Contacontes

Evoca un paisatge. El record que en té. Si és de dia o potser de nit. Si bufa el vent, si lluu el sol o potser el cel és núvol i plou. Ho fa sovint, però no n'és conscient, ni tampoc del fet que s'ha convertit en una mena de recurs habitual quan es decideix a començar un relat. S'ha acostumat a establir d'entrada una sèrie de coordenades espaciotemporals per configurar-ne el marc, si no real almenys realista, a partir del qual poder dedicar-se a explicar el què de la història. A continuació, en un lloc i en un temps ja determinats, situa personatges, generalment pocs, que caracteritza amb un parell de trets per poder-los identificar, només els imprescindibles. 

Aquesta mena d'hàbits els inclou, però, dins dels avantatges. Escriure també és qüestió de mètode. Ser ordenat, planificar qui què i com, saber dosificar la informació necessària per suggerir més que dir. Ser intens i no badar, perquè cada paraula compta, fins i tot les que es fan servir per desviar l'atenció d'allà on convindria posar-la. L'espai, escàs, i el temps, breu, són l'essència que determina la característica principal del gènere. Recorda les 3 ces, el lema que fan servir per presentar el taller d'escriptura creativa on imparteix el curs de narració breu des de fa potser vint anys, segurament més, però com són tots iguals, els cursos i els aspirants, no en recorda cap. Ni tampoc els noms, perquè són moderns i se li fa difícil retenir-los. 

Solen ser joves amb molt bona voluntat, que han llegit Borges, Bukowski, Pirandello o Txékhov, i es pensen que en realitat no deu ser tan complicat, això de crear un món literari i vides de ficció fruit de la imaginació. No pensen en l'esforç. No hi cau ningú, en el treball, en la dedicació, en les hores de revisió, en els dies davant d'una pàgina en blanc, en les correccions, en les diferents versions, ni en l'obsessió en què es converteix tot plegat quan el que es vol és, més que publicar i vendre milions d'exemplars, més que fama, diners i satisfer ego i vanitat, acabar escrivint allò que es voldria llegir. És aquesta i no cap altra la prova que en certifica la qualitat, de qui escriu i del que s'escriu. 

Com era? Ah!, sí, ara no se'n pot oblidar. Inauguren el curs amb un discurs a l'aula principal. Comença amb veu greu i estil provocador. Condensació, Compressió i Concisió. Escrites en majúscules, per remarcar-ne la importància de totes, de la primera a la darrera, sense jerarquia d'autoritat, sinó en pla d'igualtat. Escriure-les amb K, com va suggerir un antic company del departament didàctic, li va semblar una vulgaritat. La Correcció era és i serà una de les qualitats a considerar, una ce implícita en qualsevol que vulgui aspirar a un mínim de dignitat si es vol dedicar a l'art literari, perquè la llengua, els mots combinats, són els maons, la pasta, el formigó, els fonaments de l'obra, després ja vénen els altres elements que acaben de compondre l'estil personal, però només són simple decoració. Escriure bé, primer que res, és escriure amb correcció. Tothom, si hi insisteix, troba l'estil. Però no tothom n'és capaç, segurament perquè comencen enganyats, amb males premises i consells d'experts en tot, amerats de lletres, perduts entre pàgines de paper, i convençuts en la il·lusió que no hi ha res més fàcil que escriure. 

Harmoniaduuhac