1.
L'estratègia de la distracció.
L'element
primordial del control social és l'estratègia de la distracció,
que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes
importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i
econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de
contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia
de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el
públic s'interessi pels coneixements essencials de la ciència,
l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica.
"Mantenir distreta l'atenció del públic, allunyar-la dels
veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància
real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per
pensar.
"El
terror es basa en la incomunicació i l'aïllament." (Rodolfo
Walsh)
2.
Crear problemes i després oferir solucions.
A aquest mètode
també se l'anomena "problema-reacció-solució". Es crea
un problema, una "situació", prevista per causar certa
reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es
volen fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o
s'intensifiqui la violència urbana (delinqüència), o organitzar
atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de
polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva
pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer
acceptar com un mal necessari, el retrocés dels drets socials
i dels serveis públics, i augmentar les privatitzacions.
3.
L'estratègia de la gradualitat.
Per
fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou d'aplicar-la
gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes
privatitzacions. D'aquesta manera, durant les dècades de 1980 i
1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment
noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions,
precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren
ingressos decents... tants canvis que, si s'haguessin aplicat a la
vegada, haurien provocat una revolució.
4.
L'estratègia de diferir.
Una
altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de
presentar-la com a "dolorosa, però necessària" obtenint
així l'acceptació pública al moment en què es publicita la
decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com
l'actual reforma del govern sobre l'edat de les pensions i la
oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un
sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç
que implica la decisió impopular no s'ha de fer immediatament.
Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a
esperar ingènuament que "després d'això tot anirà a millor i
es podrà evitar el sacrifici". Així es dóna més temps al
públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb
resignació quan arribi el moment.
5.
Adreçar-se al públic com a criatures de poca edat o malalts
mentals.
La
majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic
utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació
particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com
si l'espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com
més gran sigui l'engany a l'espectador, més es tendeix a adoptar un
to infantil. Per què? "Si un s'adreça a una persona com si
aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la
suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció
també desproveïda d'un sentit crític, com la d'una persona de 12
anys.
6.
Utilitzar l'aspecte emocional més que el reflexiu.
Fer ús de
l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un shock,
una mena d'embotiment de l'anàlisi racional, i, finalment, del
sentit crític dels individus. Per exemple: mostrar contínuament a
les víctimes d'un desastre, d'un atemptat o d'una crisi econòmica,
per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme "decisions
impopulars, però necessàries". D'altra banda, la utilització
del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient
per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors,
compulsions, o induir comportaments.
"L'art
dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir els pobles. Els
pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa."
(Arturo Jauretche)
7.
Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el
públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen
directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i
esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes
socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible amb
l'accés a la menor quantitat d'informació veritable, de manera que
la distància de la ignorància que es planeja entre les classes
inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les
inferiors.
"La
majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen
idees i els grans professors ensenyen com pensar." (Jonathan
Pool)
"La
ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància
sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat."
(Eugenio María de
Hostos)
8.
Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.
Induir el
públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és "la
moda", i instant a tractar com a "estrany" qui pensa
més del compte. Irònic, oi?
9.
Reforçar l'autoculpabilitat.
Fer
creure a l'individu que ell és l'únic culpable de la seva pròpia
desgràcia, conseqüència de la seva poca intel·ligència, mínimes
capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de
rebel·lar-se en contra del sistema econòmic injust en què viu,
l'individu s'autodevalua i es culpa, cosa que li genera un estat
depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.
10.
Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En
el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la
ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els
coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la
biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema"
ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de la
seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit
conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix.
Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un
control i un poder més grans de manipulació i utilització dels
individus. Un control i un poder més grans que el dels individus
sobre ells mateixos.
