Reflexió del dia (2)

Entrevista a l'historiador Josep Fontana

(3 respostes a 3 preguntes)

És útil recordar això en un moment en què, en el terreny de la història, s'ha produït una anada de pèndol que tendeix a donar importància només a l'anàlisi del discurs, de les representacions, de les formulacions, i a oblidar per complet els problemes reals, que, en darrer terme, són els que hem d'explicar. És necessari doncs, predicar aquest realisme, en un món on es veu que no era veritat el dictamen optimista d'alguns que deien que després de la caiguda del Mur tot el que ens vindria seria felicitat i prosperitat. És evident que les coses no són així i que quan una gran part del món, pobra, és cada dia més pobra en relació a una alta part del món que, possiblement, és cada dia més rica. Hem d'intentar explicar això i no quedar-nos amb el que diu algun neoliberal, que la pobresa és purament una invenció conceptual de les anàlisis de les Nacions Unides. 

És un capitalisme amb un caràcter diferent. El pes de les empreses sobrepassa cada cop més el que era tradicionalment el pes dels estats. No només perquè moltes d'aquestes empreses són transnacionals i no estan sotmeses a cap estat, sinó perquè algunes d'elles són més riques i més potents que alguns estats, cosa que presenta un pervenir complex. Estem acostumats a viure en una societat on, a través d'un parlamentarisme basat en un sistema electoral que se suposa que tria els representants més identificats amb els interessos de la gent, es podia lluitar per coses tan essencials com els drets socials de la població. Ara, en canvi, el ciutadà normal sent una impotència total davant les corporacions que potser decideixen com serà la seua vida. El ciutadà no té cap mena de participació, ni en l'elecció dels dirigents d'aquestes empreses ni de la línia d'actuació que seguiran. Aquestes grans empreses decideixen pel seu compte que disminueixen treballadors -tant se val si guanyen diners o no- per guanyar més calers, i actuen sobre l'estat de manera que erosionen cada vegada més els serveis socials que la gent ha guanyat mitjançant llargues lluites polítiques. 

En realitat els estats són els primers que han pres iniciatives de privatització que en molts casos estan donant resultats desastrosos. Al Regne Unit, per exemple, la privatització dels ferrocarrils va significar un empitjorament del funcionament dels ferrocarrils i un augment dels accidents ferroviaris i dels descarrilaments, perquè les vies ara estan molt menys cuidades que quan eren de l'estat. A mi, em sembla que l'amenaça de retrocés i pèrdua de l'educació pública, la sanitat pública i el sistema de pensions són coses que haurien de fer pensar la gent, que hauria de tornar a revifar vells eslògans de lluita, encara que sigui amb noves maneres d'organització, que potser no tindran a veure amb es sindicats o els partits tradicionals.

Extret d'"El Temps", núm. 893 (del 24 al 30 de juliol de 2001)