten, que l'ofeguen i l'ataquen. Entre
encrestada i enrevoltada, s‘esmuny com una anguila i repèl els esguits de la
contra vestida de neoprè, enfonsada a 40 metres, sota la pressió de 5 atmosferes. I resisteix
els embats sense trontollar ni recular, sinó que es fa l’ofesa i pren l’ofensiva,
ensenya les dents, esmolades amb la raó i la lògica. Ni mossega ni fa mal,
només marca el límit ideal.
