Plaer a terminis

Per començar

Sóc un desastre i ho sé. Torno a fer tard tot i que m'he llevat prest. Quan hi arribo, he de tocar a la porta i demanar permís per entrar. M'invento una excusa que em serveix de disculpa. Mentre vaig a seure al meu lloc tothom em mira en silenci. Puc sentir les seves mirades clavades al cul.

M'ha costat més de mitja hora decidir-me, he hagut de regirar l'armari de dalt a baix, l'habitació ha quedat feta un desastre i m'he empassat amb indiferència fingida les cares que han posat el papà i la mamà en veure'm, però no em resigno i rebo la primavera en faldilla curta.

"Les notes de color destaquen sobre els fons grisos i el perfil en ressalta la presència, i si és negre els intensifica, els dota de volum, llavors se'n pot arribar a notar la consistència. "

Mentre parla, es mou d'un costat a un altre i gesticula amb els braços, dibuixa formes en l'aire i ens les hem d'imaginar. Du texans de camal estret foscos i samarreta vermella. No acabo d'entendre'l, però m'agrada seguir les seues explicacions amb atenció. La passió que li posa al que diu em provoca un efecte gairebé hipnòtic.

 

seguici

Faig una ullada al meu voltant. La major part de l'auditori continua endormiscat. Em fixo en Carapeix, que dorm amb la boca oberta. Ha deixat reposar un segon el cap sobre la motxilla i s'ha quedat torrat. I en el pervertit d'en Marc, que encara em mira. El seu desig és tan viu que sento la seua mirada com una carícia que em ressegueix les cames des de la puntera de les botes fins al límit de la faldilla.

M'agraden totes, l'he sentit dir quan fa rotllana amb els amics i parlen de noies. Es fan els valents, vantant-se de fantasies que expliquen com si fossin fets consumats, però tothom sap que només són fanfarronades. Estic convençuda que el dia que una noia se'ls planti al davant es cagaran a les calces i sortiran corrents.

"Combinar diferents tons d'un mateix color, dels més foscos als més clars, és una bona manera de crear la sensació de profunditat. Així com en la música els silencis o en la literatura les pauses, els..."

Sona la sirena i m'aixeco automàticament, sense temps de pensar. Actuo obligada per l'instint. El desig exhibicionista em fa perdre la prudència. M'alliso la roba passant-hi el palmell pla i d'un cop de cap em col·loco els cabells. Avanço fent esses entre taules i cadires fins a la porta. Sóc la primera de sortir. Tothom em mira el cul.

d'una banda

Em llevo les braguetes tancada al lavabo. Les fico dins de la bossa de l'esmorzar i li faig dos nusos rabiosos. Ho amago tot al fons de la motxilla. Tanco la cremallera de la motxilla i l'ensumo com un ca per comprovar si encara se'n sent l'olor. Obro la porta d'una puntada. Surto a passejar. Baixo les escales saltant esglaons perquè les vores de la faldilla es despleguin i volin. Necessito que em toquin el sol i l'aire, però no sento cap dels dos, només sento que camino més lleugera.

Vaig a veure les amigues. Sempre seiem al nostre banc. Nosaltres no ho hem dit mai, però tothom dóna per fet que és el nostre. Parlem de llibres i de pel·lícules, dels companys, dels de casa, de com va vestit avui el de Dibuix, del temps que fa i que ens agrada el sol però no quan fa massa vent, com el dels darrers dies. Torna a sonar la sirena. Ens aixequem i ens diem adéu. Ningú no s'ha fixat en la taca humida que he deixat a la fusta del seient del banc. Només de pensar-hi m'ha tornat a passar.

No m'hi puc quedar. No així. Em sento bruta tot i que he tornat al lavabo i m'he netejat. Aquesta vegada en tenia els engonals xops, de flux calent. Penso la manera d'anar-me'n sense topar-me ningú. Espero en silenci que no se senti res. Obro la porta a poc a poc i surto. El passadís és buit i també les escales, que baixo gairebé de puntetes i arrambada a la paret, com algú que ha comés un crim i fuig. Travesso la porta de sortida amb l'ai al cor, sense atrevir-me a mirar endarrere, esperant un crit que m'obligui a aturar-me, recular, justificar-me i avergonyir-me.

de l'altra

Aprofito que he acabat de revisar unes làmines per fer un descans. De sobte sento l'ambient carregat, com si l'atmosfera concentrada entre les quatre parets del despatx em pesés al cap i a les espatlles. Necessito aire net, però en realitat només penso en fumar.

Abans de sortir m'asseguro que duc el tabac i l'encenedor i em poso la jaqueta. Fa sol, però el vent no para des de fa dies. La primavera ha començat complint fil per randa el que se n'espera: temps variable, sol i núvols barallant-se a intervals i ruixats curts que només banyen els carrers fins que el vent els eixuga.

M'entretinc un parell de minuts parlant amb un company que m'he trobat a la cafeteria (quan fumo m'agrada prendre cafè). M'explica que fa dies que se sent abatut, com si el cos no li respongués. El cambrer, que segueix la conversa des de l'altra banda del taulell, li recomana algun complex multivitamínic, però el que necessita el meu company és deixar de pensar per poder descansar.

Mentre passejo carrer amunt i avall, entre pipada al cigarret i glop de cafè, xiulo. M'he hagut de cordar la jaqueta botó a botó perquè l'aire fresc traspassa el cotó de la samarreta. El vent s'endú el fum abans que me'l pugui engolir. No sé per què fumo, em pregunto mentre busco recer per tornar a encendre el cigarret. Mig amagat rere una soca, la veig sortir.

ensems

La voluntat d'ignorar qui em crida em dura un segon, pas i mig, i m'aturo però no em giro. Li conec la veu, però no he pogut captar d'on ve. Miro als costats, encara sense atrevir-me a moure'm. Repeteix el meu nom, aquesta vegada més fort, com si dubtés si el sentiré o no, i de cua d'ull percebo una figura que surt de darrere d'un arbre. Moguda per l'instint, faig un salt a un costat.

Es disculpa per haver-me espantat. Només tractava d'arrecerar-se del vent per poder encendre's el cigarret. El vent bufa com arremolinat i no se'n pot preveure la direcció. No tenia cap intenció de sobresaltar-me, però veure'm sortir a aquella hora li ha semblat estrany. Només es vol assegurar que no em passa res de dolent.

No em pregunta si estic bé o què passa que me'n vaig tant d'hora. Tot i que m'esforço a mantenir-me serena perquè no noti res, em mira com qui espera una explicació raonada. Però no se m'ocorre cap excusa passadora. Només aconsegueixo dir de manera entretallada i gairebé xiuxiuejant que me n'he d'anar.

Em sembla que somriu per evitar que se li escapi una rialla. Abans de mirar-me fixament, acluca els ulls, com si ajustés l'objectiu. La seua mirada em traspassa i es perd en algun punt allunyat dels dos. M'imagino què pensa. Si és que dubta mentre sospesa una a una totes les possibilitats abans de decidir-se. No goso moure ni un múscul. No fins que amb un gest de la mà em dóna a entendre que me'n puc anar.

Sergi Espanya Verger