Anàlisi
de text
La millor
virtut de la carta que el Monarca ha publicat a la seva web és que
és curta i no has de dedicar gaire temps a llegir-la. Cronòmetre en
mà, me l'he llegida en un minut i mig, i encara l'hauria llegit més
ràpid si no fos per la redacció recargolada que fa servir la
persona o ésser que li escriu tant aquestes cartes com els discursos
de Nadal. Quina obsessió a dir-ho tot de forma poc fluïda. Suposo
que deuen considerar plebees les normes d'Orwell sobre com redactar
bé. A més, al populatxo li cau la bava quan sent algú que parla de
manera alambinada. Passa com amb les novel·les que no s'entenen. El
textualisme dels anys seixanta i setanta, per exemple. Molta gent
considerava que es tractava d'un nivell superior, callaven amb
respecte i procuraven que no es notés que no entenien l'embull.
Els
discursos de Joan Carles I sempre comencen amb una mena de mitja
verònica, una frase ampul·losa que no hi pinta gaire res. En aquest
cas la frase "No sóc el primer i amb seguretat no seré l'últim
entre els espanyols que pensa que....". Ho fa ben difícil.
Podria haver-se estalviat tota aquesta retòrica i començar amb la
frase següent: "En la difícil conjuntura econòmica, política
i també social que travessem és imprescindible que interioritzem
dues coses fonamentals...". ¿Què hi afegeix la frase primera?
Potser volien suavitzar la duresa de la comminació: "és
imprescindible que interioritzem". ¿I què hem d'interioritzar?
Doncs, d'entrada, "que només superarem les dificultats actuals
actuant units, caminant junts, unint les nostres veus, remant
alhora...". Parin esment en l'obsessió del redactor per
repetir, amb paraules lleugerament diferents, conceptes que dits una
única vegada ja s'entenen bé: "actuant units, caminant junts,
unint les nostres veus, remant alhora...". És el que es coneix
com la tècnica del xiclet: si no tens gaire a dir i necessites
omplir moltes línies, ves estirant la goma de mastegar tant com
puguis. Fixin-se que, tres línies més avall, novament hi ha xiclet:
"el pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar
dissensions, perseguir quimeres, enfonsar ferides...". Tot
seguit el missatge central: "No són aquests temps bons per
escorcollar en les essències...". Per a l'Espanya essencialista
segur que no ho són, si els que escorcollen en les essències són
els catalans. ¿Per a qui escriu la carta, doncs? No pas per a
nosaltres. Queda clar en el consell final, que ens recomana tenir com
a model "els valors que han destacat en les millors etapes de la
nostra complexa història i que van brillar en particular en la
nostra Transició Democràtica...". Una transició que
precisament aquests últims mesos ha estat qualificada per molts
catalans com un procés covard que és a l'origen de molts dels
nostres mals actuals! Puc arribar a entendre que no vulguin canviar
de retòrica però que busquin almenys un negre més informat i sobre
tot més hàbil, si el que volen és vendre'ns la moto un cop més.
Quim
Monzó
Publicat a "La Vanguardia"
