ACTE
1
Bi
& Pol
Escena
1
Bi
- Vejam!
Pol
- Sí.
Bi
- Sí, què?
Pol
- Sí, vejam!
Bi
- Vejam què?
Pol
- Ah!, no ho sé. Vostè ha dit vejam i jo sí.
Bi
- Ja torna a voler-me enredar!
Pol
- Jo no...
Bi
- No cal que insisteixi. No hi cauré. L'he ben clissat des del
primer moment. Els conec molt bé, els individus de la seua espècie.
Pol
- Oh, Déu meu! Una altre cop. Què se suposa que he fet, ara? De què
m'acusa, aquesta vegada?
Bi
(Assegut en una cadira, es mig gira sense aixecar-se, doblegant el
coll i l'esquena endarrere. Parla en direcció al racó que té just
darrere, on s'intueix una figura humana a l'ombra. Només se'n veu el
perfil, retallat per la llum neutra de la lluna que entra per una
finestra sense cortines.)
-
Ja et deia jo que aquest era un paio intel·ligent. Mira com vesteix.
Sabia que ens voldria entabanar amb enraonies. (Girant-se cap a
endavant per parlar amb el reu, que seu emmanillat, davant d'ell, a
l'altra banda d'una taula. No hi ha cap altre element visible en
escena.) Tens la llengua grossa. Salives sentències d'advocat de
primera i rosegues raons de vell rondinaire que ningú no entén. Tot
amb la intenció d'enredar l'enteniment dels pobres badocs que
t'escolten. (Girant-se una altra vegada enrere, cap a la silueta
retallada entre la foscor dels fons de l'habitació) L'he clissat
només veure'l. No se m'escapa cap mala herba, per molt que intenti
passar desapercebut disfressant-se d'home refinat, urbà i amatent.
(Dirigint-se al reu, avançant amb l'esquena revinclada endavant i el
pit a tocar de la taula que els separa, assenyalant-lo amb el dit
índex d'una mà.) Tenim un senyor doctor en eloqüència, de vasta
cultura, un home respectat, doblement llicenciat en universitats
diferents de prestigi més que solvent, una persona sàvia, educada,
a qui li plau llegir cada dia i viatjar sempre que pot, que es
preocupa per l'estat de la comunitat i pel benestar dels seus
conciutadans, amics, veïns, coneguts i saludats... Algú important.
Fins i tot il·lustre... però, i sap greu dir-ho, amb un secret
fosc, i per tant perillós, una taca embrutidora amb forma de
sentència i resistent com una condemna perpètua. Així és que
vostè, senyor saberut doctorat en setciències i individu civil i
cultivat, ara m'haurà d'escoltar... Aquest poble petit i
insignificant on som ara mateix està sota la jurisdicció de la
policia local, qui té l'obligació de vetllar dia i nit per la
seguretat de les 378 ànimes que té al seu càrrec i sota el seu
control. Això ho entén, ah que sí, doctor? Com és lògic, el cap
de la policia és el màxim responsable de la protecció de les
persones en primer lloc, i dels bens públics i privats en segon. És
el representant de la llei i l'autoritat que l'ha de fer complir.
Però ara ve la part millor. La que estic segur que li agradarà més.
No badi i pari atenció al que li diré. D'aquesta manera no caldrà
que ho repeteixi. No li agradaria. Estic convençut, però, que una
persona de la seua categoria entendrà de primeres el sentit exacte
d'aquestes paraules. El cap de la policia no és aquí ara mateix. Ni
cap altre policia o res que se li assembli. Només hi som vostè, jo
i el meu company d'aquí darrere, El Silenciós. (Es gira i camina
fins al fons. Queda mig d'esquenes. Murmura entre dents alguna cosa
inintel·ligible. Es treu una cigarreta i fuma nerviosament, però
desentenent-se del reu, que ha aguantat el discurs mirant-lo als ulls
de fit a fit.)
Pol
(Es gira cara al públic. Fa per incorporar-se, però tot seguit mira
cap al fons de la sala, on hi ha Bi, i s'ho repensa. Torna a seure a
poc a poc, però manté les mans en alt, ensenyant les manilles.
Parla al públic en veu baixa, amb un ull posat a l'altra banda de la
sala, atent als moviments de Bi.)
