Dones d'aigua (literatura - mitologia)

És ficar-hi un peu i tastar la foscor, la boca plena i aspra la llengua de ferum d'humitat, de lloc tancat, clos i ferrat, de cau d'animals, i el pessigolleig al nas d'una pols que s'assenta sobre la gola i l'asseca avançant a cegues amb els braços en alt, presoner d'una por infantil, de no saber, de no veure res més que l'obscuritat absoluta enmig del no-res absolut. La gosadia de l'ignorant, cada passa un atreviment, cada moviment una decisió inconscient.

Fosca i por es fonen quan els ulls s'hi acostumen i comencen a destriar ombres, matisos grisos, volums i formes, distàncies en perspectiva, altitud i profunditat de camp, les dimensions i les coordenades necessàries abans difuses i ara concretes per poder localitzar la situació... d'on vinc, on sóc i on vaig... abans de triar el camí a seguir, atura i pensa com esquivar els obstacles que separen de l'objectiu final.
 
La cavitat s'eixampla en arribar al fons. D'un punt elevat s'escolen alguns raigs de llum entre les escletxes de les roques i la malesa. D'una de les parets laterals, en borbolleig suau, brolla aigua i regalima fins que s'acumula a la base en bassiots de formes circulars, ovals i el·lipsis com petits estanys on éssers diminuts prenen el bany nus. Neden, es capbussen, salten de trampolins improvisats, fan el mort surant estirats cara cap a dalt, s'esquitxen i s'encalcen els uns als altres entre rialles i corredisses, entre crits de veus agudes, de ressò metàl·lic contra el vidre.

Harmoniaduuhac

Les dones d'aigua (també dites encantades, aloges, goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana,^[1] figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

Les dones d'aigua prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda. Tenen llargues cabelleres daurades o pelroges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, que destrenades cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils o atrapades a les belles formes del seu cos, o també amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més de mil anys.

També a Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua. Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació.

La relació d'aquestes deïtats aquoses amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora: vetllen pels infants des que acaben de néixer, els eduquen i ensenyen a tenir voluntat d'heroi; però, de vegades els roben, se'ls enduen, per ensinistrar-los millor a sa manera. Tenen poders per guarir malalties, però també per ofegar i per fer perdre. Atrauen irresistiblement per amor, sedueixen fins als límits de la follia, fins a l'oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures. S'explica casos, en què han arribat a viure durant anys amb un marit que sabia, o no, que era una dona d'aigua, fent-se passar durant tot el temps com una dona normal i corrent, amb la condició de no fer alguna cosa que s'assenyala com a tabú. Si algun dia, l'home, es desfà del tracte, o l'incompleix per descuit, l'Aloja desapareixerà, i no la tornarà a veure mai més en la seva vida.

Característiques de les dones d'aigua

Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles les acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre sinuosos tuls transparents. Només una vegada a l'any, a la nit de Sant Joan que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que regnava en els temps originals, poden ser contemplades generosament pels ulls humans sense perill d'encantament.

Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és a la nit quan surten dels seus palaus, de dia es transformen en merles d'aigua. D'aquestes se n'explica en especial que tenen la capacitat de transformar-se en merles d'aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s'hi submergeix un estrany.

Es poden trobar a rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat i la vida, talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes.

Van vestides amb robes fines i riques i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Les dones d'aigua tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza. No coneixen la successió del temps i els costa molt d'aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana. Compten les nits i estan molt amatents a les fases de la lluna; s'exalten quan fa el ple. Dins dels seus palaus de vidre el temps té tota una altra dimensió: poden haver passat cents d'anys fora mentre sembla, qui ha aconseguit d'entrar-hi, que tot el seu somni ha transcorregut en una nit.

Respecte a les seves característiques psicològiques es podrien definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten malparats. Són extremadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins del bosc on elles s'amaguen ha sigut arrabassat a les profunditats per terribles xucladors i no se l'ha vist més.

Les Aloges tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle. Les que viuen en els rius s'anomenen ondines o nàiades, la dels boscos alseides, les napees de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumen a viure al mar. Les nereides gregues, malgrat ésser divinitats marines, tenen els mateixos trets que les dones d'aigua. Són donzelles molt boniques que viuen a un palau al fons del mar, rocallós per fora però esplendorós a l'interior, n'hi ha unes cinquanta que seuen en cadiretes d'or. Passen l'estona filant, teixint i cantant. Aquestes no gaudeixen de cua de peix com les sirenes. Així que les podríem definir com a dones d'aigua marina. Les aquàtiques tendeixen a agrupar-se en petits grups i defensen molt el seu territori.

