Maig

Anam a maig

Acabem d'encetar maig i l'aigua encara és freda. Només gosem mullar-nos els peus. Passegem per la riba. Tu camines distreta, amb els ulls clavats a l'horitzó, més enllà d'una boia groga que reposa sobre la superfície plana de la mar, i de la gavina que planeja en descens i s'hi posa, i del llaüt que hi ha amarrat; mentre jo cerco petxines que el vent i l'aigua fets ona han polit. N'hi ha de llises que lluen al sol.

Cap vent faria volar cap de les banderes que pengen del capdamunt dels pals, alguns torts, altres drets i tots alts, com parracs de colors apagats, esclarits per l'efecte del vent i l'aigua fets pluja molesta. La mar és calma, com una bassa d'oli, lluenta allà on els raigs del sol hi peguen de ple. El ressol t'encega i et protegeixes els ulls amb una mà de visera. M'he acostumat a mirar-te a contrallum, des de baix, com agenollat, la teua silueta retallada per la llum en contrapicat.

No fa vent, però no goso desplegar els braços pel temor d'enfilar-me tan amunt i de no saber com baixar-ne. Només de pensar-hi se'm desperta l'instint, que aparta de mala manera la docilitat. Recupero l'actitud a mesura que perdo la vergonya. Si ets prop, res no em fa por. Traspasso la línia, doncs. T'abraço, t'agafo en braços, et duc endins, fins que l'aigua ens tapa. Com més fondo, més salat el gust dels petons.

Sergi Espanya Verger