31/5/13

Txarango - La dansa del vestit




"La dansa del vestit"

Cerca innocent algun tresor com un petó de licor una tarda vora el foc
cerca l'essència de l'amor tan màgic tan diví abraçat a un arc de sant martí
vols la dansa del vestit vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit
em quedaré despert recordo el que vas dir ets tan macu tan petit
en tens prou amb els teus dits la manera de mirar són aquests ulls marró clar
que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai

Desperto de nou i sóc allà camí de tu

d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner

oceànica sensació recordo aquella olor
tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de
la mirada del món reflexiu i convençut
que colze a colze junts som molt més que un
bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu

Desperto de nou i sóc allà camí de tu

d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
 
-Txarango-
 
 

Paolo Troilo



 L'elefante



 Il buco



Guerra e pace



Chi lo ha deciso



Questo no è bello



dna



de tutte le parti



Tòquio de nit



Família Gangsters - Reciclar Você





28/5/13

Scars of Life - Bullet With Your Name






Mercats

Sempre que arribo a una ciutat que no conec pregunto on és el mercat perquè és on es troba de tot. Com més atrotinats, i si pot ser miserables, millor; amb racons on s'acumulin les escombraries, restes de menjar, capses buides i algun gos famolenc passejant les costelles, gent cridanera i persones que s'espanten les mosques amb un cop de mà, la classe de coses que ens fan tan humans.

El d'aquesta ciutat és de vidre i mineral, una mica massa asèptic per a resultar natural. Les parades ensenyen luxes, columnes de marbre blanc i aparadors platejats. Els productes s'exhibeixen als expositors de manera neta i lluminosa, estudiada i preocupada, sotmesa al gust del turista, d'un qualsevol fent-se fotos abraçat a una síndria i que pagui cinc euros per una macedònia i se la mengi i calli, assaborint una experiència tan i tan brutal.


25/5/13

ZAZ - On Ira




"On Ira"
On ira écouter Harlem au coin de Manhattan
On ira rougir le thé dans les souks à Amman
On ira nager dans le lit du fleuve Sénégal
Et on verra brûler Bombay sous un feu de Bengale

On ira gratter le ciel en dessous de Kyoto

On ira sentir Rio battre au cœur de Janeiro
On lèvera nos sur yeux sur le plafond de la chapelle Sixtine
Et on lèvera nos verres dans le café Pouchkine

Oh qu'elle est belle notre chance

Aux milles couleurs de l'être humain
Mélangées de nos différences
A la croisée des destins

Vous êtes les étoiles nous somme l'univers

Vous êtes en un grain de sable nous sommes le désert
Vous êtes mille phrases et moi je suis la plume
Oh oh oh oh oh oh oh

Vous êtes l'horizon et nous sommes la mer

Vous êtes les saisons et nous sommes la terre
Vous êtes le rivage et moi je suis l'écume
Oh oh oh oh oh oh oh

On dira que le poètes n'ont pas de drapeaux

On fera des jours de fête quand on a deux héros
On saura que les enfants sont les gardiens de l'âme

Et qu'il y a des reines autant qu'il y a de femmes

On dira que les rencontres font les plus beaux voyages

On verra qu'on ne mérite que ce qui se partage
On entendra chanter des musiques d’ailleurs
Et l'on saura donner ce que l'on a de meilleur

Oh qu'elle est belle notre chance

Aux milles couleurs de l'être humain
Mélangées de nos différences
A la croisée des destins

Vous êtes les étoiles nous somme l'univers

Vous êtes en un grain de sable nous sommes le désert
Vous êtes mille phrases et moi je suis la plume
Oh oh oh oh oh oh oh

Vous êtes l'horizon et nous sommes la mer

Vous êtes les saisons et nous sommes la terre
Vous êtes le rivage et moi je suis l'écume
Oh oh oh oh oh oh oh

Vous êtes les étoiles nous somme l'univers

Vous êtes en un grain de sable nous sommes le désert
Vous êtes mille phrases et moi je suis la plume
Oh oh oh oh oh oh oh

Vous êtes l'horizon et nous sommes la mer

Vous êtes les saisons et nous sommes la terre
Vous êtes le rivage et moi je suis l'écume
Oh oh oh oh oh oh oh 

 - ZAZ-


24/5/13

Melic


Llegir li fa venir ganes d'escriure. Per això aparca el llibre a la tauleta de nit, apaga el llum, s'aixeca i camina a les fosques, a les palpentes i mig de puntetes per no despertar ningú. Va al despatx. Encén un llum càlid que no cansa la vista, agafa paper i llapis i, mentre s'acomoda a la butaca de pell, aprofita per fer una ullada fora a través de la finestra. A l'edifici de davant no hi ha cap llum encès, senyal que és tard i que tothom dorm.

