Correspondència

La carta és, ara, al fons de la paperera, feta bocins. Podria recompondre-la, tornar a unir-ne tots els trossos com si fos un trencaclosques. Però no em cal. Me la sé de memòria. Si volgués reescriure-la no em caldria fer res més que demanar al meu cervell que me la tornés a dictar. Però no ho vull. Encara no sé si ho vull. És per això que, després de llegir-ne l’última paraula, l’he estripada amb ràbia i l’he llançada. L’he convertida en paperí perquè em cal l’alegria que he perdut i que ja no sé com recuperar. O només perquè no sé què vull i què no vull.

     Ja res no em farà content. Cap cosa no em farà feliç. Ni tan sols tinc la certesa de voler tornar a sentir-me’n. Ara no. Potser demà o despús-demà. Però ara no en tinc cap ganes. En aquest moment l’única cosa que desitjo és sentir-me com em sento. Desvalgut i atabalat. Perdut i aclaparat. Trist i trist. És per això, també, que ja no em ve de gust llegir res que no sigui trist, ni escoltar cap cançó ni cap paraula que no siguin tristes; de manera que ja no llegiré, ni escoltaré música, ni pararé atenció al que em diguin.

     I quan els ulls em desobeeixen i fixen la mirada a la paperera, fits en aquest munt de papers que fa poc n’eren un de sol, m’he de contenir per no llançar-m’hi a sobre desesperat, com un famolenc sobre el menjar. M’he de resistir per no recuperar el que ja he decidit que vull oblidar sense més convicció que la que m’ha encomanat la ràbia i el despit sobtats, per no entrebancar-me en aquest obstacle que he decidit que puc esquivar amb una finta ràpida, per no caure en aquest pou contra el fons del qual  he decidit que no vull tornar a esberlar-me el cap mai més.

     I tot ho dic sense força, amb un fil de veu del tot inaudible, que ningú més no pot escoltar perquè només sona dins del meu cap. I tot ho dic amb pensaments, perquè sóc incapaç de dir-ho amb paraules, perquè no goso sentir-ho. I tot ho penso sense creure-m’ho, sense entendre-ho, sense voler-ho.

     Estimar algú més que a tu mateix costa moltíssim. Però quan ja has arribat a aquest extrem costa molt més oblidar aquest algú. El cervell i el cor, i tot el cos, se t’hi han acostumat. I és trist saber que només una ferida molt més grossa i profunda farà que oblidis l’altra ferida. Més que trist és fotut, perquè és una espiral sense fi. Després d’una, una altra. I així sempre. I, tot i que sempre només són dues síl·labes i sis lletres i sembla poca cosa, és una paraula llarga i pesada, tant com milers d’encluses apilades una sobre l’altra i totes sobre mi.

     Així i tot, encara tinc la ràbia, aquesta fiblada revestida de ressentiment que em crema per dins i que em fa serrar les dents, i inflar el pit al màxim, i fer força amb l’estómac, i tancar els punys perquè els artells es tensen i despunten com ganivets. Copejar l’aire, però, només em cansa. Ha estat llavors que he entès què és el que em cal. M’ho ha fet saber un odi cec que m’ha encegat, i un sentiment brut i salvatge, de fera engabiada i apallissada, i un pensament que m’ha fet reviure i sortir de casa disparat,  baixar les escales saltant els esglaons de quatre en quatre i córrer fins al Passeig de les Flors per comprar la rosa roja com la sang que m’he penjat a la solapa de la jaqueta fent-ne passar la tija per un dels traus. És per això que he obert bé els ulls, he fet via amb pas àgil i he somrigut a una dona que caminava al meu costat i que m’ha mirat la flor, m’ha mirat a mi, i m’ha retornat el somriure.

     I també és per això que, ara, dels bocins que hi ha al fons de la paperera, d’aquesta carta feta miques i del que hi havia escrit, no me’n queda ni recordança. 

Sergi Espanya Verger