Meeting Point
1
L'home entra. Passeja d'un costat a l'altre de la sala
d'estar d'un pis, moblada seguint un estil modern i minimalista: cadires i
taula llises, de color blanc farinós; un sofà de tres places entapissat amb un
material plàstic, de color roig encés i lluent, amb els reposabraços amples,
rectangulars i negres; un quadre allargat a la paret del fons i una làmpara de
peu. Fa passos llargs però ràpids amb les mans enfonsades a les butxaques del
pantaló. Fa la impressió d'una tisora tallant el terra. De tant en tant s'atura
uns segons, treu la mà dreta per aguantar-se la barbeta, i l'acaricia com qui
es fa un massatge a les temples com a pas previ abans d'encarar-se amb una idea
que el capfica. Sembla que repassa mentalment algun tipus de parlament, se'l
recita mentre el pensa, i quan s'atura és perquè ha perdut el fil o perquè
alguna frase no acaba de fer-li el pes i creu que convé introduir-hi un canvi.
Per la manera de vestir: pantaló, jaqueta i sabates negres, camisa blau clar i
corbata blau fosc; per com es mou i per la postura que adopta quan s'atura a pensar
amb més deteniment, hom diria que és una persona acostumada a parlar en
públic, davant d'un auditori, una espècie de conferenciant o orador, un
professor universitari o un actor de teatre, algú preparat per no tenir
vergonya i autoconvençut que és capaç de mirar als ulls quan parla i esperar
que siguin els ulls dels altres els que esquivin els seus. Capaç
d'imposar-se i convèncer només amb paraules i gestos.
Home: (parlant-se a si mateix) Sóc
bona persona. No he fet mai mal a ningú intencionadament. Treballo més dels que
m'exigeixen. Valoro l'amor, l'amistat, la felicitat, i l'esforç que suposa
aconseguir-ho. Pago els impostos que em reclamen, arreglo com puc el que es
trenca a casa. Estimo els fills i la dona més que a mi. Tinc la fitxa neta, mai
no he comés cap falta ni delicte. Deixo passar els vianants que esperen al pas,
sempre em cordo el cinturó i indico la direcció amb els intermitents. Acabo
d'aprendre els primers acords de guitarra de la meua cancó preferida i al maig
començo un curs de fotografia, m'he comprat expressament una càmera bona, que
enfoca automàticament o de forma manual i capta la llum a intervals, a poc a
poc o amb pressa. Però ara mateix jo no tinc cap pressa. Visc la vida
assaborint alegries o engolint decepcions. Tinc alguns moments bons i d'altres
de dolents. Dels uns en gaudeixo i de la resta n'aprenc la lliçó per no
repetir cap error. I encara he de complir amb els deutes assumits: la hipoteca
immobiliària, de tots i de tot una assegurança, i les carícies, abraçades i
besades que encara he de fer, i les que encara he de sentir, i les paraules que
no he dit i les que no he sentit. Si sempre he sigut l'excepció, per què ara
no? A més, quan vingui al cel serà per viure millor del que vivia. Tu m'entens?
2
Sala blanca, una broma espessa simula que el terra són
núvols. Al bell mig s'alça una porta reixada de dos batents, feta de ferro
forjat, polit i daurat. L'heura s'enfila per alguns dels barrots i rajos de
llum encegadora s'escapen del que es dedueix que ha de ser l'interior cap al
que s'ha de suposar que és l'exterior. Davant de la porta, custodiant-la, hi ha Sant Pere: cabells i barba llargs i canosos; túnica blanca, amb
les vores boiroses, que li cau dels muscles fins als turmells i desprén una
lluentor càlida. Calça sandàlies de pell sense sivella i al voltant de la
cintura duu una corretja ampla d'on li pengen unes claus. Criden l'atenció
perquè són molt grosses, polides i daurades com la porta que custodia. Una mica
més enllà, gairebé arraconat, hi ha l'home, d'empeus, l'esquena recta, els
muscles alineats i la mirada alta. Planta cara.
Sant Pere: (amb veu greu i rotunda, un
pèl seca) Comença que t'escolto.
Sergi Espanya Verger
Ses Margalides
(Santa Agnès - Eivissa)
Pla de Corona
(Eivissa)
Es Vedrà
(Sant Josep - Eivissa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada