Cops

No és que em vulgui aprofitar d'un tòpic per justificar-me, però no em fixo mai en els detalls. Almenys no fins que són tan evidents que deixen de ser detalls. Després em passa que he de refer el camí, reconstruir fets i fer casar totes les peces que havia deixat de qualsevol manera al subconscient. És per això que sovint em sorprenc, perquè la bena no em cau dels ulls fins que el fet insinuat transmuta en descarat. Però llavors és massa tard. Ja he rebut el cop. Del nas em raja un fil de sang, tan densa i roja que m'espanta. Potser el tinc trencat. Me'l palpo amb cura per no fer-me més mal. El pinço amb dos dits i el moc amunt i avall i de costat a costat per comprovar que tot continua al seu lloc, ferm i ben soldat, sense fissures. Em sento el gust de la sang, que ja degota de la barbeta i em taca la camisa. M'imagino les dents i la llengua ensangonades. Em tapono un nariu pressionant l'aleta amb un dit i bufo fort pel que queda obert. Després d'un l'altre. M'escuro la gola i escupo. Començo a refer-me'n. Aixeco el cap. Fins ara tenia els ulls clavats a terra pel temor de tornar a enfrontar-me amb els teus. No és que no m'interessin els detalls. Seria genial poder percebre'ls com tu ho fas, perquè m'estalviaria situacions violentes com aquesta. Però no puc. M'ho he proposat després de cada cop. Cada vegada que ho he intentat he cregut que ho aconseguiria fins que, de sobte, rebo un altre cop que em fa saber que encara sóc com era, que no ha canviat res, que res no canviarà fins que siguin els meus artells i no els teus els que quedin tacats de la teua sang i no de la meua.

Sergi Espanya Verger