Plego una cama sobre l'altra i m'agafo el genoll amb les mans entrellaçades. Em tiro una mica endarrere i reposo el cap amb el clatell recolzat sobre el teixit suau i encoixinat de la butaca. El meu amic s'explica. Fa mitja hora que parla, però només un quart que l'escolto. A partir del tercer lament m'he desentés del que diu i del que sent, i m'he dedicat a observar-li amb deteniment els gestos, el moviment nerviós de les mans, el posat d'abandó, amb les espatlles caigudes, i l'expressió dolguda de la cara. Per cortesia i perquè és una vella amistat que aprecio, em faig l'interessat i no desvio la mirada. De tant en tant, també, assenteixo amb un cop de cap o dic sí o uhm.
Ha vingut perquè m'havia d'explicar una gran desgràcia. Necessito consell, ha dit, i ha enfilat el passadís sense esperar que jo li ho digués. Ha anat directe al despatx, on sap que atenc les visites de confiança. S'ha assegut en una de les butaques, amb els colzes clavats als genolls i el cap entre les mans, com si li fes mal. L'he seguit i m'he assegut en la butaca d'enfront sense gosar obrir la boca i he esperat que estigués preparat. Ha respirat a pulmó ple i després d'un sospir, per fi, ha aixecat el cap i ha començat el relat amb la mirada perduda en un punt de la paret de davant, esforçant-se a reprimir el plor, però sense poder tallar algun sanglot desesperat.
Ara ja passa dels tres quarts que s'explica, però abans que obrís la boca ja he vist que aniria per llarg, perquè el seu estat necessitarà molt de temps per canviar a millor, per recuperar-se primer una mica i més tard molt, però mai del tot. Ell mateix ho sap. D'un mal així ningú en surt totalment il·lès, sense marques ni senyals, sense ferides ni cicatrius que en els moments de baixada evoquin el record del mal que les va provocar. També tinc clar que no sabré dir-li com ho ha de fer per sortir del pou on viu des que la dona l'ha deixat. I em sento desgraciat, perquè no sap, encara, que l'envà que mira per no haver de mirar-me als ulls, és prou prim com perquè el relat de la seua derrota vital arribi a l'altre costat, des d'on la dona l'escolta estirada al llit del dormitori principal sense dificultats. La qual cosa em fa pensar en què deu pensar ella, si se'n penedeix, de res, de la manera com ha anat tot plegat, de com ha actuat, o si només espera que ell se'n vagi perquè jo torni al seu costat a acabar el que havíem començat, per reprendre el camí plegats després d'aquesta pausa que ja sona a entrebanc, a una altra pedra que haurem d'esquivar.
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada