Tots els camins

Piazza Rigattiere

És petita, però sembla ampla perquè és ovalada i els edificis que la circumden són baixos, de dues o com a molt tres plantes, de línies mediterrànies mesurades, amb terrassa cara al cel, balcons i finestres obertes al carrer, amb les façanes emblanquinades amb calç; i com que el sol cau pla i li pega de ple, el ressol l'encega. Per això ha d'aclucar els ulls i mirar mig de gairell, com esforçant-se. És llavors que la veu.

És jove, però sembla gran perquè té el cos desenvolupat, els malucs de contorn sinuós clàssic, les cames llargues, els pits tendres i els cabells llargs i llisos, que li cauen avall, sobre el ras dels muscles i sobre el desnivell dels omòplats, del color ros del blat a punt per segar; i com que el sol cau pla i li pega de ple, el ressol l'encega. Per això ha d'aclucar els ulls i mirar mig de gairell, com esforçant-se. És llavors que el veu.

Fa estona que he deixat d’escoltar les paraules del meu amic. Seu en un banc de pedra, sota l’ombra d’un ullastre, i jo plantat al davant. Em sembla que, de tant en tant, encara faig que sí amb el cap, per donar-li a entendre que l’entenc, però no és veritat, ara mateix ja no em preocupa què li hauria d’aconsellar perquè t’he vist i ara ets tu qui m’ocupa tota l’atenció.

Fa estona que he deixat d’escoltar el que m’expliquen les amigues. Seiem sobre un mur baix, amb les cames penjant, a recer del sol sota uns xiprers llargs com espelmes, els troncs la cera, i les branques i el ramatge la flama. De tant en tant encara somric per fer veure que segueixo el fil del que em diuen, però no és veritat, ara mateix ja no em preocupa què hauria de contestar perquè l’he vist i ara és ell qui m’ocupa tota l’atenció.

T'aguanto la mirada sense parpellejar, sense que el somriure se'm despengi dels llavis. Em sento els batecs al pit, bum-bum pic-pic, sota la pell i la carn, ben endins, mentre penso què t'hauria de dir, mentre camino cap a on ets i em planto davant de tu.

Ens mirem, encara. Cap dels dos no vol cloure els ulls per si en tornar a obrir-los l'altre ha desaparegut, per si la plaça, els edificis baixos que la circumden, el sol que ens encega i tu es fonen, per si en realitat somiem. 

Somriem, encara. No fos que un gest esquerp ens faci perdre l'interès, l'atreviment d'aguantar-nos la mirada, directa i clara, sense cap paraula, descobrint-nos l'ànima a través dels ulls, mostrant-nos com som. Nus.

Pensem, encara. No consentirem que una mala paraula precipiti el final d'aquest inici. Les triem conscientment. No deixarem que l'atzar jugui amb el nostre destí, ni que la sort o la dissort ens esborri el desig, ni que res ens impedeixi emprendre el camí que em du a tu i et du a mi.

-Ti amo -dius.

-T'estim -dic.

-Sergi Espanya Verger-