La història que escriu comença amb el protagonista al seu despatx, mirant per la finestra. És tard, però no pot dormir. Sobre l'escriptori té un llibre obert, il·luminat per una llum càlida. El paràgraf que acaba de llegir l'ha fet pensar. De fet, no ha pogut continuar la lectura perquè la idea que li ha suggerit se li ha quedat enganxada al bell mig del cap. Per això s'ha aixecat de la butaca i mira per la finestra, per centrar-se en el que pensa. Passeja la mirada sense poder fixar-la sobre res en concret perquè davant és tot fosc, tots els veïns dormen amb els llums apagats.

Una llum càlida il·lumina el que sembla una habitació convertida en despatx. Un home de mitjana edat seu en una butaca i obre un llibre sobre l'escriptori. Llegeix en silenci, amb una mà aguantant-se la barbeta fins que aixeca el cap, mira endavant, es queda quiet, fins que de sobte es revincla i descansa l'esquena en el respatller acotxat i entapissat amb pell. Es grata primer la barbeta i després el bescoll. S'aixeca i dibuixa un cercle caminant al voltant de la butaca. S'atura. Mira fora. Els ulls travessen la foscor de la nit fins que topen amb una llum càlida que surt d'una finestra de l'edifici de davant, l'única que hi ha encesa. Veu el seu dormitori i ell estirat al llit, amb les cames plegades i el llibre descansant sobre la panxa, just damunt del melic.



Howard Swatz - "LLS"


21/5/13

Límits amistosos



Per saludar-se allarguen el braç, estenen la mà i encaixen, i es tusten l'espatlla, només uns copets. No arriben a abraçar-se, però sí que avancen els cossos prou per arribar a tocar-se cara a cara el pit i els avantbraços. Tot seguit prenen distància, encara agafats amb els braços estesos, per mirar-se amb detall, la planta que fan, els canvis que encara no havien notat.

-Potser m'he engreixat una mica massa, i els cabells blancs són ja majoria. Tu, en canvi, estàs igual. Com t'ho fas?, -pregunto incrèdul per donar èmfasi a l'afalac.
-Menjo bé i faig exercici als matins. -Ho diu rient, amb cara de satisfet.
-A mi la vida sana no em funciona. L'he provada més d'un cop i sempre n'he acabat tip. -Intento fer-me el graciós per compensar que sóc jo qui s'ha enlletgit.
-Jo sóc un ferm partidari de la línia recta. -M'assegura amb aire grandiloqüent.
-Sempre has estat de conviccions fortes. -Li recordo el passat i continuo amb el que en penso, de la línia recta.- A mi, en canvi, se m'han afluixat i les tinc encorbades, com la línia de la panxa, i pengim-penjam de qualsevol manera, com l'ouera.

Tommy Ingberg - "Still Standing"

20/5/13

Fuel Fandango - Shiny Soul





Aturats i Aturades


"No busques trabajo"
Risto Mejide


No busques trabajo. Así te lo digo. No gastes ni tu tiempo ni tu dinero, de verdad que no vale la pena. Tal como está el patio, con uno de cada dos jóvenes y casi uno de cada tres adultos en edad de dejar de trabajar, lo de buscar trabajo ya es una patraña, un cachondeo, una mentira y una estúpida forma de justificar la ineptitud de nuestros políticos, la bajada de pantalones eurocomunitaria y lo poco que les importas a los que realmente mandan, que por si aún no lo habías notado, son los que hablan en alemán.
No busques trabajo. Te lo digo en serio. Si tienes más de 30 años, has sido dado por perdido. Aunque te llames Diego Martínez Santos y seas el mejor físico de partículas de Europa. Da igual. Aquí eres un pringao demasiado caro de mantener. Dónde vas pidiendo nada. Si ahí afuera tengo a 20 mucho más jóvenes que no me pedirán más que una oportunidad, eufemismo de trabajar gratis. Anda, apártate que me tapas el sol.
Y si tienes menos de 30 años, tú sí puedes fardar de algo. Por fin la generación de tu país duplica al resto de la Unión Europea en algo, aunque ese algo sea la tasa de desempleo. Eh, pero no te preocupes, que como dijo el maestro, los récords están ahí para ser batidos. Tú sigue esperando que los políticos te echen un cable, pon a prueba tu paciencia mariana y vas a ver qué bien te va.
Por eso me atrevo a darte un consejo que no me has pedido: tengas la edad que tengas, no busques trabajo. Buscar no es ni de lejos el verbo adecuado. Porque lo único que te arriesgas es a no encontrar. Y a frustrarte. Y a desesperarte. Y a creerte que es por tu culpa. Y a volverte a hundir.
No utilices el verbo buscar.
Utiliza el verbo crear. Utiliza el verbo reinventar. Utiliza el verbo fabricar. Utiliza el verbo reciclar. Son más difíciles, sí, pero lo mismo ocurre con todo lo que se hace real. Que se complica.
Da igual que te vistas de autónomo, de empresario o de empleado. Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás. Y tu departamento de I+D (eso que tienes sobre los hombros) hace tiempo que tiene sobre la mesa el encargo más difícil de todos los tiempos desde que el hombre es hombre: diseñar tu propia vida.
Suena jodido. Porque lo es. Pero corrígeme si la alternativa te está pagando las facturas.
Trabajo no es un buen sustantivo tampoco. Porque es mentira que no exista. Trabajo hay. Lo que pasa es que ahora se reparte entre menos gente, que en muchos casos se ve obligada a hacer más de lo que humanamente puede. Lo llaman productividad. Otra patraña, tan manipulable como todos los índices. Pero en fin.
Mejor búscate entre tus habilidades. Mejor busca qué sabes hacer. Qué se te da bien. Todos tenemos alguna habilidad que nos hace especiales. Alguna singularidad. Alguna rareza. Lo difícil no es tenerla, lo difícil es encontrarla, identificarla a tiempo. Y entre esas rarezas, pregúntate cuáles podrían estar recompensadas. Si no es aquí, fuera. Si no es en tu sector, en cualquier otro. Por cierto, qué es un sector hoy en día.
No busques trabajo. Mejor busca un mercado. O dicho de otra forma, una necesidad insatisfecha en un grupo de gente dispuesta a gastar, sea en la moneda que sea. Aprende a hablar en su idioma. Y no me refiero sólo a la lengua vehicular, que también.
No busques trabajo. Mejor busca a un ingenuo, o primer cliente. Reduce sus miedos, ofrécele una prueba gratis, sin compromiso, y prométele que le devolverás el dinero si no queda satisfecho. Y por el camino, gánate su confianza, convéncele de que te necesita aunque él todavía no se haya dado cuenta. No pares hasta obtener un sí. Vendrá acompañado de algún pero, tú tranquilo que los peros siempre caducan y acaban cayéndose por el camino.
Y a continuación, déjate la piel por que quede encantado de haberte conocido. No escatimes esfuerzos, convierte su felicidad en tu obsesión. Hazle creer que eres imprescindible. En realidad nada ni nadie lo es, pero todos pagamos cada día por productos y servicios que nos han convencido de lo contrario.
Por último, no busques trabajo. Busca una vida de la que no quieras retirarte jamás. Y un día día en el que nunca dejes de aprender. Intenta no venderte y estarás mucho más cerca de que alguien te compre de vez en cuando. Ah, y olvídate de la estabilidad, eso es cosa del siglo pasado. Intenta gastar menos de lo que tienes. Y sobre todo y ante todo, jamás te hipoteques, piensa que si alquilas no estarás tirando el dinero, sino comprando tu libertad.
Hasta aquí la mejor ayuda que se me ocurre, lo más útil que te puedo decir, te llames David Belzunce, Enzo Vizcaíno, Sislena Caparrosa o Julio Mejide. Ya, ya sé que tampoco te he solucionado nada. Aunque si esperabas soluciones y que encima esas soluciones viniesen de mí, tu problema es aún mayor de lo que me pensaba.
No busques trabajo. Sólo así, quizás, algún día, el trabajo te encuentre a ti.


