Ficcionariat

Blai

Han passat quinze anys. Tota la vida si en tens quinze; mitja si en són trenta. A aquesta hora de la nit no hi ha ningú pel carrer. La llum dels fanals públics ha canviat el color, abans era groga i ara és blanca, més lluenta, de consum més eficient i de vida més llarga. Passa una cosa semblant amb la casa que m'he aturat a mirar. Ara la façana és blanca i polida, i abans era grisa, nafrada per crostes i clivells. Li han arrencat la cara vella i li n'han posada una de nova. L'han pintada, li han canviat els marcs de les finestres, les reixes, la porta; l'escaló de l'entrada ara és de marbre i el tros de vorera que ocupa és de rajola rústica. L'han haguda de reformar en algun moment d'aquesta mitja vida que fa que vaig anar-me'n.

M'he assegut al rastell de la vorera d'enfront, amb les cames estirades, l'esquena un poc revinclada enrere i les mans clavades a terra, de suport. És i no és la mateixa. Per l'aparença no l'és, però les parets i els envans, les bigues i els pilars, els fonaments, el terrat i l'espai buit entre tot, són els mateixos. El fons és el mateix. Només s'ha posat una màscara. Ha mudat la pell com ho fan les serps, però el verí encara és dins. Com m'ha passat a mi.

*

Primer es perd la vergonya i després la por. Si s'hi insisteix, s'hi arriba. Cal saltar tanques, esquivar paranys, saber triar, desfer uns quants nusos i tallar xarxes que embullen l'enteniment, rebentar portes d'una coça, cavar fins que el ras quedi més amunt dels ulls, fins que la terra cobreixi les parpelles. Cal fregar amb força i paper de vidre si es vol una nova forma de mirar. Cal llimar la configuració sobreafegida sota la qual hi ha enterrada l'ànima. Cal polir la lent fins que quedi tan neta que la veritat es reflecteixi als ulls, només mirant.

*

Els lladrucs d'un gos desperten els dels veïns. De sobte, la quietud i el silenci de la nit se'm fan evidents. Fins ara, els sentia com un marc que delimita l'espai on sóc, complements circumstancials que no destorben ni fan cap nosa. Ara els trobo a faltar. La cridòria dels gossos és com un toc d'alerta que acaba en lament, primer estrident, però després trist, com el plor d'un nadó.

Fa quinze anys, era de nit, quieta i silent, i els gossos érem nosaltres i els laments la nostra culpa. La façana era l'antiga i, tot i que feia fred, deixàvem la porta del terrat sempre oberta perquè la música acompanyés les converses al ras. La música arribava dalt cansada, però nosaltres no ens rendíem fins a la matinada. A prop teu, el fred m'abrigava, el cansament m'aguantava.

Contra la por que algú es fixés en alguna mostra d'afecte susceptible de ser malinterpretada: una carícia, la manera de mirar, els colzes junts, una abraçada o agafar-nos les mans, i ens descobrís massa tendres o encantats, teníem la cuirassa de la inconsciència. Llavors no era cap excusa, sinó la veritat. Per a nosaltres, estimar-nos d'amagat, com un secret, presos de sentiments contraris, ferits per la culpa i el corc del remordiment desfent-nos la consciència, era com la nit, el complement de la nostra circumstància, el marc quiet i silent de quan érem naturals, sincers, innocents.

*

L'espera, el dubte, el primer impuls, recórrer el tros que ens separa, deixar de mirar-te per tancar els ulls i cercar-te els llavis a cegues, assaborir-te, tocar-te la llengua amb la llengua, intentar no xocar les dents, respirar, separar-me, obrir els ulls per veure si t'agrada. Si no se n'ha fet mai cap, costa, però els que segueixen no cal provocar-los, el gust que ha deixat el primer els esperona. Els petons es fan sempre en plural.

*

No sé si em convé aixecar-me i anar-me'n. Potser els lladrucs han despertat algun veí i em veu i creu que he fet alguna malesa, perquè a aquesta hora de la nit pels carrers només hi van els que s'amaguen; i perquè per això els tenen a casa, els gossos, perquè els fa sentir-se segurs saber que un animal capaç de matar a queixalades una persona els vetlla somnis i malsons Però mentre dubto els gossos callen, primer uns pocs, després la resta. Llavors torna la tranquil·litat i jo em torno a tranquil·litzar. El silenci i la quietud em conforten l'ànim i la possibilitat d'anar-me'n s'esvaeix, em cau als peus i rodola carrer avall fins que es fon amb la nit.

Centro la vista i l'atenció. El terrat està com el recordo. Fins i tot hi ha la mateixa porta de sortida, vella i rovellada. Com que des de baix no es veu si no t'hi fixes, no hauran cregut necessari canviar-la per una de nova. Per evitar que es tanqués, hi vam posar un còdol enorme i pesant a la base. Ningú no va saber mai d'on havia sortit aquella pedra, qui l'havia pujada a força de braç fins al terrat, però tothom estava segur que, abans que nosaltres hi arribéssim, no hi era.

*

T'agafo una mà i estiro fort perquè em segueixis, per no deixar-te temps a dubtar, perquè ho necessito. Abans de sortir, em faig el distret perquè ningú s'adoni que m'enduc un dels esprais, el roig, dels que hem fet servir per pintar les bombetes. M'endevines la intenció i rius. Començo jo... ”L'amor encobert és com la brasa de foc... i acabes tu... que per dins la cendra crema.”

*

Sergi Espanya Verger

Quin tebi pler

Quin tebi pler l'estimar d'amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç

i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Joan Salvat-Papasseit