-
Aquest home, creieu-me, és completament boig. M'ha detingut sense
raó. Jo dormia, tranquil·lament, quan m'ha despertat el soroll de
cops contra la porta de casa. Encara mig endormiscat, sense acabar-me
de deixondir, he obert la porta confiat, sense assegurar-me com faig
sempre i mirar per l'espiell abans d'obrir. En rodar la clau, he
sentit un cop fort quan el batent de la porta m'ha rebotat a la cara
i al pit i m'ha fet caure de tos, amb el nas partit i la respiració
tallada. Sense cap explicació, aquest bèstia sonat que m'acusa
d'haver comès crims esgarrifosos, d'assassí sanguinari mogut per
l'ànsia de calmar el seu dolor amb el dels altres, m'ha emmanillat i
m'ha conduït fins aquí. Fa hores que li demano explicacions, un
perquè, que em faci visitar per un metge, perquè les ferides em fan
cada vegada més mal i ningú encara no me les ha mirat. Que em deixi
marxar si us plau i algun altre prec desesperat quan ja no he pogut
més i m'he posat a plorar. Però no atén a raons. Només rebo
acusacions falses, deliris de malalt mental al meu parer
irrecuperable. No l'heu vist girar-se per parlar amb la foscor? El
company del racó d'allà darrere. El Silenciós, l'anomena. Tururú
del cap. Això són coses de bojos. Si hi fos tot, no tractaria una
persona com un animal que han d'escorxar, ni parlaria a l'ombra de
les parets com si tot seguit escoltés la resposta que esperava.
Escena
2
Bi
(Encara al racó del fons. Parla en veu baixa amb la silueta,
desconfiat i temerós que no el senti ningú més, com en una
confidència, com si es confessés)
-
Té la voluntat forjada amb ferro. No he conegut mai ningú capaç de
mantenir-se ferm després de tantes hores en una situació com
aquesta, maltractat com un animal per un foll que l'ha tret del llit
a cops i l'ha emmanillat i tancat, que l'acusa ara de crims
terribles, que des de bon començament ja sap quin serà el final més
probable i que no pot ser que acabi bé, tots feliços i a dormir.
Sap perfectament que algú ha de morir, segurament ell, i tot i així
fa valer la falta de proves convincents contra cada acusació.
Començo a dubtar sobre la veracitat de les dades, si potser no ens
haurem equivocat. Tot plegat sembla estrany, de manera que la meva
proposta és que ho provem un cop més, i si no funciona ja ens ho
replantegem. Sempre hi ha alternatives, no creus? (Va fent que sí
amb el cap mentre torna a la cadira. Es dirigeix al reu, que sembla
haver-se adormit.) Eh, doctor, desperti! No li convé perdre's res.
Tot li hauria d'importar. També els detalls. Ja tindrà temps per
descansar sense molèsties, però ara li interessa mantenir-se
despert i alerta. No se sap mai quin detall, en un moment determinat,
mirat des d'un altre costat, es percep amb un perfil diferent que
aporta un indici, un enllaç entre pensaments deslligats. És així
com es comença a casar les peces del trencaclosques. Un fet en
principi banal però que més endavant resulta ser l'origen d'una
conseqüència destacada, i potser fins i tot, amb una rellevància
decisiva a l'hora de treure l'entrellat del cas que ens ocupa... No
se'l vulgui perdre perdut entre somnis falsos. Visqui despert la
realitat, la que fa mal quan mossega i mai no es fa enrere per molt
grossa que sigui la cagada.
Pol
(Amb el cap cot i els braços deixats caure sobre la falda, abandonat
sobre la cadira en una postura deixada. Es manté quiet i silent -res
no se sent- tot el temps que dura el discurs. De sobte reviscola,
planta el cap, obre els ulls molt, tant com pot, s'agafa el pit de la
camisa i la corbata, brutes i suades, amb taques de sang resseca.)
-
Sento el cor inflamat, de dins enfora m'estreny els pulmons i els
pulmons, la caixa. Algun òrgan intern em crema i fa forat. Necessito
un metge ja. Si no, vostè serà l'únic responsable d'una mort
agònica, de tortura continuada i cruel, de segrest i detenció
il·legals... de tots els mals, si fos jo qui l'hagués de jutjar. Li
ho torno a dir. Sóc innocent. No sóc qui vostè creu. Sóc una
persona tranquil·la i pacífica. Mai no he fet mal conscientment a
ningú. Senzillament en seria incapaç, perquè els remordiments se'm
menjarien les hores de son i viuria inquiet, en guerra amb mi mateix.
No conec l'home que busca. No sé qui és. Ni on és. Però no sóc
jo. Pensi en els fets. Quines són les proves? Durant les hores que
m'ha tingut tancat, adolorit i atemorit, no me n'ha ensenyat cap.