Dates assenyalades

La nit de Sant Joan és la nit més màgica de tot l'any. És per això que moltes de les històries succeeixen durant el període d'aquestes hores plenes d'una llum de torxes i fogueres. També hi apareixen una sèrie de rituals populars, supersticions que parlen de l'encontre de les nimfes boscanes amb humans.

Tanmateix és aquesta la nit en què campen per on volen i es fan visibles als humans. Es diu que veure-les porta sort i felicitat, però és perillós pel fet de ser encantat per goges entremaliades.

Hom conta que uns fadrins de Viladrau van intentar agafar un vel que estava penjat vora les aigües d'un estany, coneixent que si el prenien serien benaventurats tota la vida, però quan ja el tenien entre les mans disposats a endur-se'l aquest s'estirà i s'estirà fins que els fadrins s'esporuguiren i entengueren que no el podien agafar. Quan el van deixar anar, aquest s'arronsà i recuperà la forma inicial.

Aquesta tècnica la utilitzen les aloges, cansades que els éssers humans més ambiciosos els agafin la seva roba. També procuren estendre la roba a indrets de difícil accés i l'envolten amb un filat que protegeix les seves teles, teixides per elles.

Malgrat tot, hi ha un desajust en aquesta afirmació entre diversos folkloristes, ja que, per regla general tots els éssers màgics, com ara les sirenes, aquesta nit perden tot poder encisador i els humans poden contemplar-los sense patir cap mena de perill, per tant sembla que la gent del Pirineu no s'haguessin pogut encantar essent la nit de Sant Joan. Per això es diu que aquesta nit és màgica. Joan Amades, en el volum III, que parla de l'hivern, ens diu que les dones d'aigua perden el poder la nit de Nadal, fet que aprova la concordança del propi autor, però es diu que és la nit de Nadal quan els éssers cobren poder i anar sol pel carrer pot resultar molt perillós en el cas de topar amb algun ésser mitològic català. Pel contrari, Joan Soler i Amigó al llibre "Mitologia catalana" i a "Enciclopèdia de la fantasia popular catalana" reafirma la teoria que les dones aquesta nit no poden encantar els mortals, com també ho diu Jan Grau al seu llibre "La Nit de Sant Joan".

Justament és per la revetlla de sant Joan que les dones d'aigua es poden veure a un poble de la comarca de la Garrotxa. La nit de sant Joan és "La nit de les dones d'aigua" a Sant Joan les Fonts, una nit màgica on les dones de les nostres fonts apareixen al riu Fluvià, sota el pont medieval. A les 22.30 h aquests éssers fantàstics es fan visibles als nostres ulls en un entorn únic. El poble de Sant Joan les Fonts cada any a la mateixa hora dur a terme un espectacle de dansa i teatre o es representa la llegenda de les dones d'aigua catalanes per a tots els públics.

A la nit de Sant Silvestre sí que és perillós trobar-se-les.

Les dones d'aigua en la literatura catalana

Jacint Verdaguer, a Canigó, realitza un interessant i bell retrat de les encantades filles i vassalls de Flordeneu, al so de clarins i de corns, quan van difondre la nova de les noces del cavaller Gentil amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d'Engolansters i totes les altres dels estanys i de l'ample Pirineu. L'una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell, l'altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces. El poema Canigó ho explica perfectament; parlen les dones d'aigua com la goja de Ribes o la de Banyoles.

Víctor Català, a la novel·la Solitud va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre l'oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.

Font: Viquipèdia - Dona d'aigua

La dona d'aigua

n temps llunyans l'hereu de la masia de Van Blanc quedà adormit sota una alzina carregada d'anys.

De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament :

«Si l’aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l’aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc».

El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s’ho va pensar més i se n’anà cap al gorg d’on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s’emmirallava a l’aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n’enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d’aigua». El noi va estar-hi d’acord. Es casaren i foren molt feliços.

Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l’esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d’aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.

D’aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s’anomena «la dona d’aigua».