Lupe Vélez

En aquest cas cal recordar com a exemplar el suïcidi de Lupe Vélez, una actriu mexicana que va viure a Hollywood, on se la coneixia com The Mexican Bomb. L’actriu va ser cèlebre als anys trenta. Les males llengües diuen que, més que pels seus dots d’actriu, pels embolics amb Gary Cooper, Johnny Weissmuller i d’altres.

     Un dia, Lupe Vélez va decidir suïcidar-se. Primer va triar la data més adient. Arribat el dia, va fer que li portessin a casa cent cistelles plenes de flors. Casa seva era una d’aquelles vil·les baixetes, d’un estil arquitectònic entre mexicà i moresc, en què, segons la mitomania, vivien en aquella època tots els actors. Lupe Vélez hi va fer anar el millor maquillador i el millor perruquer de Hollywood. Un cop empolainada, es va posar un vestit de lamé daurat i les millors joies. Es va fer servir el sopar al menjador. Un sopar per ella sola, a la llum de les espelmes. El menú: una selecció de plats mexicans, abundantment especiats, picants. Quan va haver acabat, va ordenar als criats que es retiressin. Va pujar al dormitori, on l’aire era a aquestes altures embafador per les dorzenes i dotzenes de rams de flors que envoltaven el llit. Es va prendre un tub de Seconal, es va ajeure damunt del cobrellit, espectacularment brodat, va adoptar una postura estudiada i va esperar la mort.

     Vet aquí una manera charmante de dir adéu a la vida, estil gran drama. Tot i que, en honor a la veritat, s’ha de dir que el suïcidi de Lupe Vélez no va acabar de la manera refinada que havia previst. La suma del Seconal, la fragància irrespirable de les flors i les espècies del sopar li va provocar una reacció inesperada. Quan feia estona que s’havia ajagut, Lupe Vélez es va despertar de sobte amb nàusees, es va llevar i va anar correcuita cap al quarto de bany. No va aconseguir aguantar-se prou, però, i abans d’arribar a la tassa del vàter va començar a vomitar sobre les rajoles de marbre. El vòmit la va fer relliscar i es va esberlar el crani amb el lavabo.

Extret de l’article “Barbitúrics” del recull Tot és mentida, de Quim Monzó. Quaderns Crema , 81. (pp. 7,8 i 9)

artificis