Només escup acusacions, sense pistes ni proves, com si el seu deliri
al·lucinatori bastés per sentenciar-me, sense defensa possible
contra una condemna ineludible. Que no ho veu, pallús, que res no té
cap ni peus!
(Pausa,
silenci)
Bi
(Parlant cara al públic, però per a si mateix.)
-
Ja el tinc. L'ham sencer, s'acaba d'empassar. Ara tranquil, la brega
bona només acaba de començar. M'hauré d'esforçar fins a gastar-li
l'energia, la força i les ganes de continuar. Estrebada curta i
ràpida tensant el fil per després afluixar i poder recollir, fins a
sotmetre'l per força i dominar-lo a voluntat. Per acostar-lo de mica
en mica a la riba, fins a tenir-lo a l'abast de la mà. Abatut i
desesperançat, als meus peus.
Pol
(Mentrestant, el reu, a l'altra banda)
-
Sí... uhm atent! Em fa... aquí, al pit. He de mante... sisplau...
fa mal. No puc con... ah!... un metge sis...plau! No vull... així...
un hospi...tal, un... sisplau.
Escena
3
Pol
(Estirat sobre la taula, panxa amunt i amb les cames penjant d'una
banda. Sota el cap hi té una tovallola enrotllada de coixí. Quiet i
en silenci, només mou la panxa i el pit que pugen i baixen seguint
el ritme normal d'una respiració tranquil·la. Es desperta. Remuga
mentre es frega els ulls i es grata les galtes amb les dues mans
encara ajagut. Es reincorpora fins quedar assegut i s'estira
allargant els braços amunt i les cames rectes en horitzontal. Mira
al seu voltant. Amb un gest facial ha de donar a entendre que es
deixondeix del tot de cop, com si recuperés la consciència i amb
ella el record d'on és, què ha passat, els seu estat i la situació
en què es troba. S'aixeca d'un salt, recorre l'estança com qui
busca alguna cosa sense saber què. Torna a poc a poc, fent mitges
voltes ràpides i nervioses sobre el propi eix per mirar endarrere i
als costats, desconfiat, fins que s'atura al mig de l'escena. Mira
endavant. Parla al públic.)
-On
és? Se n'ha anat? L'heu vist, aquest boig? Em vol matar. Qui en
tingui cap dubte que obri ulls i orelles. De fet, no sé com és que
encara no sóc mort. Fa una estona creia que em moria. M'ha agafat un
mal interior, com una fiblada al mig del pit, com si em clavessin un
ganivet esmolat i de doble tall. Per sort, sembla que només ha estat
un ensurt, un avís d'alerta amb què el meu cos reclama la cura que
necessita. Però què carall vol? Què espera, aquest maleït dimoni?
És com si li agradés veure'm patir. S'ho passa bé amb el dolor
aliè, com si d'aquesta manera i d'alguna forma en tragués el profit
d'alleujar el seu. Psicòpata fill de puta! Algú l'ha d'aturar. És
segur que no dec ser el primer. N'hi ha hagut d'altres abans, i n'hi
haurà més després si no... M'enteneu? Alguna cosa hi hem de fer.
No podem acotar el cap, tancar els ulls i fugir corrent, covards,
calçacagats, anul·lats per un temor irracional quan el benefici és
d'un valor tan gran com salvar la vida. La nostra i la d'altres. Això
és així i ho sabeu. No s'hi valen excuses o objeccions. Ara, tots
hem de ser un per avançar plegats, enllaçats els braços, cara al
destí gloriós i honorable dels justos. Res no podrà qualsevol que
sigui el malparit capaç d'encarnar el mal a la terra per violar les
lleis humanes més sagrades: els drets a la vida i a la llibertat.
Aquell qui els amenaci, sigui quina sigui la causa amb què vulgui
justificar-ne l'atac, és, per la força de la raó i amb el
vistiplau de l'ànima humana, un boig a qui s'ha d'aturar amb
qualsevol mitjà a l'abast.
Bi
(Entra a escena lentament, pas a pas, avançant de darrere endavant,
a l'esquena del reu, qui, en el moment d'acabar el seu discurs,
n'intueix la presència, emmudeix de cop i es gira.)
-
Parlar sol és dels bojos consol. Li ho sentia dir al pare sovint,
quan la mare queia malalta i se l'enduien per tenir-ne cura en un
centre d'atenció a les persones derrotades per la vida, per
esdeveniments tràgics o per experiències traumàtiques. Allà dins,
tothom dormia i a tothora lluitaven contra la pròpia malaltia amb el
suport d'especialistes, la companyia de mil i una tares de la psique
i l'ajut de teràpies fonamentades en els beneficis de les
substàncies químiques. Subministrament de sensacions encapsulades,
la cura plastificada i artificial decorada amb colors primaris:
vermell, groc i blau. Quin prefereix?