18/5/13

Vertigen

Decideixen que celebraran el casament vora el mar, al xiringuito de platja on es van conèixer fa uns anys perquè els fa gràcia tancar el cercle, cremar l'etapa de joves fadrins i iniciar la vida junts al mateix lloc on van coincidir per primera vegada, però també perquè volen recuperar l'encant dels primers dies, la passió i el suc de les primeres trobades, el gust i l'olor dels cossos que es desitgen.

Tothom vestirà de blanc. Ells molt elegants i els convidats potser una mica més informals. Hauran d'anar a una agència de viatges per parlar de dates, preus i altres possibilitats. Encarregaran targes d'invitacions. Telefonaran per reservar hotel i restaurant. Quants convidats convidaran?


Escala de valors

Estirats a les escales, acomodats sobre els cantells dels esglaons, ens sentim còmodes en totes les posicions. Fem posturetes, desfilem com figuretes sense exagerar les contorsions. Fem i rebem arraps que ens ressegueixen les costelles i diem i escoltem paraules brutes com mossos a les orelles. La llengua lliscant el coll, de la nou a la campaneta. Tirats per terra, qui ens vegi pensarà que ens volem fer mal; qui ens senti s'imaginarà el panteix accelerat d'animals que es barallen per una presa, la cridòria dels homes per pujar en l'escala social, saltant de dos en dos els esglaons, o agafant la via ràpida de l'ascensor, bruts d'ambició i avarícies. El nostre vici, però, és estimar-nos.





Harmoniaduuhac

17/5/13

Rosa


El gelat rosa

-Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!...” Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els quedava d'estar junts.

Al parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l'obertura de Lohengrin: l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.

Quan el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura'm que no te'l trauràs mai més.” Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.

Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l'entrada del metro.

-Té, pren el rosa.

Ella l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. “Rosa, rosa...” Tot d'una s'estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.

-Ai, el gelat! –L´ havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.

Vols que te'n compri un altre?

-No.

“…rosa…rosa… de pressa, que no s´adoni de res… Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques... Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. A la nit vaig somiar que naixia d'un tronc vell atrapat a la paret i que m'obria poc a poc en pètals de sang. M'agafà el braç bruscament: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l'escala sabia on era, on anava i per què.

Un home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d'enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard… Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m'estrenyia! Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta.

Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona… Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al dit. Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé res… casat, mort, potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no t'hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et menges les roses?”

-Què penses? –li preguntà ell mentre baixaven l´escala del metro.

- Jo? No res.

-Mercè Rodoreda-


15/5/13

Sugar man





Un mundo raro - Juan José Millás


Un mundo raro


¿Y si el universo, con todos sus seres, hubiera nacido digital y al cabo de los siglos hubiéramos inventado (o descubierto) el mundo analógico? ¿Migraríamos desde los bits a los átomos con la pasión con la que vamos de los átomos a los bits? ¿Nos despertaríamos a medianoche para abrir el ordenador y a través de su pantalla ingresar en el extraño territorio de los seres de carne y hueso? ¿Encontraríamos tanto placer en navegar por la realidad analógica como el que nos proporcionan nuestras excursiones a la digital? ¿En cuál de las dos habría más peligros, más trampas, más insectos? ¿Tendríamos miedo de que nuestros hijos adolescentes, tras encerrarse en su cuarto, se fugaran a través del ordenador al mundo que hoy conocemos como real, con sus plazas y sus avenidas y sus tiendas de chinos? ¡Qué asombroso resultaría, para los nativos del mundo virtual, recorrer esas calles de tres dimensiones (cuatro, si añadiéramos la del tiempo), penetrar en dormitorios anchos y altos y profundos, follar con cuerpos llenos de sangre, a 37 grados de temperatura, y dotados de una plasticidad mortal! ¡Cómo nos asombraría esa región vista desde la otra! ¡Con qué pánico nos acercaríamos cada día al portátil, como el que se acerca a una grieta dimensional por la que se accede a un mundo raro! ¡Y qué perturbador resultaría, sabiéndonos digitales, tener hijos analógicos, procedentes de nuestras excursiones al otro lado de la pantalla, al otro lado de la vida! ¿Serían los individuos de carne y hueso los neandertales de los engendrados con bits o viceversa? Me pregunto también si cuando muriéramos en el mundo de los bits, nuestros cuerpos continuarían dando vueltas en el de los átomos. Y por último: ¿existe ya la posibilidad de nacer completamente digital para adquirir posteriormente, desde esa naturaleza sutil, una identidad analógica?

- Juan José Millás-

Mediterrània