No necessito
pujar més alt, des d'on sóc diviso la línia de mar, el perfil de la serra i la
baixada suau de la vall. A costat i costat s'estén a clapes el verd de pins,
savines i ginebrers. Sento l’oreig i piuladissa de pardals, la carícia càlida
del sol de matí i l'olor dels mobles del saló de ca l'avi. Ho analitzo millor i
veig que no pot ser. Hauria de sentir-ho diferent. Just a l'inrevès. Oposat
diametralment. Les sensacions, però, no es trien.
Se m’instal·la l’enyorança i ja no puc
pensar res més. Cap llum m’alerta de l’esclat que ha de venir i quan el
sento ja m’ha colpit. Se’m fica dins. Inhalo fondo pel nas, i enceto amb pas
indecís el tall obert a la roca seguint una senda mal traçada, que es perd
entre rimolls i tarteres, de còdols i llosetes, d’humitat i verdet sobre parets
fredes. Més endins descobreixo una veta, un trau d’argent en una de les parets
m’il·lumina el
camí, i avanço decidit.
En sortir, miro
les pedres que he recollit. Em quedo les que lluen al sol. Les altres les
llenço de bon braç, i rodolen i aixequen petits núvols de pols roja de terra
seca carena avall.
Sergi
Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada