Little Rebel Angels

Àngels Rebels

Dilluns

(8:00)

Fa fred, de manera que han quedat a l'espai que hi ha entre les portes d'entrada a l'institut. Allà dins, almenys, no hi entra el vent. Com que en són tres, cadascuna és alhora el costat i el vértex d'un triangle. Se saluden en veure's i riuen en mirar-se. S'escolten les unes a les altres. Parlen entre elles de les seues coses. Es demanen consell i n'ofereixen. Són amigues, la classe d'amigues que es vol tenir, les que diuen les veritats senceres i si han de mentir ho fan a mitges, sense maldat.

Repassen l'horari del dia. Jo a primera Català. Nosaltres a darrera, però el tenim demà. Ara ens toca Socials. Una diu genial, les altres dues que mal. Comencen a preparar el guió per a la reunió d'extraescolars amb els alumnes que van al viatge de fi de cicle. Han de coordinar l'organització d'una festa per recaptar fons. Triaran responsables, els assignaran tasques, resoldran tots els dubtes i ja estarà. Només disposen del temps del primer esplai, 15 minuts, i hauran d'anar al tall. Han escrit en un full la informació més important i n'han fet còpies per penjar-ne una en cada aula de 4t. Que ningú digui que no ho sap.

(13:05)

Esmorzen durant el segon esplai. Endrapen l’entrepà amb la gana de qui tarda a satisfer-la. Caminen àgils, fent-se confidències entre mossos, amb el bocí ple, gairebé sense deixar-se temps a recuperar l’alè.

-Prefereixo Jonhy Depp. –comença Mar.

-A mi el que m’agrada és Sergi López. –diu la seua Rosa.

-Una mica massa ple, no creus? –li retreu una.

-Sí, potser una mica massa... però així i tot encara m’agrada. –reconeix  l’altra.

-El meu... –parla Drama.

-Luis Tosar. (Rosa i Mar se li avancen i ho diuen a l’unison).

-Sí, sempre.

-Sempre. (Ho repeteixen Rosa i Mar, també a l’unison i forçant l’expressió feliç, amb cara i ulls de bones nenes).

Riuen totes. Continuen caminant. La sirena és a punt de sonar i encara els queda mig entrepà per menjar. Acceleren el pas i les mossegades. Van cap a classe. Entren a l’edifici per la porta principal, pugen dos trams d’escales fins al primer pis i s’aboquen a la balconada per guaitar què fan els que encara són pel de baix. Quan veuen passar els professors es diuen adéu fins després. S’envien petons. I ho fan pel gust, no per l’obligació.

(15:05)

Es retroben a la sortida. Mentre esperen que les vinguin a recollir, comenten les classes, els deures, si han tingut algun examen, com de carregada se’ls  presenta la tarda. Això i allò. Una té classe a l’acadèmia d’anglès, una altra assaig amb el grup de teatre, i la darrera ha d’acabar d’esbandir-se els núvols que li enteranyinen l’enteniment, i autoestimar-se i riure més.

Sergi Espanya Verger