Pol
(Que en veure'l s'ha quedat quiet, palplantat al bell mig de
l'escena, cara a cara amb Bi. Es manté així, immòbil i silent,
primer sorprès i després escoltant amb atenció. Fins que després
d'una pausa, s'atreveix a respondre.)
-
Li puc parlar amb sinceritat? El meu color preferit, quan em deixen
triar lliurement entre tots els que hi ha, és el verd. Però ara
mateix no necessito triar, sinó que em vegi un metge, algun
sanitari, si vol un veterinari, perquè em trobo realment mal. Li
asseguro que l'ensurt d'abans m'ho ha deixat ben clar. Si no deixa
que me'n vagi o em duu a un hospital, estic convençut que moriré
aquí, agonitzant als seus peus, sense la possibilitat, almenys, de
pagar i de fer-me perdonar, si és que en realitat he comès algun
acte vil, com vostè diu, amb un càstig cruel com l'actual però
continuat, com una penitència sense final. La meua vida és en les
seues mans. Vostè decideix qui és el criminal. Un home innocent a
qui acusa sense aportar-ne proves, o un home que pel que ha dit ha
patit més del que una ment sana pot arribar a suportar, cruel i
inhumà, capaç de maltractar una persona, de segrestar-la,
emmanillar-la i tancar-la, d'apropiar-se de la seua seguretat i
llibertat. Jo... me'n vaig!
(Fa per anar-se'n, però Bi li
barra el pas interposant-s'hi. Intenta esquivar-lo, però Bi l'agafa
envoltant-lo amb els dos braços, abraçant-lo amb força per
immobilitzar-lo. De tant en tant li diu tranquil, prou, però Pol
s'hi resisteix. Finalment, es desfà de Bi. Fa un pas enrere i tracta
d'enganyar-lo amb una finta. Bi es treu alguna cosa de l'espatlla
(una porra curta) i quan Pol li passa corrent pel costat descarrega
amb força un cop sec sobre el clatell que el fa caure a terra
estabornit).
Bi
(somrient per sota el nas) - Tu, t'hi quedes...
Acte
2
Bi &
Norm
Escena
1
(Fosca)
Bi - Perds facultats.
Has tardat massa a obrir. I mira que no era cap pany especial, sinó
més aviat dels ordinaris. No és que m'hi vulgui acarnissar, però
aquesta mena de coses són les que ens posen en situacions de perill.
I ja saps el que en penso. No me les puc permetre. Em provoquen
estrès. I ja saps com em sento, si no se segueix el protocol i es
compleixen els terminis. El dubte rosega la consciència fins a
corcar la confiança. I el meu cor necessita saber que pot confiar en
les habilitats i la professionalitat del meu company per mantenir el
ritme habitual i no alterar-se. És recomanació del metge. Evita el
perill i evitaràs l'estrès que et provoca. És lògic, no creus? El
perill m'estressa i l'estrès m'altera. I llavors tot s'accelera i
corre més de pressa, sense temps de pensar perquè ja has passat a
l'acció. De manera que ara fes exactament el que et diré, pas a pas
i sense dilació. Vés a l'habitació del fons. Amaga't en algun
racó. Allà on vulguis. Però no facis cap soroll. Queda't quiet i
en silenci. Jo l'esperaré aquí. M'amagaré rere el sofà i quan
entri li cauré a sobre per l'esquena. Ni se n'adonarà. Quan
desperti pensarà que ho ha somiat. No li donarem temps de pensar què
està passant perquè no es pugui defensar. Ho hem de tenir tot
ben... (Se sent el soroll d'una clau en girar al pany i obrir-se una
porta). Xsssst! Ja és aquí. Au, vés!, amaga't.
(S'encén un llum que
il·lumina una entrada lateral, a la part esquerra). Renou de passos
avançant per un corredor. Norm, vestit amb americana i corbata,
travessa l'habitació a les fosques fins que encén un llum
secundari, una làmpada de peu que desprèn una llum càlida que
deixa veure una sala d'estar àmplia i d'estil modern. Al centre hi
ha un sofà de tres places, amb dues butaques a banda i banda i una
tauleta baixa davant. Mirant en diagonal hi ha el televisor, sobre un
moble baix. Rere el sofà, només una paret llisa amb un parell de
quadres i una porta, la que comunica amb la cuina. A l'altre costat
de l'escena hi ha una altra sortida (dreta) que comunica amb el
dormitori. Norm entra a la cuina. Després d'un minut en surt bevent
d'una tassa. Va a seure al sofà. Deixa la tassa sobre la taula i
agafa el comandament del televisor. Fa zapping mentre
s'afluixa el nus de la corbata i es descorda l'últim botó de la
camisa. També es descorda les sabates amb una mà i se les lleva.
