Mateixa madeixa 1 (literatura - conte)

1

A plena llum del dia el sol es fon i el món s'acaba. Cau a plom desmaiat, però a un pam d'estimbar-se de tos contra terra, aconsegueixen entomar-lo al vol en l'aire. El cullen de les aixelles, l'aixequen a pes mort i acceleren el pas, apressats pel temor que els provoca no saber què li passa al seu company.

Agafades cada una d'un costat, l'estiren amb força endavant obligant-lo a avançar, com bèsties de tir i càrrega. Les cames li han defallit i arrossega els peus abandonats enrere, amb l'esma perduda i la consciència vençuda, lliscant sobre l'empenya i la puntera de les sabates noves, que estrenen la goma fent-la xiular contra el poliment dels taulells del terra amb un xerric agut que irrita l'oïda.

De camí ha reviscolat en intermitent, sense acabar de centrar els ulls en res concret ni dir paraula que s'entengués, però s'ha tornat a perdre entre la fumera fosca que li enfosqueix la vista amb el vel de l'ombra. Les articulacions li cauen balbes, com juntures de titella, i el cap li penja sense suport, amb el coll fet una molla endoblada.

En arribar davant del mostrador de recepció, demanen d'urgència zelador, infermera, un metge. Es miren amb espant, encara inconscient, amb regalims de suor que li recorren la cara, avall fins al coll, mentre esperen ajuda amb precs i súpliques perquè qui sigui els assisteixi. Necessiten descarregar la responsabilitat sobre una altra espatlla qualsevol.

Els el prenen de les mans i se l'enduen passadís endins tan ràpid que ja ni recorden les cares dels qui se l'han emportat assegut en cadira de rodes, tot i que els encalcen corrent darrere de les seues bates blanques fins que travessen una cortina gruixuda de plàstic i opaca que els barra l'accés amb un senyal de prohibit el pas estampat en vermell i blanc. Es tornen a mirar, encara amb temor però també amb un gest d'alleujament natural a la cara. Almenys ara l'atén personal qualificat.

Després d'un moment prudent per pair el trasbals, la recepcionista se'ls dirigeix amb un to neutre i reposat per passar-los el formulari que han d'emplenar amb les dades del pacient. Responen de peu, recolzant-se sobre el mostrador, sense ganes, amb el cap embotat per l'angoixa que han patit i encara amb el neguit ficat a dins del cos.

Contesten de manera aleatòria, ara una ara l'altra, amb alguns dubtes que resolen amb consideracions generals i probablements de compromís. Quan la fitxa és completa la lliuren i s'arxiva. Com que no saben cap a on tirar, miren a totes bandes desorientades, fins que la recepcionista les acompanya a la sala on podran esperar.

-Què ha passat?

-No ho sé, hòstia! Me l'he trobat tirat allà, en terra, amb els ulls en blanc i un caramull de bromera sortint-li de la boca.

-Però com...

-Llavors t'he trucat, perquè no responia. La mare que el va parir! Ni tan sols sabia si encara respirava o ja era mort! M'he espantat!

-Què s'ha pres?

-I jo què putes sé, tia!

-Tranquil·la. No volia...

-No sabia què cony fer! Li he enganxat l'orella al pit per veure si el cor li bategava. I ho feia fluix i a poc a poc, com si se li hagués d'apagar en aquell moment. I llavors t'he trucat perquè vinguessis. No sabia a qui li ho podia demanar. S'estava morint davant de mi. Sabia que sou amics. Que estudies Medicina. I jo no podia fer res més que esperar que es morís.

-D'acord, calma't. Es recuperarà, ja ho veuràs. Has fet bé d'avisar-me, però jo també m'he espantat.

-Sí, t'he vist la cara quan has arribat.

-M'he trobat amb un panorama que no m'esperava.

-Ni jo tampoc.

-I no tens ni idea de què li ha pogut passar?

-No. Ja t'ho he dit. Me l'he trobat així, que no responia, com un cos sense consciència, sense moure's ni parlar. Ni tan sols mirava enlloc. Tenia els ulls com girats.

-Podria ser alguna mena d'atac. Potser epilèpsia.

-No en tenia ni idea, que fos epilèptic.

-No dic que ho sigui. A mi tampoc me n'ha dit mai res, però és una possibilitat. Pels símptomes s'hi assembla bastant.

-Ha sigut terrible, veure'l d'aquesta manera.

-També podria ser que fos una intoxicació. Alguna cosa que ha menjat o s'ha pres. Per això t'ho he preguntat abans.

-No ho sé.

-Saps si prenia drogues?

-Potser sí, encara que no ho sé del cert. No l'he vist mai penjat, però és probable que begui i que s'hagi col·locat alguna vegada. Ja saps, té vint anys.
-Sí, tens raó.

-Quan ens diran alguna cosa?

-Li faran proves i anàlisis. Hauran d'esperar els resultats per analitzar-los. Passarà una bona estona, però no t'amoïnis, saben el que fan. Ara només podem esperar.

Harmoniaduuhac 

ONEQ