Llibertat

Terrat llibertari

Som lliures?

No. Però tampoc no podem deixar d'intentar ser-ho. És una paradoxa, una contradicció, una doble imposició. Estem obligats a no ser lliures (per incapacitat), però també estem obligats a cercar la llibertat, a cobejar-la, a desitjar-la sense haver-la experimentat plenament, només un tast i ja en som addictes (per instint, per naturalesa, de manera innata). Ens passa el mateix que amb el llenguatge, naixem amb la capacitat de desenvolupar-lo, tenim tot el que necessitem per desenvolupar-lo, els òrgans fonadors i també els receptors, però estem incapacitats per desenvolupar-lo com a individus, necessitem la col·lectivitat, la societat, sense el plural el singular s'anul·la, perd vigorositat, capacitat, perd la possibilitat de desenvolupar la pròpia llibertat perquè és personal, individual, i la societat no l'acompanya, sinó més aviat el contrari, el coarta, limita la seua llibertat. La meua llibertat acaba on comença la del veí, però el necessito per desenvolupar-la. Allò que em fa lliure també em limita la llibertat. Viure en societat. El problema més gros, però, és el tipus de societat. I la solució potser és tan simple i la tenim tan prop dels ulls que no l'enfoquem: la societat es compon d'individus, i per tant, convé que en siguin molts, els individus que entenguin la llibertat dels altres no exactament com un límit infranquejable, porta barrada amb pany i forrellat, sense possibilitat de pactes, diàlegs, reconsideracions, avenços o retrocessos, sinó com una invitació a la concòrdia, a la comprensió mútua, a una alliberació comuna, col·lectiva però no igualitària, sinó respectuosa amb la diversitat. Per a tu és així, per a mi és aixà. I tot sense fer cap mal. Perquè la llibertat ho val. Totes les llibertats personals, íntimes, individuals, no limitades per les dels altres sinó enllaçades, no enfrontades sinó comprensives. És així que aconsegueixo el lloc que necessita la meua ànima quan necessita eixamplar-se, i quan les meues ales necessiten desplegar-se, i la meua mirada necessita vista llarga i la meua actitud la lliçó de l'horitzó. Tu m'entens?

"El futur ja no és el que era."

"L'anarquia és la més alta expressió de l'ordre."

Sergi Espanya Verger