Resposta al caos

Començo amb una derrota, incapaç de plantejar d'entrada l'interrogant important, el que necessita una resposta enrevessada. Que les circumstàncies decideixin per mi em fa sentir vulnerable. Actuo d'esma, sense interessar-me pel que faig o si ho vull. Una vegada més em quedo sense poder de decisió i tot ho deixo en mans d'un destí en què no crec. Que l'atzar et sigui favorable, diria Kavafis, i el viatge llarg i ple d'aventures. He arribat al límit del que puc tirar endavant amb el temps de què disposo, amb les forces que em queden, amb les ganes apagades, l'instint aixafat i el cos atordit. 

Escolto Transmission de Joy Division. Ballo sola amb els cascos posats. Segueixo el ritme amb els ulls tancats. Apujo el volum. Provo de perdre els sentits per no haver de sentir-ne cap, però no me'n surto i sento que se'm fon l'ànima, soterrada per milers de paraules eixordadores, d'obstacles insalvables, de tantes baules com és feta la cadena que em lliga i m'arrossega, que m'obliga a seguir els passos d'altri perduda en una espiral que em xucla i m'estira des de baix i cap a baix, com un mort ofegat del qual depén que l'embarcació aguanti l'oneig, sol contra l'assot del vent, o que es deixi perdre i se l'endugui el corrent que arriba des de més enllà de la línia que posa límit a cel i mar.

Sona Irresistible Force de Jane's Addiction. El temps s'atura i l'atmosfera perd consistència. Desaparec a l'abric d'una nit que només percebo retallada en el marc de la finestra. Penjada del llindar, miro fora. Escolto el vent, m'arriba l'olor del mar, amb la llum somorta de la lluna en tinc prou per resseguir una fina línia entre pins i mates de sotabosc. És el camí. Em despenjo, esmorteeixo el cop flexionant les cames així que els peus toquen terra. Camino fins arribar al terrat.

Descending Angel de Misfits m'acompanya. De mica en mica recupero l'actitud. La vista llarga i l'espai entre el temps em permeten eixamplar-me, fer una ullada allà dins, cap al buit, per sospesar com és de profund el mal, i de quina manera me'l puc guarir. M'aplico el remei necessari quan desplego les ales. Aquesta nit torno a guardar les portes de l'infern. Em crec el que sóc, que ho puc tot, que si em pressionen aguanto com una molla, però que després surto rebotada, com una bala. Em veig capaç de matar dracs, d'empaitar fantasmes i fer-los fugir, d'alliberar els somnis de monstres, d'empunyar l'espasa i de no embeinar-la per res, de lluitar fins que la victòria signifiqui el final. Un bon final.