Escric culalmar. No sé per on corre la xiqueta, segur que va darrere de tota la resta; com que és la més petita, compleix les ordres dels grans. En totes les fires fa la mateixa calor que s'enganxa perquè no corre ni una gota d'aire i en aquesta zona la humitat es fa notar. Tot això duc al cap, que no em puc llevar de la boca aquesta manera de parlar ni de dins del cervell els pensaments clarobscurs, les idees travessades, l'angoixa i tota la càrrega de convenciment i responsabilitat, d'ordre establert fixat per la rutina, les cosetes del dia. Ara, de fet, m'han començat a interessar les estreles. I vinc fins aquí per mirar-les de nit.
Escric culalmar, negant-me l'aigua i encara sense assedegar. Ens riem de les rissagues, de la mànega en forma de fibló que fa baixar els núvols per lliscar sobre la superfície moguda de la mar. Les serralades, com onades, fetes aigua, amb l'aroma salpebrat de la Mediterrània, sangloten a les roques perforades, s'enfilen platja amunt fins que la sorra se les engul. Mentrestant la lluna somriu encara; és mitgera i del teu color preferit. Sobrevoles tots els meus pensaments, d'una manera o de l'altra sempre hi ets present. L'aigua i la seua mida, la mesura de cadascú. Per a mi potser és petita i gran per a tu. Les preguntes que fas i que no sap respondre ningú, només jo i tots els llibres que he llegit, les paraules que he vist, els camins oberts i els corredors que s'han eixamplat en desenvolupar la imaginació, històries de tots els colors, personatges de ficció que assumeixes com a reals perquè sabem que s'acaben quan es deixa de somiar.
Sergi Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada