Yawns
S'encomanen...
com els somriures
:) (:
:) (:
21/4/13
20/4/13
18/4/13
System of a Down - Lonely Day
"Lonely
Day"
Such a
lonely day
And it's mine
The most loneliest day of my life
And it's mine
The most loneliest day of my life
Such a lonely day
Should be banned
It's a day that I can't stand
The most loneliest day of my life
The most loneliest day of my life
Such a lonely day
Shouldn't exist
It's a day that I'll never miss
Such a lonely day
And it's mine
The most loneliest day of my life
And if you go, I wanna go with you
And if you die, I wanna die with you
Take your hand and walk away
The most loneliest day of my life
The most loneliest day of my life
The most loneliest day of my life
Life
Such a lonely day
And it's mine
It's a day that I'm glad I survived
-System
of a Down-
15/4/13
11/4/13
Agulló
Avui
que fa 20 anys que el van assassinar, dediquem el mot a Guillem
Agulló parlant del seu cognom. L'agulló és la punta de
l'agullada, però també una cosa que estimula a obrar (un esperó)
i també el fibló dels insectes. Prové del llatí aculeo,
amb el mateix significat.
Més enllà del significat real del mot, en aquest cas pren importància pel sentit figurat (i casual) que aporta: el seu assassinat, aquell abril de 1993 a Montanejos, igual com l'esperit del jove rebel i també la impunitat amb què va quedar lliure el seu assassí, van servir d'agulló a una generació per lluitar pels ideals que ell defensava, a rebel·lar-se contra una classe política valenciana que ataca les pròpies arrels, i també a unir-se i mobilitzar-se en cerca d'un futur lliure i digne.
Més enllà del significat real del mot, en aquest cas pren importància pel sentit figurat (i casual) que aporta: el seu assassinat, aquell abril de 1993 a Montanejos, igual com l'esperit del jove rebel i també la impunitat amb què va quedar lliure el seu assassí, van servir d'agulló a una generació per lluitar pels ideals que ell defensava, a rebel·lar-se contra una classe política valenciana que ataca les pròpies arrels, i també a unir-se i mobilitzar-se en cerca d'un futur lliure i digne.
Perquè
l'esperit de Guillem és l'agulló que ens esperona a seguir
endavant. La lluita continua.
10/4/13
8/4/13
Black Flag - Rise Above
Rise
Above
Jealous
cowards try to control
Rise above
We're gonna rise above
They distort what we say
Rise above
We're gonna rise above
Try and stop what we do
Rise above
When they can't do it themselves
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
Society's arms of control
Rise above
We're gonna rise above
Think they're smart
Can't think for themselves
Rise above
We're gonna rise above
Laugh at us
Behind our backs
I find satisfaction
In what they lack
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
We are born with a chance
Rise above
We're gonna rise above
I am gonna have my chance
Rise above
We're gonna rise above
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
Rise above
Rise above
Rise above
We're gonna rise above
We're gonna rise above
We're gonna rise above
Rise above
We're gonna rise above
They distort what we say
Rise above
We're gonna rise above
Try and stop what we do
Rise above
When they can't do it themselves
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
Society's arms of control
Rise above
We're gonna rise above
Think they're smart
Can't think for themselves
Rise above
We're gonna rise above
Laugh at us
Behind our backs
I find satisfaction
In what they lack
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
We are born with a chance
Rise above
We're gonna rise above
I am gonna have my chance
Rise above
We're gonna rise above
We are tired of your abuse
Try to stop us it's no use
Rise above
Rise above
Rise above
We're gonna rise above
We're gonna rise above
We're gonna rise above
-
Black Flag -
7/4/13
Intertextual
Mitjana
Una bona part de la nostra autoestima depèn de la nostra autoimatge, és a dir, de com ens veiem a nosaltres mateixos, com ens considerem. I la nostra autoimatge depèn bàsicament de la comparació amb el que considerem “normal” o “mitjà” en el món que ens envolta. Sóc alt o baix? Tinc bones o males notes? Tinc molts diners o pocs? La resposta a aquestes preguntes no és absoluta (com ens pensem) sinó que depèn totalment d'amb què ens comparem, d’allò que és “normal” al nostre entorn. Amb 1,80 metres d’alçada puc ser “normal” a Catalunya, baix a Suècia i alt al Japó. Amb la mateixa moto scooter puc ser “el rei” en una escola d’un barri on ningú té moto o un “pringat” en una escola d’un barri on a tothom li regalen la millor moto pel seu aniversari. La moto és la mateixa, no ha variat: el que ha variat és la meva concepció sobre el fet de tenir aquesta moto. Exactament el mateix passa amb preguntes com: sóc fort o feble? Sóc guapo o lleig? Tinc els pits grans o petits? Estic gras o prim? Tinc èxit “lligant” o no? El fet de sentir-nos millor o pitjor depèn en bona part d’on quedem respecte de la mitjana amb què ens comparem.
·*!*·
El
primer que li va quedar clar a l'institut va ser que no només era
petit sinó que també era el petit. En comparació amb la resta de
companys de grup era baix i esquifit, i a més a més feia cara de
bon nen, de manera que tothom el tractava com si fos una mena de
desvalgut a qui s'ha de protegir. Algunes noies, sobretot les més
grans, l'ajudaven en els estudis tot i que de vegades elles en sabien
molt menys que ell; d'altres es preocupaven per com anava vestit, li
deien fica't la camisa per dins i corda't la sabata, el pentinaven
sempre que duia els cabells esbullats i compartien amb ell
l'esmorzar. Només eren uns mesos més grans, però el tractaven com
si fos el seu fill o un germà petit.
En principi, ser gros o petit no és un problema. De fet, en contra del que se sol creure, les dues possibilitats tenen inconvenients i avantatges més aviat similars. Tant uns com altres cridem l'atenció fins i tot quan el que voldríem és justament passar desapercebuts. A més, els que conformen la mitjana ens tracten sovint de manera diferent. Això sí, mentre uns solen inspirar respecte i temor, els altres despertem compassió i tendresa. Els que en són conscients se n'aprofiten a voluntat, com si es tractés d'un do natural o d'una habilitat apresa.
Però també hi ha la part dolenta, com ara quan algunes de les meues companyes m'abraçaven i jo em fonia amb la cara enfonsada entre els seus pits, petits encara. En recordo perfectament l'olor, d'una calidesa suau i neta, però no tant el tacte. De fet, sempre que intento evocar la sensació d'excitació que em provocava aquell contacte, sento també la culpa d'obtenir d'una manera enganyosa la satisfacció d'un plaer físic, encara que fos d'una manera innocent. O potser és per això mateix, perquè en el fons sé que no ho era tant, d'innocent. Almenys jo no, n'estic segur perquè la primera i totes les altres vegades que va passar, aquella i totes les altres nits, abans d'adormir-me al llit de l'habitació que compartia amb el meu germà petit, a les fosques i quan tothom dormia, em masturbava pensant-hi, amb el record encara fresc.
6/4/13
Marià Villangómez - Poemes d'amor
POEMES
D'AMOR
I
De
llevant a ponent, de tramuntana
a
migjorn, dolç o irat el vent la creua.
Clares
ones o empentes fredes, dures,
vénen
d'arreu contra penyals i sorra.
Camps
cenyits per la mar. Un escampall
de
cases, i camins que sota el càstig
o
en la pau les assoleixen. Tot de llum,
el
cel, potser, i la nit, potser amb estrelles,
abracen,
ample pont, la terra breu
i
una mar que s'allunya i es perd. Illa.
El
teu fang, cos d'amor, per bé que absent,
és
fang d'aquesta terra i aquesta aigua.
Vaig
ser el mateix per al meu doble afecte.
El
vostre gest igual, la vostra veu.
Aquest
vent que amb els teus cabells jugava
ara
travessa, amor que arrabassaren
uns
altres vents més forts, la musical,
ungida
copa que els pins alcen; vola
amb
l'olor coneguda de les herbes.
Una
elegia tàcita tremola.
per
vessants i per planes, i l'enyor
va
amarant tots els buits que tu deixares.
Enyor
del teu cos viu a l'aire nu;
d'una
tomba, després, dins de la terra.
IX
Sense
tu, amor, la glòria d'aquest dia.
Sense
tu aquest sol tebi, clar i madur.
Sense
tu l'oratjol que el mar envia
i
la sentor que de passada duu.
Sense
tu aquesta mica d'alegria
que
m'escalfa per dins, foc insegur.
I
fins la ment, que amb el teu nom s'omplia,
gairebé
riolera sense tu.
I
sense tu, que és curta la volada
del
meu goig! La mesquina flamarada
manca
d'ardor i s'apaga en un moment.
Perquè
tu n'eres l'ànima, ara absent.
I
entre el dia alià, una altra vegada,
vaig
per fondals d'etern enyorament.
XIII
TERRA
NATAL
Arrelar,
com un arbre, dins la terra:
no
ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre
els camps coneguts de cada dia,
veure
un cel faborable i diferent.
Mirar
com cau, quotidià, el crepuscle,
cada
cop renovant-me el sentiment.
Damunt
la terra nostra i estimada,
del
cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El
blanc record de la infantesa hi sura,
i
ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull
escoltar-hi aquest parlar que arriba
de
mot antic als llavis de la gent.
El
meu amor, la ferma companyia,
vull
somniar-hi, entre la mar i el vent.
4/4/13
Exèrcit Popular
En aquella època, i fins i tot molt de temps després, les milícies catalanes continuaven funcionant com al principi de la guerra. Els primers dies de la rebel.lió de Franco, les milícies havien estat creades precipitadament pels diversos sindicats i partits polítics; cada una era, essencialment, una organització política, que havia d'acatar les ordres del seu partit tant com les del Govern central. Quan, a començament del 1937, fou creat l'Exèrcit Popular, que era un exèrcit "apolític" organitzat segons el patró més o menys ordinari, les milícies de partit hi van ser teòricament incorporades. Però durant molt de temps els únics canvis que s'hi produïren van ser sobre el paper; les tropes del nou Exèrcit Popular no van arribar a l'Aragó, en nombre considerable, fins al mes de juny, i fins a aquesta data el sistema de milícies continuà imperant. El punt essencial d'aquest sistema era la igualtat social entre els oficials i els homes. Tothom, des dels generals fins als soldats rasos, cobrava la mateixa paga, menjava el mateix ranxo, portava la mateixa roba i fraternitzava en termes de completa igualtat. Si volies clavar un copet amistós a l'esquena del general que manava la divisió i demanar-li un cigarret, ho podies fer, i no se n'escandalitzava ningú. Almenys en teoria, cada milícia era una democràcia i no una jerarquia. Era sabut que calia obeir les ordres, però també era sabut que quan donaves una ordre ho feies de camarada a camarada, i no de superior a inferior. Hi havia oficials i sotsoficials, però no pas una graduació militar en el sentit habitual; no hi havia títols, ni galons, ni cops de talons ni salutacions reglamentàries. Havien intentat implantar en les milícies una mena de model vivent de la societat sense classes. És clar que la igualtat no era perfecta, però ho era molt més del que no ho havia vist mai enlloc i molt més del que m'hauria semblat concebible en temps de guerra.
Homenatge a Catalunya. George Orwell
Subscriure's a:
Missatges (Atom)