En pujar al terrat, abans d'alenar, em trobo bossetes* caigudes del niu. Encara no volen, però xisclen desesperades perquè fa temps que no mengen. Tenen fam i la força suficient per fugir-me de les mans quan provo d'agafar-les. Hauré de llençar-les a la teulada, però se m'ocorre empapussar-les primer, en acabat ja les enviaré a una mort segura, perquè és segur que no sobreviuran. Aguantaran un parell de dies més arrecerades davall d'una teula, esperant que la mare les trobi, però no se'n sortiran. Deixaran de xisclar quan morin d'inanició. Les molles de pa amerades de llet que els donarem seran l'últim que menjaran.
Però en comptes de la veritat, et faig creure la fantasia. No et dic el que penso, sinó el que m'invento. Les llençaré de bon braç, amunt fins a la teulada, desplegaran les ales i les batran per esmorteir la caiguda sobre les teules. Fent saltirons, arribaran fins al niu, on la mare les esperarà amb el bocí ple, i s'estranyarà quan refusin el menjar que els ofereix perquè han quedat fartes de llet i pa. D'aquesta manera aconsegueixo la teua millor cara, sentir-te riure, picar de mans i saltar d'alegria veritable i convençuda. Feliç en la mentida, com qui prefereix les flors de tela a les naturals perquè no es marceixen ni moren, ni tenen vida ni la perden.
* al meu poble diem bossetes de les cries de pardal caigudes del niu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada