Escric en una llengua estranya. Els seus verbs, l'estructura de les oracions de relatiu, les paraules amb les quals designa les coses antigues -els rius, les plantes, els ocells- no tenen germanes en cap altre indret de la Terra. Casa es diu etxe, abella erle, mort heriotz. El sol dels llargs hiverns, eguzki o eki; el sol de les suaus i plujoses primaveres, també eguzki o eki, com és natural. És una llengua estranya, però no tant.Nascuda, diuen, en l'època dels megàlits, sobrevisqué, llengua tossuda, retirant-se, ocultant-se com un eriçó en aquest indret que ara, gràcies precisament a ella, molts anomenem País Basc o Euskal Herria. No obstant, el seu aïllament no fou absolut: gat és katu; pipa és pipa; lògica és logika. Com conclouria el príncep dels detectius, l'eriçó, estimat Watson, va sortir del seu cau i va visitar molts indrets, i sobretot Roma.
Llengua d'una nació diminuta, llengua d'un país que no es veu en el mapa, mai va trepitjar els jardins de la Cort ni el marbre dels edificis de govern; no produí, en quatre segles, més d'un centenar de llibres: el primer el 1545; el més important el 1643; el Nou Testament, calvinista, el 1571; la Bíblia completa, catòlica, pels volts de 1860. El son fou llarg, la biblioteca breu; però en el segle vint, l'eriçó es va despertar.
D'eriçó petit a eriçó mitjà o gran, deixo ara la companyia d'Aresti, Mitxelena i altres i publico aquests contes, fins ara escampats, gairebé inèdits, o inèdits del tot, en català, la llengua dels Riba, de Pla i de Fuster, de Parcerisas, Palol, Pàmies i Monzó, i de Moncada, i de Vinyoli, i de Martí i Pol; Canvio, doncs, de veu, de ciutat, de casa, de companys de prestatgeria, de lectors, de mans, i és així com torno a començar, aquesta vegada a Barcelona.
