Sessió doble

Es desperta encara de nit amb la sensació d'haver dormit en pena. A mesura que es deixondeix les restes d'un somni inquiet s'enfonsen en la fosca del subconscient. Falten pocs minuts perquè soni el despertador. La rutina horària domina les seues constants vitals des de fa temps. El seu cos s'ha acostumat a un cicle del son sincronitzat amb el ritme vital quotidià, com si ell només hagués d'executar les accions que algú altre li dicta. Desperta. Aixeca't. Camina.

Davant del mirall del quarto de bany es palpa la cara, les galtes, la barbeta, resseguint els ossos de la mandíbula amb els dits com per a assegurar-se que res no s'ha mogut de lloc. Badalla i obre l'aixeta, es frega els ulls, para les mans fent cove fins que són plenes d'aigua, es renta la cara, s'eixuga amb una tovallola i amb un dit i molta cura es lleva una lleganya d'un llagrimal. Torna al dormitori. Tria la roba de l'armari i es vesteix a les fosques.

Desdejuna a la cuina, assegut en un tamboret i recolzat en una taula petita, quadrada i de fusta, on hi té la cafetera, el fruiter i els tovallons de paper. N'agafa un per torcar-se la boca, s'acaba d'un glop el que li queda del cafè, s'espolsa les molles que li han caigut a la falda i s'aixeca per recollir i deixar el plat i la tassa a la pica. Obre l'aixeta i deixa rajar l'aigua uns segons. Abans de sortir de casa, s'assegura que duu tot el que necessita: la cartera, les claus, el mòbil, la il.lusió i les ganes de treballar.

Baixa al garatge en l'ascensor i aprofita el temps del viatge per fer-se l'últim repàs davant del mirall. S'inspecciona la roba per si hi té alguna taca, s'estira les mànigues i s'allisa el pit de la camisa passant-hi el palmell pla. Obre els ulls i es mira tan de prop que es pot veure en el reflex de les ninetes, petit i fosc, com un fantasma indefens que sent un sobresalt pel sotrac de l'ascensor en aturar-se. Puja al cotxe, posa la clau al contacte i engega. Espera a la rampa de sortida que la porta s'obri del tot. Surt a poc a poc, parant atenció al pas dels vianants per la vorera.

Engega la ràdio. Amb el comandament instal.lat al lateral del volant fa avançar el dial fins que sona música. Apuja el volum. Segueix el ritme picant amb els dits sobre el volant. Xiula algun fragment de la melodia de la cançó i acompanya a duo la cantant quan es repeteix la tornada. Avança un cotxe que no passa de 60 en una recta sense rasant. El conductor és un vell amb ulleres de cul de got que va enganxat al volant i tirat cap a endavant, com si esperés una corba tancada o un senyal d'alerta imminent.

Quan enfila el carril d'acceleració per entrar a l'autopista el sol pinta els núvols i els fa visibles, de nit s'intueixen només perquè tapen els estels. La línia d'horitzó perd consistència, desdibuixada per l'efecte lluminós dels primers raigs. La llum enfoca el cel, que va del color ataronjat al malva gairebé blanc, com difuminat, i el blau pur que més amunt s'enfosqueix, barrejat amb el que queda de nit i amb els estels que encara lluen distants.

El fet perd la qualitat d'extraordinari quan ens hi acostumem, com l'efecte de les addiccions quan la tolerància ja no ens permet gaudir-ne plenament, sinó que el plaer minva fins que s'esgota i desapareix, però no la inquietud ni l'estripada violenta del desig a la boca de l'estómac. L'espectacle del dia quan comença li provoca el mateix efecte que el de quan acaba, com si el nus fos la pausa entre els moments realment importants.