Intertextual

Mitjana

Una bona part de la nostra autoestima depèn de la nostra autoimatge, és a dir, de com ens veiem a nosaltres mateixos, com ens considerem. I la nostra autoimatge depèn bàsicament de la comparació amb el que considerem “normal” o “mitjà” en el món que ens envolta. Sóc alt o baix? Tinc bones o males notes? Tinc molts diners o pocs? La resposta a aquestes preguntes no és absoluta (com ens pensem) sinó que depèn totalment d'amb què ens comparem, d’allò que és “normal” al nostre entorn. Amb 1,80 metres d’alçada puc ser “normal” a Catalunya, baix a Suècia i alt al Japó. Amb la mateixa moto scooter puc ser “el rei” en una escola d’un barri on ningú té moto o un “pringat” en una escola d’un barri on a tothom li regalen la millor moto pel seu aniversari. La moto és la mateixa, no ha variat: el que ha variat és la meva concepció sobre el fet de tenir aquesta moto. Exactament el mateix passa amb preguntes com: sóc fort o feble? Sóc guapo o lleig? Tinc els pits grans o petits? Estic gras o prim? Tinc èxit “lligant” o no? El fet de sentir-nos millor o pitjor depèn en bona part d’on quedem respecte de la mitjana amb què ens comparem.

·*!*·

El primer que li va quedar clar a l'institut va ser que no només era petit sinó que també era el petit. En comparació amb la resta de companys de grup era baix i esquifit, i a més a més feia cara de bon nen, de manera que tothom el tractava com si fos una mena de desvalgut a qui s'ha de protegir. Algunes noies, sobretot les més grans, l'ajudaven en els estudis tot i que de vegades elles en sabien molt menys que ell; d'altres es preocupaven per com anava vestit, li deien fica't la camisa per dins i corda't la sabata, el pentinaven sempre que duia els cabells esbullats i compartien amb ell l'esmorzar. Només eren uns mesos més grans, però el tractaven com si fos el seu fill o un germà petit.

En principi, ser gros o petit no és un problema. De fet, en contra del que se sol creure, les dues possibilitats tenen inconvenients i avantatges més aviat similars. Tant uns com altres cridem l'atenció fins i tot quan el que voldríem és justament passar desapercebuts. A més, els que conformen la mitjana ens tracten sovint de manera diferent. Això sí, mentre uns solen inspirar respecte i temor, els altres despertem compassió i tendresa. Els que en són conscients se n'aprofiten a voluntat, com si es tractés d'un do natural o d'una habilitat apresa.

Però també hi ha la part dolenta, com ara quan algunes de les meues companyes m'abraçaven i jo em fonia amb la cara enfonsada entre els seus pits, petits encara. En recordo perfectament l'olor, d'una calidesa suau i neta, però no tant el tacte. De fet, sempre que intento evocar la sensació d'excitació que em provocava aquell contacte, sento també la culpa d'obtenir d'una manera enganyosa la satisfacció d'un plaer físic, encara que fos d'una manera innocent. O potser és per això mateix, perquè en el fons sé que no ho era tant, d'innocent. Almenys jo no, n'estic segur perquè la primera i totes les altres vegades que va passar, aquella i totes les altres nits, abans d'adormir-me al llit de l'habitació que compartia amb el meu germà petit, a les fosques i quan tothom dormia, em masturbava pensant-hi, amb el record encara fresc.