Llegir és sexi

Érase

Em desentenc de tot. Me'n vaig d'on sóc. Decideixo desviar-me, abandonar el camí i el destí on acaba per encetar-ne un altre. Res no m'hi obliga. Ho faig pel gust.

Hi entro. No necessito perdre el temps repassant prestatgeries i mostradors. Sé què vull i sé on és. Penso que està bé que aquesta mena de llibres els hagin col·locat just a l'entrada. Al rebedor em trobo amb Bradbury, Cortázar, Delibes, Monzó, Murakami, Orwell, Rodoreda. La majoria en edició de butxaca, la més assequible. Als que diuen que els llibres són cars els hauria de caure la cara, la cartera, el mòbil 3G de 300 euros i la seua puta ignorància de vergonya. Però si una cosa els manca, de l'altra en tenen el cap ple, és a dir, buit. Agafo el que necessito. Els bons no arriben a 10 euros (des de 8'50 fins a 9'95); la resta és palla (borumballa), best-sellers estandarditzats, manuals d'autoajuda i molta comercimerda que s'enfila més enllà dels  20 euros (des de 19'95 fins a 25). I tot plegat en una societat que confon preu i valor. N'hi ha que creuen que tot té un preu, i que el preu és l'expressió màxima del valor. Són els mateixos que abans, els de llegir és car. Llegir és esforçar-se i és pensar, és sentir i emocionar-se, voler saber com acabarà, viure les vides que no s'han viscut, connectar la imaginació i fer volar coloms. És alliberador. De vegades és un joc i d'altres un repte. I no és fàcil. Però cal tenir en compte que la facilitat o dificultat d'una activitat qualsevol és proporcional al grau de satisfacció que se n'obté en realitzar-la. Com més costa, més bon gust fa la recompensa. És com aquella divisa de Picasso: Jo faig l'impossible, perquè el possible ho fa qualsevol.

-I jo no sóc qualsevol -hauríem d'afegir-hi tots.

Acabo la reflexió. Em torno a centrar en l'obligació. He de comprar un llibre per regal. Em passejo amunt i avall. Repasso prestatgeries i mostradors. Llegeixo títols, noms d'autor/a, alguna nota editorial de la contracoberta, algun fragment a l'atzar. Miro els preus. Valoro la traïció. Sospeso el que em costarà assumir una altra contradicció. Tinc el discurs preparat i em convenço que el benefici que n'obtindré supera en valor la rebaixa d'una premissa. Exterioritzo el que sento. Em noto les idees a la pell. El llibre que acabo d'agafar em crema les mans. El deixo on era, però de mala manera, com si fos fet de foc. Discuteixo amb mi mateix. Des de fora no s'aprecia res, però per dins tots els dispositius d'alerta salten un rere l'altre. Una barreja espessa de decepció, pèrdua i consol m'assalta l'ànima. El dubte, però, em dura un minut. Imaginar-me el teu somriure en desembolicar-lo m'ha vençut la raó. Torno a agafar el llibre que t'agradarà a tu, i que jo amagaré en algun racó fosc d'un dels prestatges més alts quan ja no recordis que l'has llegit. És trist, però és així. Som (no tothom ni sempre) el que llegim.

D'una altra revolada, esquivant mostradors, prestatges i curiosos que fullegen les novetats editorials, em planto davant del taulell. La dependenta atén una clienta. Li embolica un llibre per regal. I de sobte apareix. Em passa per darrere, finta la seua companya i diu alguna cosa que no sento, que només intueixo gràcies al fet que allarga les seues mans i em pren els llibres que duc a les meues. I somriu.

La seua veu no és exactament dolça, però les paraules que diu sí. De vegades la tonalitat adequada torna agradables paraules malsonants, però en ella es produeix a l'invers, la dolçor de les seues paraules li entendreix la tonalitat de la veu.

-Són per regal? -demana.

I mentre li dic que sí penso en el que li hauria de dir. Em distrec. Amb la cartera a la mà m'encaro de nou amb un pua inesperada que m'esquinça la seguretat amb què he conclòs el debat. Torno a dubtar. És per això, perquè estic un altre cop tractant d'evitar que algú prengui mal, que no m'adono que encara no ha començat a embolicar-me els llibres per regal, sinó que se m'ha quedat mirant amb una expressió d'incertesa càndida i sol·lícita, com tot el que diu, com tot el que fa.

-No, no... Aquests són meus. Aquell és el de regal -reacciono.

-Uff!, ja es veia que no podia ser. És una barreja massa estranya. Aquest no és que sigui dolent, però aquells són...

-Sí. I mira que m'he tallat i he renunciat a Camus.

-Aquí tenim un grup de lectura. Ara llegim Tòquio Blues de Murakami.

-És molt bo. A mi m'ho va semblar. Encara que conec gent a qui no els va acabar de convèncer. El troben depriment. I en part tenen raó. Però potser els deprimits són ells, no el que llegeixen. En tot cas, crec que és un autor que tothom hauria de tastar, almenys una vegada, i si no t'agrada, doncs no cal que repeteixis. És dels que arrisca, almenys una mica, sense passar-se'n. M'agrada el seu estil. I el tipus de personatges que crea.

-Sí, hi estic d'acord. I el regal?

-De vegades has de fer esforços per no trencar-te la cara tu mateix. El regal no és per a mi, i per tant, no és a mi a qui m'ha d'agradar. Així i tot, reconec que em rebenta tirar els diners. Em fa sentir còmplice d'un atac al bon gust literari. Ho entens?

-Ho entenc. Tampoc no és que escrigui malament. L'autor és guionista de televisió i bé, és entretingut. Però els altres són d'un altre estil. No casen amb aquest. En comptes de distreure't i de desviar l'atenció amb banalitats, et planten davant dels ulls el que realment importa. No desconnecten el pensament, sinó que l'activen. No enganyen, fan pensar.

I continua. Diu tot el que penso i penso tot el que diu. Però tu d'on has sortit?, em plantejo, però no li ho dic. Simplement pago el que dec i m'emporto el que ja és meu. Me'n vaig convençut que tard o d'hora ens tornarem a veure. I parlarem.

Sergi Espanya Verger