Dos
traus a l'infinit
Les
circumstàncies importen poc, simplement són les que són. Quan tens
setze anys, vas a l'institut, ni destaques ni t'enfonses, només
sures i aguantes l'equilibri, i ets més aviat tallat i
t'automargines perquè saps que si tu no ho fessis ho farien els
altres, no és que no t'importi res, però s'hi acosta bastant. No és
exactament apatia, desgana i menfotisme, sinó una barreja densa i
bruta com el vesc, que se t'aferra i et xucla l'interès com una
paparra. I mires i escoltes. Observes tot el panorama. Perceps
algunes coses, n'intueixes d'altres i n'ignores la major part. I
t'atures un moment perquè necessites pensar. Si em fa cas em
tallo i si no em deprimeixo. No sé què em passa, ni perquè sento
el mateix mal quan m'ignora que quan em provoca. T'esforces
per acollir cada invitació velada com un flaix, sense atendre cap de
les interpretacions que llisquen sobre el límit, però més tard
ressona un tic sense temps per al tac, i ja torna a ser al cap,
empeny amb tanta força que fa recular qualsevol altra idea que et
mantingui el pensament ocupat, o si més no distret, o almenys
assentat. El somriure als ulls.
Aixeques una tanca al teu
voltant, que et serveix d'escut protector o d'arma ofensiva, segons
convé. I et poses
cada dia una disfressa i una màscara diferent perquè ningú no
sigui capaç d'entendre't o simplement conèixer-te. Crees un
personatge entre enigmàtic i asocial, que repèl la contra amb
indiferència, que atrau més per oposició que per semblança.
Sembla càndida però és múrria. Té la mirada viva,
oscil·lant. I s'ajusta la samarreta estirant cap amunt dels
tirants... treu pit i s'inspecciona per sospesar què és el que
amaga i què està disposada a mostrar. Tot sense adonar-se que, quan
ho fa, se li marquen els mugrons. Esperons
que acuiten l'ànima, fiblades als sentits, signes d'alerta a
l'assalt del pensament colpit, enrevoltat, encrespat. No
és que vulguis fixar-te, és que no vols evitar el que et fa sentir.
El ble de cabells que s'aparta en descobrir-se el coll cau esquena
avall, llis i espigat com el blat. No se'ls pentina, que li
agraden més esbullats. No és
que no t'arreglis, és que tries la roba que et fa sentir còmode,
com la corretja amb la sivella polida i les botes de canya alta i
estreta, la cadena pengim-penjam d'un costat dels pantons grisos
arrapats i la samarreta negra que es confon amb la nit. La nit sense
lluna, amb un sol estel, roig i puntat, que ens acull fins que trenca
l'alba.
Sergi
Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada