Balcons negres

M'examino la consciència. Em centro en un tema. L'estudio. Penso què en penso. I què en pensen els altres. Penso la llibertat. L'educació. El significat de tot plegat. I arriba primavera. Balcons negres amb sines tendres. I se'm fonen totes les resistències. Una altra contradicció a assumir, un altre límit que m'impedeix ser feliç. Hauré de tornar a estellar-me els artells, cada cop un trau fins que no en quedin més que encenalls. És l'alè vital de l'instint contra la percepció racional de la situació. O ets tu o sóc jo. El contorn més delicat per la fosca de la nit emmarcat. La pell, la llum i els colors saturats de contrast. Tot fa un esclat. És temps de samarretes de tirant, d'ensenyar la veta dels sostenidors. N'hi ha que no en duen i se'ls noten els mugrons. Balcons negres són la primavera.

Balcons negres el paradís perdut dels camins abandonats en fer el primer pas, la pèrdua de cada decisió, el resultat de triar. Balcons negres jo en l'altra direcció. La pols a les sabates que m'enduc de la cruïlla. No obeir cap senyal de prohibició, ni la tanca el filferro les pues, tantes cadenes com cadenats, i els ponts caiguts i les naus cremades.

Balcons negres, si pogués, tornaria a començar. 

 

Sergi Espanya Verger