Constel·lació Δ

  α

Obre els batents de la finestra. Mira fora. Puja a l'ampit d'un salt. S'hi asseu. Calcula la distància i es despenja aguantant tot el pes del cos amb les mans fins que els peus queden a un metre de terra. Es deixa caure i flexiona les cames per esmorteir el xoc.

El camí és estret, i en alguns trams gairebé desapareix envaït per l'avanç de les plantes de sotabosc. Serpenteja entre pins, savines i ginebrers. S'hi ha d'anar alerta per no topar de cap contra alguna de les branques que el travessen a mitja altura o ensopegar amb les arrels que sobresurten de terra. Ressegueix el contorn de la mar com un passeig natural que s'hauria de recórrer sense presses, aturant-se ara aquí i més endavant allà per gaudir de les vistes.

S'arrauleix a dins d'una roca en forma de closca, es deixa abraçar, a recer de tot mal, i mira i pensa amb la línia d'horitzó entre cel i mar al davant. Ordena els problemes, separa les preocupacions principals de les secundàries. S'examina la consciència, sospesa les idees i posa nom als sentiments. Destensa el pensament. Encén el foc intern. Afluixa les cadenes. Eixampla l'ànima ara que no sent cap límit. Es despulla. S'allibera. S'enfila...

- al terrat -

Un xipolleig sobtat fa bocins la superfície llisa de la mar. Algú braceja. Treu un braç, el flexiona replegant-lo cap a endarrere, l'estira mentre l'avança, l'enfonsa i s'impulsa amb una braçada ampla que esquitxa primer cap a una banda i després cap a l'altra. Es capbussa. Passen uns segons fins que torna a sortir. Es fa el mort. Sura estirat panxa amunt encegat pels raigs del sol de primera hora. Riu prou fort com per sentir-lo.

* * *

No ho dubta i salta. S'enfonsa, però de seguida comença a bracejar. S'impulsa amunt amb la força de braços i cames. No pot perdre temps. Surt a la superfície. Mentre recupera aire gira sobre si intentant localitzar-lo. Durant uns instants, tem que ja sigui tard i que s'hagi enfonsat i no torni a surar, però en tombar cap a l'esquerra l'alerten moviments de braços i esquitxos. Neda en aquesta direcció sense temps de recordar que la trajectòria de la braçada hauria de fer-la més ampla i compassar el ritme de braços i cames, i tenir en compte la respiració.

Quan hi arriba se'l carrega sobre el pit, procurant que la boca li quedi en alt, fora de l'aigua. El treu. L'arrossega per l'arena. Comprova el pols i la respiració. Més per ignorància que per convicció es decideix a fer-li la reanimació cardiopulmonar. S'assegura que les vies respiratòries no estan obstruïdes, li palpa el pit tractant de cercar el punt on fer les pulsions. Un, dos, tres, quatre... respira... un, dos, tres, quatre... respira... I així fins que estossega, es gira a un costat i solta un parell de glopades.

Es mig incorpora fins a quedar assegut. Respira amb dificultat i per la manera de mirar sembla desorientat. És estrany, però no se'l veu mica espantat. Com si estar a punt de morir ofegat només l'hagués afectat d'una forma física, sense arribar a ferir-li l'ànima. Està exhaust, al mig del pit li ressona un xiulet agut cada vegada que inspira, però el gest de la cara, la seua mirada, no reflecteixen cap tipus d'espant, sinó que són el fidel retrat de l'harmonia, com si els trets de la seua fesomia sumessin les notes justes d'una melodia lenta, pausada, esllanguida, gairebé beatífica, com angelada.

-Estàs bé?

-...

-Ja ha passat el perill. Ara cal que et tranquil·litzis.

-Em noto cansat i tots els músculs dels braços i de les cames sense forces de tant d'esforç inútil. I el pit em fa mal quan respiro. Hi sento com una fiblada que em puja per dins des de la base de l'esòfag fins a la gola, com si hi tingués un tros de vidre. Segurament és per la sal, aquesta mar en té molta, quan surts després de banyar-t'hi i t'estens al sol per eixugar-te, el salobre et cobreix la pell, i si et llepes en fas gust, de vegades fas gust de patates fregides.

-I al cap, hi notes cap mal?

-Veus l'aigua de la vora? És tan clara que deixa veure el fons. La llum la travessa sense dificultat. Cap corrent l'enterboleix. Pots observar els peixos. Ara mateix em sento així. Capaç de pensar amb trellat. Les idees flueixen amb llibertat perquè no sento la necessitat d'amagar-les davant de ningú.

-Tens raó. És estrany.

-Gràcies.

-No cal que me les donis, qualsevol altra persona hauria fet com jo.

-Ho sé. T'agraïa el fet que em donessis la raó.

-Parles com un boig.

-Sento com un mareig físic, com un vaivé que em gronxa el raonament, però el tenc tan ben fermat al fons, amb dos caps, un més alt i l'altre més baix, que no suposa cap distracció. Ho veig més clar que mai.

-Ets boig.

-...

-Em dic Mar.

-Jo Hac.

Sergi Espanya Verger