Abandona el comandament quan ensopega un programa musical. Sona ...
Es fa endarrere per acomodar-se. Descansa els peus sobre la taula i
es tira endarrere mirant al sostre amb el cap reposat sobre les mans
entrellaçades al clatell. Sospira i tanca els ulls. De sobte, els
obre i planta el cap. Es mig reincorpora sense acabar d'aixecar-se,
però amb els peus ja a terra. S'acosta a la taula revinclant-se
endavant per poder aixecar-ne una part de la fulla, que s'eleva
gràcies a unes molles. De dins, n'extreu una capsa de fusta. Baixa
la fulla de la taula lentament, que torna a quedar a nivell de
l'altra meitat. Hi diposita la capsa a sobre i l'obre. Seguint el
ritual habitual, es fa un porro. Quan ja el té fet, torna a
arrepapar-se en el sofà i a posar els peus sobre la taula. S'encén
el canut i xama profundament. Fa una pausa abans de soltar el fum.
Somriu mentre estira els braços en creu i fa un gest plaent movent
el cap lentament seguint el ritme de la música i pipant de tant en
tant).
Norm - Ara sí. (Diu
abans de veure una ombra que sorgeix de darrere del sofà i de sentir
un cop al cap que el deixa inconscient).
Escena
2
(La mateixa sala
d'estar. Norm seu al sofà, però amb les mans emmanillades a
l'espatlla, amb els ulls embenats i emmordassat. Té un trau
ensangonat al cap i la camisa tota tacada. Se sent la seua respiració
entretallada. De tant en tant es remou, planta el cap i intenta
parlar o cridar, però només se sent un murmur ofegat. Bi entra per
la porta de la cuina amb un drap xop. Neteja la sang de la ferida del
cap de Norm, que gruny de dolor i intenta impedir-li-ho movent a un
costat i a l'altre el cap i apartant-lo tirant-se endarrere tant com
pot).
Bi - Si no vol estar-se
quiet mentre intento netejar-li la ferida puc provar amb el mètode
que he emprat per provocar-li-la, però em sembla que no li
agradaria.
(Norm gruny alguna cosa
incomprensible i s'atura en sec).
Bi - Així m'agrada.
Veu?, tot és més fàcil quan es coopera. (Xiula una cançó mentre
acaba de netejar-li la ferida). Llestos. Això està molt millor. La
ferida és lletja. Diria que necessitarà un parell de punts, però
no és res gaire urgent, almenys de moment. Si és bon minyó i no
plora l'hi posaré una gasa per tallar l'hemorràgia. Li he pegat
fort. Temia que se'm pogués escapar. Però ara ja no importa. El mal
està fet, no creu?, però hi podem posar remei, que és el que
interessa. Té alguna mena de farmaciola, una capsa o armari de les
medecines o res que se li assembli?
Norm - (Gruny i mou el
cap en direcció a la sortida que comunica amb el dormitori).
Bi - Al dormitori?
Norm - (Amb un grunyit
allargat i un cop de cap endavant).
Bi - Al lavabo del
dormitori?
Norm - (Gruny i afirma
amb el cap).
Bi - Entesos. Esperi un
moment, ara torno amb alguna cosa per desinfectar-li la ferida... (ja
anant cap a la sortida) Deu tenir iode. (Fora d'escena) I les gases?
(Torna al cap d'uns
minuts durant els quals Norm intenta desesperat alliberar-se, però
tots els seus esforços són inútils. Està adolorit. Sent la ferida
com una fiblada que l'atordeix en part, encara que es manté
conscient. Li costa respirar. Es nota la gola resseca i la llengua
inflada. I no veu res. No l'ha pogut veure. Potser és que no el
coneix o que no en recorda la veu. Per la manera com el tracta,
cordial i distant alhora, es diria que no es coneixen, però no en
pot estar segur del tot).
Bi - Això servirà.
(Entrant amb gases, iode i esparadrap). Li faré una cura
circumstancial per evitar que el mal empitjori. No cal que es
preocupi, però, no és res greu.
Harmoniaduuhac
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
.jpg)