Carretera enllà, a 100 km hora, el cotxe llisca sense desgast, suau i lliure, per una recta llarga d'una via interurbana secundària de doble direcció, una per carril, i vorada a cada costat d'u cinquanta d'ample (amplada o amplària), sense canvi de rasant, en estat de conservació, condicions meteorològiques i visibilitat òptims. El sol lluu per tot a pler i els arbres de banda i banda ballen al so del vent, estenent l'aroma de son fullatge a tort i a dret. Una cançó m'acompanya. On hi ha (bona) música, no hi pot haver res dolent.
Arribo puntual al destí previst. Compro temps a canvi d'euros a recaptadors municipals al servei d'empreses i a benefici d'empresaris disfressats d'Armani o de qualsevol altre que els mani el seu estilista, esteticista, personal trainer (maybe coacher), l'instructor de tenis, o de pilates, si no de ioga, o potser el psicòleg o el psiquiatre, el confessor, l'amic íntim, la dona o l'amant. Vestits, també per follar i dormir, amb camisa i corbata. Convertits, pels seus pecats, en persones d'èxit, homes fets i drets ells mateixos, molt honorables ciutadans (moros, jueus e crestians).
Tot això penso mentre camino xano-xano amb la direcció perduda, oposada a l'obligació dels compliments. Dic bon dia somrient a la cara de qui m'encaro pel carrer. Passejo els sentiments, naturalment, sense reserves d'artifici ni material plastificat, amb el resultat de cinc salutacions correspostes, algun o altre malentès i un parell de males cares, de pomes i vides agres. A 100 metres ja sento la remor de l'onatge i l'olor de sal que m'han d'ajudar a recuperar la mesura i el valor de cada cosa. Observo l'espai, les possibilitats de cara al meu estat personal. Desconneto el programador, l'analista, el triatleta fondista que m'obliguen a ser de set a cinc. Em deixo seduir pels sentits i, com fan els gats, prenc el que em convé per satisfer les meues necessitats.
Tot això penso mentre camino xano-xano amb la direcció perduda, oposada a l'obligació dels compliments. Dic bon dia somrient a la cara de qui m'encaro pel carrer. Passejo els sentiments, naturalment, sense reserves d'artifici ni material plastificat, amb el resultat de cinc salutacions correspostes, algun o altre malentès i un parell de males cares, de pomes i vides agres. A 100 metres ja sento la remor de l'onatge i l'olor de sal que m'han d'ajudar a recuperar la mesura i el valor de cada cosa. Observo l'espai, les possibilitats de cara al meu estat personal. Desconneto el programador, l'analista, el triatleta fondista que m'obliguen a ser de set a cinc. Em deixo seduir pels sentits i, com fan els gats, prenc el que em convé per satisfer les meues necessitats.
Caralmar navego els pensaments sense límits imposats ni el temor a cap sanció, qualsevol que vulgui o sigui la límitació, els senyals d'alerta, les línies marcades i els indicadors de ruta i direcció amb llums i colors. Em basten la lluna i les estreles per lligar constel·lacions, resseguint els traços que es dibuixen en la meua imaginació, per unir lluentines sense brúixola imantada per la percepció d'una guia astral, d'un mapa celest o d'altres collonades.
El ritme el marquen les onades, i una emoció profunda governa el timó. Bufa vent que eixampla les veles, encrespa la mar i gronxa la nau. La fa anar a batzegades, obligada a avançar fent ziga-zagues, però sempre endavant, amb un impuls ferm i constant que em duu allà on vulgui arribar, distant o llunyà, arribar arribarà. Amagat al cau, colgat de flassades, o a casa, vora la llar encesa amb ascles de pi terrer servit al tall, sec i caigut, vell i perdut bosc endins, al bell mig d'una clariana en forma de redol pelat, l'he fet meu a cops, a força de braç i braó, destral en alt i descarrega endavant, amb el desig covat de mil i una nits esperant-te, cercant-te, prenent-te a glops amargs per oblidar penes i treballs. Els pendents sempre van amb retards. Ara, davant la mar i amb tu al costat, la lluna i les estreles poden esperar.
